Kazuo Ishiguro: “La manipulació genètica pot portar a una meritocràcia salvatge”

No hi ha res únic en l’ésser humà que no es pugui extreure, copiar o transferir? O sigui, una màquina pot substituir-nos perfectament? Kazuo Ishiguro (Nagasaki, Japó, 66 anys) va rebre el 2017 el Nobel de Literatura per, segons l’Acadèmia Sueca, saber convertir les grans preocupacions de la humanitat en qüestions tan essencials com simples. La nova mostra és Klara i el Sol (Anagrama), la seva vuitena novel·la, la primera després del guardó, on aquesta lenta tasca de dissecció de la construcció de la identitat humana (que fa sempre Ishiguro amb una precisió digna de Henry James) pren la forma d’un robot, la Klara, una amiga artificial especialitzada en la cura d’infants que des que era a l’aparador de la botiga s’aplica a entendre i absorbir els sentiments i el comportament humans.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

Kazuo Ishiguro: “La manipulació genètica pot portar a una meritocràcia salvatge”

No hi ha res únic en l’ésser humà que no es pugui extreure, copiar o transferir? O sigui, una màquina pot substituir-nos perfectament? Kazuo Ishiguro (Nagasaki, Japó, 66 anys) va rebre el 2017 el Nobel de Literatura per, segons l’Acadèmia Sueca, saber convertir les grans preocupacions de la humanitat en qüestions tan essencials com simples. La nova mostra és Klara i el Sol (Anagrama), la seva vuitena novel·la, la primera després del guardó, on aquesta lenta tasca de dissecció de la construcció de la identitat humana (que fa sempre Ishiguro amb una precisió digna de Henry James) pren la forma d’un robot, la Klara, una amiga artificial especialitzada en la cura d’infants que des que era a l’aparador de la botiga s’aplica a entendre i absorbir els sentiments i el comportament humans.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

Felícia Fuster, la poeta que va néixer amb 63 anys

No és mai tard per a la poesia. Es va comprovar, per exemple, el 1983, quan al premi Carles Riba s’hi va presentar Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils. Aquell any va guanyar un títol també llarg, La trista veu d’Orfeu i el Tornaveu de Tàntal, de Valerià Pujol, però aquell poemari tenia tanta força i va deixar tan sorprès el jurat, especialment Maria Mercè Marçal, que es va recomanar també la seva publicació. Apareixeria el 1984 i era el primer compendi líric d’una desconeguda Felícia Fuster, una autèntica revelació que debutava amb… 63 anys.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

Felícia Fuster, la poeta que va néixer amb 63 anys

No és mai tard per a la poesia. Es va comprovar, per exemple, el 1983, quan al premi Carles Riba s’hi va presentar Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils. Aquell any va guanyar un títol també llarg, La trista veu d’Orfeu i el Tornaveu de Tàntal, de Valerià Pujol, però aquell poemari tenia tanta força i va deixar tan sorprès el jurat, especialment Maria Mercè Marçal, que es va recomanar també la seva publicació. Apareixeria el 1984 i era el primer compendi líric d’una desconeguda Felícia Fuster, una autèntica revelació que debutava amb… 63 anys.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

Un bon mal policia

Amb tot el soroll del món, Javier Cercas va desembarcar en un grup editorial i amb el premi més ben dotat i més comercial, el Planeta. I ho va fer, encara amb més rebombori, amb un llibre de gènere, Terra Alta, i ficant-se en tots els saraus possibles. El fet que un escriptor prestigiós decideixi fer una novel·la negra sempre fa arronsar els mateixos nassos. Molts escriptors creuen que la cosa consisteix a posar-hi un mort i un detectiu. La majoria d’aquests escriptors il·luminen llibres morts. No ha estat el cas de Cercas. Va fer el seu llibre policial compromès amb concepte de decència llibresca i ciutadana. Era un policial i era Javier Cercas. També és així a Independencia.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

Un bon mal policia

Amb tot el soroll del món, Javier Cercas va desembarcar en un grup editorial i amb el premi més ben dotat i més comercial, el Planeta. I ho va fer, encara amb més rebombori, amb un llibre de gènere, Terra Alta, i ficant-se en tots els saraus possibles. El fet que un escriptor prestigiós decideixi fer una novel·la negra sempre fa arronsar els mateixos nassos. Molts escriptors creuen que la cosa consisteix a posar-hi un mort i un detectiu. La majoria d’aquests escriptors il·luminen llibres morts. No ha estat el cas de Cercas. Va fer el seu llibre policial compromès amb concepte de decència llibresca i ciutadana. Era un policial i era Javier Cercas. També és així a Independencia.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

Un bon mal policia

Amb tot el soroll del món, Javier Cercas va desembarcar en un grup editorial i amb el premi més ben dotat i més comercial, el Planeta. I ho va fer, encara amb més rebombori, amb un llibre de gènere, Terra Alta, i ficant-se en tots els saraus possibles. El fet que un escriptor prestigiós decideixi fer una novel·la negra sempre fa arronsar els mateixos nassos. Molts escriptors creuen que la cosa consisteix a posar-hi un mort i un detectiu. La majoria d’aquests escriptors il·luminen llibres morts. No ha estat el cas de Cercas. Va fer el seu llibre policial compromès amb concepte de decència llibresca i ciutadana. Era un policial i era Javier Cercas. També és així a Independencia.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

Un bon mal policia

Amb tot el soroll del món, Javier Cercas va desembarcar en un grup editorial i amb el premi més ben dotat i més comercial, el Planeta. I ho va fer, encara amb més rebombori, amb un llibre de gènere, Terra Alta, i ficant-se en tots els saraus possibles. El fet que un escriptor prestigiós decideixi fer una novel·la negra sempre fa arronsar els mateixos nassos. Molts escriptors creuen que la cosa consisteix a posar-hi un mort i un detectiu. La majoria d’aquests escriptors il·luminen llibres morts. No ha estat el cas de Cercas. Va fer el seu llibre policial compromès amb concepte de decència llibresca i ciutadana. Era un policial i era Javier Cercas. També és així a Independencia.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat