Portal digital de noticies i actualitat en català. Actualitat, notícies, última hora a Catalunya, Espanya i el món.
Recordar un poeta en un temple líric és recuperar-ne la musicalitat. I si havia estat el seu resident i va deixar suggerit que fos allà on es presentés el seu llibre, que intuïa pòstum, la cita reunia tots els ingredients per aplegar els tres principals recursos del que havia considerat el seu propi equilibri: música i poesia entre les persones que va estimar.
Recordar un poeta en un temple líric és recuperar-ne la musicalitat. I si havia estat el seu resident i va deixar suggerit que fos allà on es presentés el seu llibre, que intuïa pòstum, la cita reunia tots els ingredients per aplegar els tres principals recursos del que havia considerat el seu propi equilibri: música i poesia entre les persones que va estimar.
“Però cal recordar si es vol entendre (…) Només és no perdent mai de vista el dolor / ni el pas silenciós, indiferent, del temps, / que podem assolir una certa pau”. Joan Margarit sempre va ser molt conscient dels seus orígens en una infantesa de guerra col·lectiva i solitud intransferible, del paper de la memòria, de la serenitat necessària per assumir els cops, de l’imperatiu de viure sense trampes. I ho va ser més que mai, potser, en les darreres setmanes de la seva vida, mentre polia les 77 composicions d’Animal de bosc (Proa; en edició bilingüe en castellà a Visor), poemari inèdit i pòstum que destil·la, com pocs dels seus llibres, tot això. Un volum que va vertebrar bona part del sentit homenatge que el Liceu de Barcelona, on aquesta temporada Margarit havia d’exercir de primer poeta resident, li va retre dimarts a la tarda reunint familiars i amics, de Joan Manuel Serrat a Paco Ibáñez, de Pere Rovira a Luis García Montero, convocant la seva paraula i la seva persona, només aquesta última desapareguda el passat 16 de febrer.
Quan Coque Malla era el que semblava, una criatura, l’escena hauria resultat impossible: deu minuts abans de l’inici del seu concert, amb el Liceu sense entrades, a la porta del recinte només es veien els treballadors, col·locats al costat de les tanques que havien canalitzat l’accés del públic. Citat en diverses franges horàries els assistents havien respost amb la urbanitat que correspon als qui ja han guanyat la partida a la trentena i ara s’entesten a fer-ho a la quarantena i la cinquantena. En els inicis del seu retorn als escenaris després de les restriccions, Coque Malla havia rebut de part de la promotora i organitzadora del festival Guitar BCN la seva Pua d’Or, un reconeixement a la trajectòria de qui no pentina cabells blancs ni als 51 anys. El temps ha passat, encara que de vegades ens esforcem a dissimular-ho.