Portal digital de noticies i actualitat en català. Actualitat, notícies, última hora a Catalunya, Espanya i el món.
Recordar un poeta en un temple líric és recuperar-ne la musicalitat. I si havia estat el seu resident i va deixar suggerit que fos allà on es presentés el seu llibre, que intuïa pòstum, la cita reunia tots els ingredients per aplegar els tres principals recursos del que havia considerat el seu propi equilibri: música i poesia entre les persones que va estimar.
Recordar un poeta en un temple líric és recuperar-ne la musicalitat. I si havia estat el seu resident i va deixar suggerit que fos allà on es presentés el seu llibre, que intuïa pòstum, la cita reunia tots els ingredients per aplegar els tres principals recursos del que havia considerat el seu propi equilibri: música i poesia entre les persones que va estimar.
La Cubana, un dels grups teatrals més emblemàtics, estimats, imaginatius i gamberros del país, tirarà la casa per la finestra en l’exposició que prepara a Sitges, el seu bressol, per celebrar els 40 anys d’existència. De fet, com ha puntualitzat aquest dimecres el director i cofundador (amb Vicky Plana) de la companyia, Jordi Milán, “40 anys més 1”, ja que l’aniversari va ser el 2020, però no es va poder celebrar per la pandèmia.
La Cubana, un dels grups teatrals més emblemàtics, estimats, imaginatius i gamberros del país, tirarà la casa per la finestra en l’exposició que prepara a Sitges, el seu bressol, per celebrar els 40 anys d’existència. De fet, com ha puntualitzat aquest dimecres el director i cofundador (amb Vicky Plana) de la companyia, Jordi Milán, “40 anys més 1”, ja que l’aniversari va ser el 2020, però no es va poder celebrar per la pandèmia.
La Cubana, un dels grups teatrals més emblemàtics, estimats, imaginatius i gamberros del país, tirarà la casa per la finestra en l’exposició que prepara a Sitges, el seu bressol, per celebrar els 40 anys d’existència. De fet, com ha puntualitzat aquest dimecres el director i cofundador (amb Vicky Plana) de la companyia, Jordi Milán, “40 anys més 1”, ja que l’aniversari va ser el 2020, però no es va poder celebrar per la pandèmia.
Elegància, veritat, bellesa, austeritat, fertilitat coreogràfica, intel·lectualitat i sofisticació, a més d’un gust pel tel·lúric són qualitats que es trenen en harmonia en l’hipnòtic ball de Mal Pelo, grup de dansa contemporània liderat per Pep Ramis i María Muñoz i que s’ha convertit en un dels més prestigiosos i amb més trajectòria internacional de la recent història de la dansa del nostre país. Qualitats que, davant de la seva última estrena, Highlands, es converteixen en adjectius superlatius.
Elegància, veritat, bellesa, austeritat, fertilitat coreogràfica, intel·lectualitat i sofisticació, a més d’un gust pel tel·lúric són qualitats que es trenen en harmonia en l’hipnòtic ball de Mal Pelo, grup de dansa contemporània liderat per Pep Ramis i María Muñoz i que s’ha convertit en un dels més prestigiosos i amb més trajectòria internacional de la recent història de la dansa del nostre país. Qualitats que, davant de la seva última estrena, Highlands, es converteixen en adjectius superlatius.
Elegància, veritat, bellesa, austeritat, fertilitat coreogràfica, intel·lectualitat i sofisticació, a més d’un gust pel tel·lúric són qualitats que es trenen en harmonia en l’hipnòtic ball de Mal Pelo, grup de dansa contemporània liderat per Pep Ramis i María Muñoz i que s’ha convertit en un dels més prestigiosos i amb més trajectòria internacional de la recent història de la dansa del nostre país. Qualitats que, davant de la seva última estrena, Highlands, es converteixen en adjectius superlatius.
No hi ha nostàlgia ni sentimentalisme en l’evocació de la Barcelona de 1930 que dibuixa la dramaturga Lluïsa Cunillé a L’emperadriu del Paral·lel, última obra amb què Xavier Albertí posa un emocionant colofó a la seva etapa com a director artístic del Teatre Nacional de Catalunya (TNC). Cunillé situa l’acció en la frontera entre el Raval i el Paral·lel i traça un àcid retrat de la vida bohèmia i transgressora de la gran avinguda dels teatres i cafès a la tardor de 1930, la nit en què va morir la cantant que dona títol a l’obra, Palmira Picard, nom inventat que s’inspira en l’adversària històrica de la famosa cupletista Raquel Meller.
Quan Coque Malla era el que semblava, una criatura, l’escena hauria resultat impossible: deu minuts abans de l’inici del seu concert, amb el Liceu sense entrades, a la porta del recinte només es veien els treballadors, col·locats al costat de les tanques que havien canalitzat l’accés del públic. Citat en diverses franges horàries els assistents havien respost amb la urbanitat que correspon als qui ja han guanyat la partida a la trentena i ara s’entesten a fer-ho a la quarantena i la cinquantena. En els inicis del seu retorn als escenaris després de les restriccions, Coque Malla havia rebut de part de la promotora i organitzadora del festival Guitar BCN la seva Pua d’Or, un reconeixement a la trajectòria de qui no pentina cabells blancs ni als 51 anys. El temps ha passat, encara que de vegades ens esforcem a dissimular-ho.