Què fa més por, el caos de Rodalies o una sessió de cinema de terror del Festival de Sitges? És una pregunta que generaria un debat molt apassionat, però un dels pitjors casos possibles és quan se sumen les dues circumstàncies. Aquest dijous, l’ambient a l’R2 Sud era especial, almenys per a aquells que decideixen no baixar al Garraf en vehicle privat. Cares plenes d’il·lusió i nervis per encetar una de les setmanes més especials per al sector a Catalunya. Periodistes, fanàtics de la mostra de cinema internacional fantàstic i estudiants audiovisuals i, evidentment, treballadors (i turistes!) es topaven de cara amb la primera escena de terror i fantasia: problemes tècnics de Rodalies.
Inflats de paciència, les riuades de gent que sortien dels vagons a l’estació de Sitges auguraven una nova edició del festival plena de passió. És aquesta passió el segell que més defineix l’esdeveniment i enguany, per molt que el cartell no despertava el gran què d’anys anteriors, ja es palpava des de primera hora del matí. El Festival de Sitges, per a la premsa cinematogràfica d’aquest país, és una espècie de pelegrinatge. No importa gaire si la graella és més fluixa o més potent, si plou, neva o no funciona Rodalies. I no ens enganyarem, la d’enguany no era la més atractiva dels darrers anys.
L’Hotel Melià de Sitges, un edifici que s’erigeix en un far a la zona nord del municipi (però que podria començar a gaudir d’una repassada de pintura a la façana), bullia de vida, d’aroma de festival: acreditacions, primeres vegades, veterans que podrien descriure la forma de cadascuna de les butaques de l’Auditori o de la Sala Tramuntana i la primera cua, la primera llarga cua a les portes principals per veure Presence, d’Steven Soderbergh. Ànims distesos, les eternes queixes sobre l’aparcament, els hotels o l’enveja de no poder allotjar-se uns trenta metres per sobre de la sala de cinema (les habitacions al Melià volen cada any), graelles escrites a mà (la gent es faria creus de les travesses i combinacions impossibles de la premsa i els grans aficionats de Sitges per arribar a tot) i les ganes de saltar en trampolí a la gimcana cinematogràfica.
Salutacions emotives, cops a l’esquena i abraçades (“després ens veiem al bar de l’any passat!”), però la presència de llegendes com Àlex Gorina, que gaudia com un periodista més a la cua, fan d’aquesta mostra cinematogràfica una barreja entre la familiaritat i la grandesa. Amb retard, com sempre, la infinita cua desfila (en paral·lel a la catifa vermella, no fos cas que confonguin periodistes amb estrelles de cinema) cap a la primera aventura, la primera pel·lícula.
Ángel Sala, director del Festival de Sitges, ha fet el clàssic discurs de benvinguda a tota la premsa acreditada al festival. Paraules d’agraïment, assegurant que la tasca dels informadors “és més important que mai” en un context en què les condicions laborals, polítiques i empresarials ho fa tot més difícil que en èpoques anteriors. La resposta ha estat un tímid aplaudiment, per deixar pas als ferotges aplaudiments en el moment que apareixia la impressionant, eixordadora i llegendària intro del Festival de Sitges.
Un Soderbergh camaleònic que es queda a mitges
El film inaugural de la 57a edició no ha despertat grans passions per molt que la crítica es desvisqui en aplaudir les capacitats camaleòniques del director nord-americà de 61 anys. No els faltava raó, perquè el responsable de films inoblidables com Ocean’s Eleven, Traffic o Erin Brockovich ha decidit endinsar-se en el gènere del terror per primer cop en tota la carrera. Però és agosarat titllar Presence d’un film per espantar algú. És un exercici de tècnica audiovisual impressionant, d’una aposta original per donar-li la volta, amb l’expertesa d’un mestre que s’endinsa en noves temàtiques com qui fa dècades que les treballa. Aconseguir perfilar nous escenaris en el món de les cases encantades no és tasca fàcil, però el traç del dibuix se li ha perdut per fora dels marges a l’hora de construir personatges.
En perspectiva, una inauguració a càrrec de Soderbergh és un gran titular per a Sitges, però el cor de Sitges demana molta més tralla en una sessió tan especial com aquesta. Diverses persones han marxat a mitja pel·lícula, no per falta de respecte, sinó segurament per intentar no arribar a perdre-li al cineasta. Altres han aprofitat per fer una migdiada o per relaxar les cervicals. Els clàssics aplaudiments de Sitges, on acaben emfatitzant decapitacions, grans escenes de terror, de sang i fetge, a Presence han acabat apareixent per la frase d’un pare protegint la seva filla de l’assetjament verbal del seu propi germà. What a time to be alive.
Els aplaudiments finals feien més referència a intentar reivindicar l’originalitat de Soderbergh, i al seu atreviment en el terror, que no pas pel resultat final. En el moment que posaves un peu a Sitges, tothom parlava d’una sola pel·lícula: The Substance, una comèdia negra de body horror que promet fer posar dempeus (i fer sortir a vomitar) bona part del públic. A Cannes, Sant Sebastià i Toronto va generar terratrèmols. Que ningú s’espanti si a Sitges el que genera és un aplaudiment que notaran als Pirineus. Benvinguts a la setmana de la fantasia i el terror.
L’entrada Entre la casa encantada de Soderbergh i el tren que falla: el terror torna a Sitges ha aparegut primer a El Món de la Tele.
#NOTÍCIES, CINEMA, FESTIVAL DE SITGES
El Món de la Tele –
