Categoria: ELPAIS.CAT

Després que haurem vist tot el protocol que han desplegat els britànics arran de la mort d’Elisabet II d’Anglaterra —quan es publiqui aquest article encara quedaran dos dies de comiats, fastos, rèquiems, processons, desfilades, trompeteria, himnes i enterraments—, per força haurem arribat a la conclusió que les monarquies se sostenen, entre altres coses, per la quantitat de ritus que comporten, exacerbats i cuidats fins al mil·límetre en una monarquia tan tradicional com la de la Gran Bretanya.

Seguir leyendo.

Font: Edició Catalunya d’EL PAÍS – Read More – [#item_author]

L’àgora digital, les pel·lícules de David Lynch, instruments antics, la postmodernitat, els perills del populisme, i alguna cosa de Montaigne. Després de la primera classe que em va impartir a la universitat, mai hauria dit que el filòsof Ferran Sáez va néixer en un poble del Segrià on s’acabava la carretera, cosa que traeix el centralisme de pa sucat amb oli del meu jo adolescent, però que pot ser útil per llegir el seu últim llibre. No té res a veure amb el fet que el nostre home sigui capaç de controlar l’accent i els dialectalismes, tot i que es dona el cas que fa anar la veu de baríton amb el català estàndard dels millors dobladors. És, simplement, que no en va fer cap esment, perquè Sáez és un intel·lectual modern, i els moderns no cauen mai en el xovinisme.

Seguir leyendo.

Font: Edició Catalunya d’EL PAÍS – Read More – [#item_author]

La nova direcció de TV3 diu que vol una televisió entretinguda i despolititzada. Però fer-la, fer-la bé, és molt més difícil que organitzar misses com feia FAQS. I Ricard Ustrell ha rebut el complicadíssim encàrrec d’aplicar aquest nou criteri editorial en l’espai que substitueix FAQS els dissabtes. El programa es diu Col·lapse i el debut va ser decebedor. Com si estigués obligat pel títol, per donar raons d’aquesta tria, el primer gran assumpte que va tractar el programa va ser, precisament, si ja estem vivim aquest col·lapse. Un enunciat on van fer-hi cabre la salut animal, la malignitat de les xarxes, els trastorns alimentaris o els problemes educatius. Un poti-poti, menys el moment de les estadístiques, amb intervencions dels convidats molt primetes i ja sabudes. Fins i tot a Samantha Hudson, que ha demostrat altres vegades la seva capacitat per articular un discurs barroc però entenedor, li va resultar impossible dir més enllà de quatre frases. I solament vam retenir que diumenge actuava al Razzmataz (com va subratllar el presentador en acomiadar-la).

Seguir leyendo.

Font: Edició Catalunya d’EL PAÍS – Read More – [#item_author]

Per escriure HHhH, una novel·la sobre l’atemptat contra Reinhard Heydrich, l’home de Hitler a Bohèmia i Moràvia, Laurent Binet es documenta llegint biografies i llibres d’història, diaris i novel·les, emprèn viatges als llocs de l’acció i mira pel·lícules i noticiaris de l’època, però en el moment d’haver de començar l’escriptura se sent en fals, convertit de cop i volta en una víctima de les grandeses i les misèries de la novel·la històrica: es veu incapaç de descriure llocs que ja no existeixen, la impotència el venç quan s’ha d’inventar els diàlegs, se li fa estèril detallar el que no pot conèixer de cap de les maneres. Aleshores, per tirar endavant el projecte, pren una decisió: el llibre serà al mateix temps una novel·la i un making of, i el lector hi troba tant la narració d’uns fets com els dubtes metodològics i compositius que li van sorgint a l’hora d’inclinar-se per un determinat punt de vista, comentaris sobre altres llibres que també han gosat aproximar-se a esdeveniments històrics a través de la novel·la: “inventar un personatge per comprendre uns fets històrics és com falsificar les proves”, diu a propòsit de Les benèvoles, de Jonathan Littell, i alguna cosa semblant se li pot acudir al lector de l’ambiciosa primera novel·la, ricament documentada —o sensiblement documentada, es podria dir també—, de Josep Ortiz (Barcelona, 1967), L’artefacte, recreació del suïcidi d’Europa i l’ascens de Hitler, narració de les vicissituds que viuen a Anglaterra els sospitosos de col·laborar amb el nazisme i la seva deportació a Austràlia, testimoni de la construcció de la bomba atòmica a Nou Mèxic, constatació de les conseqüències de l’explosió a Hiroshima, i descens infernal a la vida quotidiana a la Budapest de la postguerra. Certament, no és poc ni curt el periple vital que ha d’entomar el protagonista de la novel·la que s’inventa Josep Ortiz, el físic hongarès d’origen jueu András Éber, envoltat en tot moment de les celebritats reals de l’univers de la ciència que van participar en el disseny de la bomba atòmica.

Seguir leyendo.

Font: Edició Catalunya d’EL PAÍS – Read More – [#item_author]

La directora de cinema és enguany la pregonera de la Mercè, la festa major de Barcelona. Una ciutat on, amb interrupcions per estudiar a l’estranger, ha viscut des dels 19 anys. Reconeix que encara l’ha de conèixer del tot i n’aplaudeix la vida cultural. L’endemà de saber que Alcarràs representarà Espanya als Oscar, Carla Simón contesta l’entrevista de Quadern per videotrucada, amb alguna interrupció del seu bebè de pocs mesos.

Seguir leyendo.

Font: Edició Catalunya d’EL PAÍS – Read More – [#item_author]

La vida cultural a Mallorca és que tothom tingui clar quin era el temàs de l’estiu i ningú n’hagi escrit per la incomoditat que se’n deriva. Parlo de la nova edició de la campanya ‘Mediterràniament’ d’Estrella Damm, que des de fa anys ha esdevingut hashtag associat a la instagramització de l’illa. Aquest pic, l’empresa optà per cedir el protagonisme a cinc figures locals d’allò que més o menys es sol anomenar “cultura”: actriu, novel·lista, músic, artista, cuinera.

Seguir leyendo.

Font: Edició Catalunya d’EL PAÍS – Read More – [#item_author]

A d’Amistat: vaig conèixer VPJ l’any 2012 al berenar literari de la llibreria El Cucut de Torroella. Ell havia deixat mig bé un llibre meu al Presència i jo corria inflat com una marranxa. Em va venir a trobar, amb aquella manera de caminar de gegant que mira de no topar amb res. Es va presentar amb un «Soc en Pagès, què dius?». Jo li vaig etzibar un «Diuen que ets un estirat». Ell va somriure: «I de Figueres». Hem sigut bons amics i gairebé mai hem estat d’acord en res.

Seguir leyendo.

Font: Edició Catalunya d’EL PAÍS – Read More – [#item_author]

En un món on la poesia ha estat expulsada del seu lloc d’honor, Philip Larkin (1922-1985) conserva un gran prestigi entre els pocs i no pas gaire feliços seguidors que encara li resten. L’últim gran poeta quintaessencialment anglès, se n’ha dit. Un dels seus poemes més coneguts és ‘Church Going’, escrit el 1954, en què explica una visita casual a una església. S’adona del desús de l’edifici, on se celebrava la continuïtat social a còpia de matrimonis, batejos i funerals; de l’abandonament de la pràctica religiosa que donava sentit a les nostres vides: “Què farem d’aquestes esglésies quan no es facin servir?”. Ja llavors veu venir un futur de catedrals servades per als turistes mentre els altres temples resten “a mercè de la pluja i les ovelles”. La seva no és la mirada del creient que lamenta la descreença, és més aviat escèptic, sinó la del qui reconeix el paper de la religió en la societat i entén que la necessitat de transcendència de l’home ultrapassa creences i rituals concrets.

Seguir leyendo.

Font: Edició Catalunya d’EL PAÍS – Read More – [#item_author]

Hotel Palau Macelli

Al cor de la vila medieval de Castelló d’Empúries, a tocar de les parets de la Basílica de Santa Maria, coneguda com a “catedral de l’Empordà”, hi ha l’Hotel Palau Macelli. És un edifici del segle XVII que va ser segona residència dels Macelli, una família italiana. Va anar canviant de mans i l’actual hotel va obrir fa un any i mig. Disposa de 14 habitacions espaioses i càlides distribuïdes en dues plantes al voltant d’un claustre interior. La seva arquitectura és el resultat de fusionar vestigis de l’antic palau amb un disseny contemporani tot supervisat pels directors de l’hotel, l’Oleguer i l’Anna. Algunes de les seves meravelles són la piscina del terrat flanquejada pels murs i contraforts de la Basílica i el claustre interior que manté columnes i arcades. Al jardí, envoltat pels murs gòtics de l’àbsis i unes vistes immillorables dels aiguamolls i la Serra de Rodes, s’hi poden degustar tapes i prendre una copa. Per relaxar cos i ànima, disposen d’un spa privat situat a les antigues cavallerisses que consta d’un espai de massatges i de wellness amb jacuzzi, sauna, dutxa cromàtica i tombones calentes. La sostenibilitat és l’essència de l’hotel i, per exemple, un pou a la vista a l’entrada serveix per regar el jardí. Carrer Carbonar,1, Castelló d’Empúries.

Seguir leyendo.

Font: Edició Catalunya d’EL PAÍS – Read More – [#item_author]

Els periodistes Carles Geli i Jordi Amat, ansiosos confessos pel gaudi de la cultura, han compert aquest vespre la seva condició per oferir un diàleg distès sobre com s’escriu un suplement cultural en català. En un escenari de La Setmana del Llibre en Català, al Moll de la Fusta de Barcelona, han compartit els seus secrets amb periodistes, escriptors, editors, lectors i col·laboradors de Quadern, el suplement cultural d’EL PAÍS en català, que aquest octubre compleix 40 anys convertit en el degà dels suplements en aquesta llengua. L’efemèride coincideix, a més, amb l’aniversari de La Setmana, que també arriba als 40 en plena forma, segons explicava el president de l’esdeveniment, Joan Carles Girbés, després de finalitzar l’acte.

Seguir leyendo.

Font: Edició Catalunya d’EL PAÍS – Read More – [#item_author]