Anul·len el matrimoni d’Enric d’Anglaterra i Caterina d’Aragó

Tal dia com avui de l’any 1533, fa 488 anys, la cancelleria d’Anglaterra feia pública la nul·litat del matrimoni entre el rei Enric VIII i la seva esposa Caterina d’Aragó, filla dels Reis Catòlics. Enric (Greenwich, 1491) i Caterina (Alcalá de Henares, 1485) havien estat casats l’any 1509, en el decurs de les maniobres polítiques d’aproximació entre les monarquies hispànica i anglesa, que ambicionaven aïllar i asfixiar la monarquia francesa. Poc abans de les núpcies matrimonials (1509), Caterina havia estat nomenada ambaixadora de la monarquia hispànica a Londres. De fet, seria la primera dona de la història que exerciria funcions de representació diplomàtica.

Caterina d’Aragó seria l’esposa que estaria més anys casada amb Enric VIII. Les altres cinc esposes del rei anglès no passarien, en el millor dels casos, dels quatre anys de Caterina Parr. Durant els vint-i-quatre anys de matrimoni Enric i Caterina van formar un tàndem polític i diplomàtic molt potent i expansiu, que posaria les bases del futur protagonisme d’Anglaterra en el context internacional. Van tenir una filla: Maria (nascuda el 1516) que regnaria com a Maria I, però que no succeiria el seu pare directament, sinó el seu germanastre Eduard VI, fill d’Enric VIII i la seva tercera esposa, Jane Seymour.  

Caterina d’Aragó, en contraposició a la seva mare Isabel la Catòlica, va destacar per la seva extraordinària intel·ligència i el seu esmoladíssim esperit crític. Era la més dotada intel·lectualment i la més compromesa socialment dels quatre fills dels Reis Catòlics: en el decurs de la seva vida dominaria àmpliament les llengües catalana, castellana, portuguesa, neerlandesa, anglesa i llatina, i les disciplines acadèmiques de la filosofia i la literatura. En la seva qualitat de reina d’Anglaterra lluitaria insistentment per aconseguir que les dones tinguessin lliure accés a l’educació, per la qual cosa se la considera la primera feminista de la història d’Anglaterra.

T’ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat

Anar a la font – ElNacional.cat

El meteorit de Canyelles cau sobre Catalunya

Tal dia com avui de l’any 1811, fa 210 anys, a la una del migdia, un meteorit que, segons les diferents fonts, pesava entre 500 i 900 grams va caure sobre la vila de Canyelles (Garraf), a mig camí entre Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú. Un estudi posterior, publicat pel Semanario Farmacéutico (23/10/1892), el descriu detalladament com un fenomen d’una extraordinària importància científica. En aquell estudi es detalla una anàlisi de la composició del meteorit (la qual cosa indicava que havia estat recollit i guardat durant quasi un segle) i es deia que el material dominant era el ferro (niquelat, cromat, sulfur i fosfat). Aquell fenomen va ser anomenat meteorit de Canyelles.

Aquell fenomen no era inèdit a Catalunya. Un segle abans (25/12/1704), les fonts documenten la caiguda d’una pluja de meteorits sobre Terrassa: “Lo any 1704 al mes de dezembre, lo die 25 que comptam lo die de Nadal (…) al vespre en ves toch de havi Maria, se veyhé una senyal al cel molt escarrifós y espantós, que no el veyé ninguna presona cristiana que no tingué por y gran susto de Déu Nostre Senyor (…) y de pertot se’l veyè, totom sobre de ell, y també sentí la gran remor (…) y se veya dit forat tot vermell de foch molt ardent, y estigué obert lo espay de un credo, y lo fum que en va axí estigué més de una hora y mitge antes no deshapagué”.

El meteorit de Canyelles no va causar cap víctima personal, ni tan sols estan documentats desperfectes causats per l’impacte. Però com en el cas de la pluja de meteorits de Terrassa, va generar la creença popular que era un avís que anunciava l’arribada de grans violències. En el cas de Terrassa, la brama popular ho va associar a una invasió. Casualment, l’any 1707, els exèrcits borbònics iniciaven l’ocupació de Catalunya. I en el cas de Canyelles, la caiguda del meteorit es va associar a l’aparició d’un personatge que portaria la misèria i la mort. I, causalment també, l’any 1814, el rei Ferran VII retornava a Espanya des del seu exili daurat a França.

T’ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat

Anar a la font – ElNacional.cat

Neix Maria Teresa d’Àustria, que hauria pogut ser reina dels catalans

Tal dia com avui de l’any 1717, fa 304 anys, a Viena, naixia Maria Teresa Habsburg-Brunsvic, segona filla i primogènita supervivent de Carles d’Habsburg —nomenat comte independent de Barcelona per les Corts catalanes el 1705 i candidat al tron de les Espanyes durant la Guerra de Successió hispànica— i de Maria Elisabet de Brunsvic. El 1740, a la mort de Carles d’Habsburg, Maria Teresa va heretar l’edifici polític austríac format per l’arxiducat independent d’Àustria, els regnes d’Hongria, Croàcia i Eslavònia, i les senyories dels Països Baixos catòlics i de Milà. El 1743 hi va sumar el regne de Bohèmia. Maria Teresa d’Àustria va ser la sobirana que va elevar el conglomerat austríac a la categoria de potència militar i econòmica de primer nivell europeu.

Maria Teresa va heretar un edifici polític arruïnat i descohesionat. Però la seva encertada gestió (no exempta de certa controvèrsia) va rellançar i prestigiar l’imperi austríac. Amb l’aplicació de polítiques inèdites, fins i tot de forma autoritària (imposició de tributs a la noblesa i a l’Església, vacunació massiva de la població contra la tuberculosi, mesures d’atenció especial a la infància, polítiques de tolerància a les comunitats jueva i protestant), va transportar l’edifici polític austríac a la modernitat, en claríssim contrast amb les polítiques erràtiques, repressives i retrògrades que, durant la mateixa època, implementaven els Borbons al regne d’Espanya. Durant el seu regnat (1740-1780), l’imperi austríac va viure el seu “segle d’or”.

Maria Teresa d’Àustria sempre va reconèixer la vinculació passada dels seus pares amb Catalunya i en arribar al tron (1740) —malgrat l’estat més que precari de les arques públiques— va renovar les partides pressupostàries destinades a auxiliar l’exili català de 1714. Va confirmar en la cadena de comandaments tots els oficials catalans de l’exèrcit austríac (com Pere Joan Barceló Carrasclet). També les pensions dels exfuncionaris catalans de la cancelleria vienesa (com Ramon de Vilana-Perles). I, entre altres coses, va acollir i ressituar a Viena i a Budapest els supervivents catalans de l’experiència colonial fallida de Nova Barcelona dels Balcans (1735-1740), tot i que, en aquest cas, no va poder sostenir-los econòmicament més enllà d’un espai curt de temps.

T’ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat

Anar a la font – ElNacional.cat

Mor Lluís XV, el Borbó que va renunciar al títol de comte de Barcelona

Tal dia com avui de l’any 1774, fa 247 anys, a Versalles, moria Lluís XV, que havia estat rei de la monarquia francesa (1715-1774); i que en assolir el tron havia assumit els títols del rei de França i rei de Navarra -que, tradicionalment, ostentaven els Borbons francesos des de la coronació d’Enric IV (1589)-. Però, en canvi, havia renunciat al títol de comte independent de Barcelona -que havien ostentat els seus antecessors Lluís XIII i Lluís XIV des del 1641. Lluís XIII havia estat nomenat comte de Barcelona quan les institucions del país li havien retirat aquest títol al rei hispànic Felip IV, durant la crisi i revolució dels Segadors (1640), que conduiria a la separació de Catalunya de l’edifici polític hispànic, i la seva constitució en un Principat independent (1641-1652).

Tot i que Lluís XIV havia estat el gran valedor de Felip de Borbó (Felip V) al tron de les Espanyes (1700), mai havia renunciat al títol de comte independent de Barcelona, que havia heretat del seu pare Lluís XIII (1643). Així, es dona la curiosa circumstància que entre 1705 i 1715, hi va haver fins a tres personatges que, de forma simultània, van ostentar el títol de comte de Barcelona: Lluís XIV, que el conservava per herència del seu pare Lluís XIII, i que es negava a cedir-lo al seu net, el primer Borbó hispànic; Felip V, primer Borbó al tron de Madrid, i que les Corts de Catalunya havien nomenat el 1701 i destituït el 1705, i Carles d’Hasbsburg, que l’ostentava legítimament per nomenament de les Corts de Catalunya l’any 1705.

Quan Lluís XV va assolir el tron francès, Felip V d’Espanya ja havia resolt a favor de la seva causa el conflicte successori hispànic (1701-1715), i el Principat de Catalunya (la forma baix-medieval i moderna del primigeni comtat de Barcelona) havia estat reduït a la categoria de simple província d’una Espanya unitària, absolutista, centralista i de fàbrica castellana. Per tant, havia estat el mateix règim borbònic el que havia convertit el títol comtal barceloní en un simple adorn sense cap mena de valor polític i, de retruc, sense cap mena d’interès per part dels monarques i de la cancelleria de Versalles. En canvi, Carles d’Habsburg, el darrer comte legítim de Barcelona, el conservaria fins que, a la Pau de Viena (1725), hi renunciaria a canvi que el règim borbònic espanyol rescabalés les propietats confiscades als austriacistes catalans.

T’ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat

Anar a la font – ElNacional.cat

Joan II empenyora el Rosselló i la Cerdanya

Tal dia com avui de l’any 1462, fa 559 anys, a Baiona (País Basc francès), en el context de la Primera Revolució Remença (1462-1472) els representants diplomàtics de Joan II, comte-rei de la Corona catalanoaragonesa, i de Lluís XI, rei de la monarquia francesa, signaven el Tractat de Baiona. En aquell tractat es documentava un préstec de Lluís XI a Joan II de 200.000 escuts d’or, per a fer front a les despeses del conflicte civil que acabava d’esclatar a Catalunya, i que enfrontava la corona i els remences per una banda; i les oligarquies terratinents feudals, per l’altra.  En garantia de la devolució d’aquell préstec, Joan II va empenyorar els comtats del Rosselló i de la Cerdanya.

La Revolució Remença era la culminació d’una llarga crisi iniciada amb la pesta negra (1348-1351). Els efectes devastadors d’aquella pandèmia havien deixat dotzenes de masos sense ocupació. Els barons feudals terratinents, lluny d’estimular la recolonització i reactivar la producció, havien sotmès la pagesia de remença (els agricultors llogaters) supervivent a condicions encara més feixugues, que els havien col·locat, pràcticament, en una situació d’esclavitud. L’estament de la corona havia pres partit per la causa remença perquè hi havia vist la possibilitat d’erosionar el poder de la noblesa i de l’Església -i, per tant, del règim feudal- i avançar cap a un model absolutista.

Quan les institucions del país (governades per les oligarquies terratinents) van tenir coneixement del tractat i de les condicions van cridar a una revolta general; i el que, fins llavors era un conflicte social, va esdevenir una guerra civil. Durant la possessió francesa del Rosselló i la Cerdanya (1462-1493), la població nord-catalana es va rebel·lar constantment, i la monarquia francesa va haver d’esmerçar una quantitat ingent de recursos per a mantenir el domini sobre el territori. Finalment, el 1493, -tot i que el préstec no havia estat retornat- Ferran II i Carles VII (fills, respectivament, de Joan II i de Lluís XI), signaven a Barcelona la reversió d’aquell tractat.

T’ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat

Anar a la font – ElNacional.cat

Carles IV i Ferran VII venen la Corona espanyola a Napoleó

Tal dia com avui de l’any 1808, fa 213 anys, a Baiona (País Basc francès), els reis Carles IV i Ferran VII (pare i fill) signaven les mal anomenades Abdicacions de Baiona, que implicaven la cessió de la corona espanyola a Napoleó Bonaparte, emperador de França. En compensació, Carles IV va rebre un castell al País Basc francès i la promesa de cobrar una pensió anual i vitalícia de quatre milions de francs francesos (l’equivalent aproximat a uns cent vint milions d’euros).

En canvi, Ferran VII, que en el moment en què es va subscriure aquell pacte era rei titular d’Espanya, va rebre la promesa de cobrar la mateixa pensió que el seu pare, que deixaria de percebre en el moment en què Napoleó el coronés rei d’Etrúria (un estat creat per l’administració francesa sobre el territori ocupat del ducat independent de Toscana). També, en aquells acords, Napoleó es va comprometre a negociar el matrimoni de Ferran amb una infanta o una princesa d’una casa reial europea.

Carles IV havia estat rei d’Espanya fins al cop d’estat perpetrat per les oligarquies cortesanes de Madrid, contràries a les polítiques d’aproximació al règim postrevolucionari francès que havia portat a terme el ministre plenipotenciari Godoy. Aquell cop d’estat, anomenat Motí d’Aranjuez i perpetrat el 19 de març de 1808, havia culminat amb la sortida cap a l’exili dels reis Carles IV i Maria Lluïsa i del ministre Godoy i l’entronització del primogènit i hereu Ferran VII.

La cancelleria de Versalles, neguitosa pels esdeveniments de Madrid, va citar Ferran VII a Baiona (on s’havien exiliat els seus pares) perquè —en la seva qualitat de nou rei d’Espanya— ratifiqués el Tractat de Fontainebleau (1807), que garantia el trànsit dels exèrcits francesos per sòl espanyol en direcció a Portugal. La impossibilitat de reeditar aquell tractat amb els actors de Baiona (Carles havia restat sense poder i Ferran no s’atrevia a ratificar Fontainebleau i tornar a Madrid) va precipitar la venda.

T’ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat

Anar a la font – ElNacional.cat

Carles IV i Ferran VII venen la Corona espanyola a Napoleó

Tal dia com avui de l’any 1808, fa 213 anys, a Baiona (País Basc francès), els reis Carles IV i Ferran VII (pare i fill) signaven les mal anomenades Abdicacions de Baiona, que implicaven la cessió de la corona espanyola a Napoleó Bonaparte, emperador de França. En compensació, Carles IV va rebre un castell al País Basc francès i la promesa de cobrar una pensió anual i vitalícia de quatre milions de francs francesos (l’equivalent aproximat a uns cent vint milions d’euros).

En canvi, Ferran VII, que en el moment en què es va subscriure aquell pacte era rei titular d’Espanya, va rebre la promesa de cobrar la mateixa pensió que el seu pare, que deixaria de percebre en el moment en què Napoleó el coronés rei d’Etrúria (un estat creat per l’administració francesa sobre el territori ocupat del ducat independent de Toscana). També, en aquells acords, Napoleó es va comprometre a negociar el matrimoni de Ferran amb una infanta o una princesa d’una casa reial europea.

Carles IV havia estat rei d’Espanya fins al cop d’estat perpetrat per les oligarquies cortesanes de Madrid, contràries a les polítiques d’aproximació al règim postrevolucionari francès que havia portat a terme el ministre plenipotenciari Godoy. Aquell cop d’estat, anomenat Motí d’Aranjuez i perpetrat el 19 de març de 1808, havia culminat amb la sortida cap a l’exili dels reis Carles IV i Maria Lluïsa i del ministre Godoy i l’entronització del primogènit i hereu Ferran VII.

La cancelleria de Versalles, neguitosa pels esdeveniments de Madrid, va citar Ferran VII a Baiona (on s’havien exiliat els seus pares) perquè —en la seva qualitat de nou rei d’Espanya— ratifiqués el Tractat de Fontainebleau (1807), que garantia el trànsit dels exèrcits francesos per sòl espanyol en direcció a Portugal. La impossibilitat de reeditar aquell tractat amb els actors de Baiona (Carles havia restat sense poder i Ferran no s’atrevia a ratificar Fontainebleau i tornar a Madrid) va precipitar la venda.

T’ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat

Anar a la font – ElNacional.cat

Carles IV i Ferran VII venen la Corona espanyola a Napoleó

Tal dia com avui de l’any 1808, fa 213 anys, a Baiona (País Basc francès), els reis Carles IV i Ferran VII (pare i fill) signaven les mal anomenades Abdicacions de Baiona, que implicaven la cessió de la corona espanyola a Napoleó Bonaparte, emperador de França. En compensació, Carles IV va rebre un castell al País Basc francès i la promesa de cobrar una pensió anual i vitalícia de quatre milions de francs francesos (l’equivalent aproximat a uns cent vint milions d’euros).

En canvi, Ferran VII, que en el moment en què es va subscriure aquell pacte era rei titular d’Espanya, va rebre la promesa de cobrar la mateixa pensió que el seu pare, que deixaria de percebre en el moment en què Napoleó el coronés rei d’Etrúria (un estat creat per l’administració francesa sobre el territori ocupat del ducat independent de Toscana). També, en aquells acords, Napoleó es va comprometre a negociar el matrimoni de Ferran amb una infanta o una princesa d’una casa reial europea.

Carles IV havia estat rei d’Espanya fins al cop d’estat perpetrat per les oligarquies cortesanes de Madrid, contràries a les polítiques d’aproximació al règim postrevolucionari francès que havia portat a terme el ministre plenipotenciari Godoy. Aquell cop d’estat, anomenat Motí d’Aranjuez i perpetrat el 19 de març de 1808, havia culminat amb la sortida cap a l’exili dels reis Carles IV i Maria Lluïsa i del ministre Godoy i l’entronització del primogènit i hereu Ferran VII.

La cancelleria de Versalles, neguitosa pels esdeveniments de Madrid, va citar Ferran VII a Baiona (on s’havien exiliat els seus pares) perquè —en la seva qualitat de nou rei d’Espanya— ratifiqués el Tractat de Fontainebleau (1807), que garantia el trànsit dels exèrcits francesos per sòl espanyol en direcció a Portugal. La impossibilitat de reeditar aquell tractat amb els actors de Baiona (Carles havia restat sense poder i Ferran no s’atrevia a ratificar Fontainebleau i tornar a Madrid) va precipitar la venda.

T’ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat

Anar a la font – ElNacional.cat

Carles IV i Ferran VII venen la Corona espanyola a Napoleó

Tal dia com avui de l’any 1808, fa 213 anys, a Baiona (País Basc francès), els reis Carles IV i Ferran VII (pare i fill) signaven les mal anomenades Abdicacions de Baiona, que implicaven la cessió de la corona espanyola a Napoleó Bonaparte, emperador de França. En compensació, Carles IV va rebre un castell al País Basc francès i la promesa de cobrar una pensió anual i vitalícia de quatre milions de francs francesos (l’equivalent aproximat a uns cent vint milions d’euros).

En canvi, Ferran VII, que en el moment en què es va subscriure aquell pacte era rei titular d’Espanya, va rebre la promesa de cobrar la mateixa pensió que el seu pare, que deixaria de percebre en el moment en què Napoleó el coronés rei d’Etrúria (un estat creat per l’administració francesa sobre el territori ocupat del ducat independent de Toscana). També, en aquells acords, Napoleó es va comprometre a negociar el matrimoni de Ferran amb una infanta o una princesa d’una casa reial europea.

Carles IV havia estat rei d’Espanya fins al cop d’estat perpetrat per les oligarquies cortesanes de Madrid, contràries a les polítiques d’aproximació al règim postrevolucionari francès que havia portat a terme el ministre plenipotenciari Godoy. Aquell cop d’estat, anomenat Motí d’Aranjuez i perpetrat el 19 de març de 1808, havia culminat amb la sortida cap a l’exili dels reis Carles IV i Maria Lluïsa i del ministre Godoy i l’entronització del primogènit i hereu Ferran VII.

La cancelleria de Versalles, neguitosa pels esdeveniments de Madrid, va citar Ferran VII a Baiona (on s’havien exiliat els seus pares) perquè —en la seva qualitat de nou rei d’Espanya— ratifiqués el Tractat de Fontainebleau (1807), que garantia el trànsit dels exèrcits francesos per sòl espanyol en direcció a Portugal. La impossibilitat de reeditar aquell tractat amb els actors de Baiona (Carles havia restat sense poder i Ferran no s’atrevia a ratificar Fontainebleau i tornar a Madrid) va precipitar la venda.

T’ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat

Anar a la font – ElNacional.cat

Mor Napoleó Bonaparte, emperador dels francesos i dels catalans

Tal dia com avui de l’any 1821, fa 200 anys, moria a la possessió insular britànica de Santa Helena (situada al mig de l’Atlàntic sud) Napoleó Bonaparte, que havia estat emperador dels francesos (1804-1814). Durant el període 1812-1814, quan Catalunya havia estat incorporada al Primer Imperi francès com una regió més, va ser també emperador dels catalans. Napoleó Bonaparte va morir als cinquanta-un anys, després de la derrota militar del seu projecte imperial als camps de batalla europeus, del derrocament del seu règim polític forçat per les potències guanyadores, i de sis anys de duríssim desterrament a l’illa de Santa Helena.

Napoleó Bonaparte havia nascut a Ajaccio (Córsega) l’any 1769, pocs mesos després que la República de Gènova transferís el domini de l’illa al regne de França. Napoleó seria el primer Bonaparte que naixeria com a súbdit de la corona francesa. Però els Bonaparte tenien un origen remot que els connectava amb Catalunya. Segons algunes investigacions, Napoleó era descendent d’Hug Bonapart, originari de Mallorca que, a principis del segle XV (durant el domini catalanoaragonès de Còrsega), havia estat un dels representants de la cancelleria de Barcelona a l’illa. Les mateixes investigacions apunten que, posteriorment, el cognom hauria evolucionat a Bonaparte.

Segons la investigació recent (Antoni Gelonch, Jesús Conte), Napoleó va incorporar Catalunya a l’imperi francès perquè el Principat era una potència industrial emergent, amb mines de ferro i fàbriques de forja que pretenia adaptar a la indústria de la guerra. Durant l’etapa d’ocupació napoleònica (1808-1812) i d’incorporació a l’imperi francès (1812-1814), va practicar una política oscil·lant de repressió-atracció. Va reprimir la dissidència al seu règim amb empresonaments, confiscacions i execucions. I va intentar atraure els catalans a la seva causa amb la restauració de l’oficialitat del català o amb la implantació dels principis revolucionaris i dels valors republicans.

T’ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat

Anar a la font – ElNacional.cat