Estranya època en la qual les paraules no serveixen per anomenar les coses, sinó per ocultar-les! Gràcies a la pretensió adàmica de crear el món a través de la vareta màgica del relat, de la designació capriciosa, capgirant fins i tot el sentit de les coses, topem amb les realitats paral·leles, les bombolles de sentit i les ‘fake news’, la més enorme de les quals consisteix en dir que són falses les que son verdaderes i verdaderes les falses, com magistralment ha fet Donald Trump des que va entrar en política.
Etiqueta: literatura
Poesia catalana 2020: femenina, sense por i contra l’algoritme
La qüestió potser no és tant si els poetes emmudeixen com si encara es té una orella prou fina com per escoltar. Sobre aquesta premissa reflexionava el filòsof Hans-Georg Gadamer. I, en temps més sorollosos i de confinaments, ho recalca ara l’assagista Ingrid Guardiola, que sí que sembla que en té, menys d’acord amb el seu balanç (ella l’anomena “balanceig”) de la producció poètica catalana el 2020 que ha realitzat per a l’anuari dels Jocs Florals que convoca l’Ajuntament de Barcelona.
Consciència i veritat de poeta
Recordar un poeta en un temple líric és recuperar-ne la musicalitat. I si havia estat el seu resident i va deixar suggerit que fos allà on es presentés el seu llibre, que intuïa pòstum, la cita reunia tots els ingredients per aplegar els tres principals recursos del que havia considerat el seu propi equilibri: música i poesia entre les persones que va estimar.
Consciència i veritat de poeta
Recordar un poeta en un temple líric és recuperar-ne la musicalitat. I si havia estat el seu resident i va deixar suggerit que fos allà on es presentés el seu llibre, que intuïa pòstum, la cita reunia tots els ingredients per aplegar els tres principals recursos del que havia considerat el seu propi equilibri: música i poesia entre les persones que va estimar.
El Liceu es converteix en el bosc poètic de Joan Margarit
“Però cal recordar si es vol entendre (…) Només és no perdent mai de vista el dolor / ni el pas silenciós, indiferent, del temps, / que podem assolir una certa pau”. Joan Margarit sempre va ser molt conscient dels seus orígens en una infantesa de guerra col·lectiva i solitud intransferible, del paper de la memòria, de la serenitat necessària per assumir els cops, de l’imperatiu de viure sense trampes. I ho va ser més que mai, potser, en les darreres setmanes de la seva vida, mentre polia les 77 composicions d’Animal de bosc (Proa; en edició bilingüe en castellà a Visor), poemari inèdit i pòstum que destil·la, com pocs dels seus llibres, tot això. Un volum que va vertebrar bona part del sentit homenatge que el Liceu de Barcelona, on aquesta temporada Margarit havia d’exercir de primer poeta resident, li va retre dimarts a la tarda reunint familiars i amics, de Joan Manuel Serrat a Paco Ibáñez, de Pere Rovira a Luis García Montero, convocant la seva paraula i la seva persona, només aquesta última desapareguda el passat 16 de febrer.
Pol Guasch: “Als joves se’ls condemna a la indiferència o a la criminalització”
No li agraden les fotos. Tampoc les entrevistes. Malgrat tot, Pol Guasch (Tarragona, 23 anys) posa com un camaleó davant la càmera de Carles Ribas. I quan acabem, diu: “Ja està?”. Després de cada pregunta, l’autor de Napalm al cor (premi Anagrama 2020) genera llargs silencis. “Les millors coses passen quan no les estàs programant de manera calculada”, assegura.
Pol Guasch: “Als joves se’ls condemna a la indiferència o a la criminalització”
No li agraden les fotos. Tampoc les entrevistes. Malgrat tot, Pol Guasch (Tarragona, 23 anys) posa com un camaleó davant la càmera de Carles Ribas. I quan acabem, diu: “Ja està?”. Després de cada pregunta, l’autor de Napalm al cor (premi Anagrama 2020) genera llargs silencis. “Les millors coses passen quan no les estàs programant de manera calculada”, assegura.
Pol Guasch: “Als joves se’ls condemna a la indiferència o a la criminalització”
No li agraden les fotos. Tampoc les entrevistes. Malgrat tot, Pol Guasch (Tarragona, 23 anys) posa com un camaleó davant la càmera de Carles Ribas. I quan acabem, diu: “Ja està?”. Després de cada pregunta, l’autor de Napalm al cor (premi Anagrama 2020) genera llargs silencis. “Les millors coses passen quan no les estàs programant de manera calculada”, assegura.
Identitat i memòria retornen els versos internacionals a Barcelona
Els creuaments generats entre identitat i memòria podrien ser l’única figura comuna del caleidoscopi de mitja dotzena de veus i estils que aquest dimarts (20.00) conformaran el retorn, després de la seva suspensió el 2020 per la pandèmia, del Festival Internacional de Poesia, XXXVI edició, amb la qual es tancarà la 24a cita del Barcelona Poesia, que des del 7 de maig ha congregat, malgrat les limitacions sanitàries, la notable xifra de gairebé 5.000 espectadors, segons el balanç provisional dels seus directors, Mireia Calafell i Josep Pedrals.
Rojuu o l’art d’estar més aviat trist: l’èxit d’un artista precoç
Unes xancletes de piscina, les clàssiques de ratlles blau marí i blanques, amb mitjons. Les porta a tot arreu perquè són còmodes i perquè tant li fa el que diguin. A l’escola li van cridar l’atenció als 12 anys perquè què era allò de portar xancletes en ple hivern? Li va ser igual. Li continua sent igual. Roc Jou —Rojuu és el seu nom artístic— va deixar el batxillerat el gener de l’any passat i als 18 ja guanya prou per viure de la música si decidís independitzar-se. Té “una superdotació artística” que no encaixa en els cànons de l’escola. Això li va explicar el psicòleg a la seva mare, que estava preocupada perquè el seu fill deixés els estudis.