Estranya època en la qual les paraules no serveixen per anomenar les coses, sinó per ocultar-les! Gràcies a la pretensió adàmica de crear el món a través de la vareta màgica del relat, de la designació capriciosa, capgirant fins i tot el sentit de les coses, topem amb les realitats paral·leles, les bombolles de sentit i les ‘fake news’, la més enorme de les quals consisteix en dir que són falses les que son verdaderes i verdaderes les falses, com magistralment ha fet Donald Trump des que va entrar en política.
Ada Colau arriba a la meitat del seu segon mandat sense descartar presentar-se a una tercera reelecció. En les formes, l’alcaldessa ha eclipsat l’activista social, encara que en la seva gestió abundin aquests principis que l’han convertit en una primera edil peculiar. Són passos cap a la maduresa política. El pacte amb els socialistes i la generositat sense contrapartides de Manuel Valls –Barcelona pel Canvi– van ser un primer esglaó perquè Colau assumís que entre el blanc i el negre hi ha molta gamma de grisos. Per transformar cal governar i també transaccionar sense trair-se a un mateix. L’expulsió del PSC de l’Executiu municipal el novembre del 2017 –el mandat anterior– pel seu suport a l’aplicació de l’article 155 a Catalunya va ser un estèril exercici purista de Colau . La història s’ha encarregat de mostrar –independentistes inclosos– que qui pacta amb els socialistes no incorre en anatema. Avui, el Govern municipal de Barcelona funciona raonablement bé. Hi ha discrepàncies lògiques, però res a veure amb el que ha passat, i amenaça de continuar passant a la casa de davant, la Generalitat, entre independentistes.
Ada Colau arriba a la meitat del seu segon mandat sense descartar presentar-se a una tercera reelecció. En les formes, l’alcaldessa ha eclipsat l’activista social, encara que en la seva gestió abundin aquests principis que l’han convertit en una primera edil peculiar. Són passos cap a la maduresa política. El pacte amb els socialistes i la generositat sense contrapartides de Manuel Valls –Barcelona pel Canvi– van ser un primer esglaó perquè Colau assumís que entre el blanc i el negre hi ha molta gamma de grisos. Per transformar cal governar i també transaccionar sense trair-se a un mateix. L’expulsió del PSC de l’Executiu municipal el novembre del 2017 –el mandat anterior– pel seu suport a l’aplicació de l’article 155 a Catalunya va ser un estèril exercici purista de Colau . La història s’ha encarregat de mostrar –independentistes inclosos– que qui pacta amb els socialistes no incorre en anatema. Avui, el Govern municipal de Barcelona funciona raonablement bé. Hi ha discrepàncies lògiques, però res a veure amb el que ha passat, i amenaça de continuar passant a la casa de davant, la Generalitat, entre independentistes.
Ada Colau arriba a la meitat del seu segon mandat sense descartar presentar-se a una tercera reelecció. En les formes, l’alcaldessa ha eclipsat l’activista social, encara que en la seva gestió abundin aquests principis que l’han convertit en una primera edil peculiar. Són passos cap a la maduresa política. El pacte amb els socialistes i la generositat sense contrapartides de Manuel Valls –Barcelona pel Canvi– van ser un primer esglaó perquè Colau assumís que entre el blanc i el negre hi ha molta gamma de grisos. Per transformar cal governar i també transaccionar sense trair-se a un mateix. L’expulsió del PSC de l’Executiu municipal el novembre del 2017 –el mandat anterior– pel seu suport a l’aplicació de l’article 155 a Catalunya va ser un estèril exercici purista de Colau . La història s’ha encarregat de mostrar –independentistes inclosos– que qui pacta amb els socialistes no incorre en anatema. Avui, el Govern municipal de Barcelona funciona raonablement bé. Hi ha discrepàncies lògiques, però res a veure amb el que ha passat, i amenaça de continuar passant a la casa de davant, la Generalitat, entre independentistes.
Ada Colau arriba a la meitat del seu segon mandat sense descartar presentar-se a una tercera reelecció. En les formes, l’alcaldessa ha eclipsat l’activista social, encara que en la seva gestió abundin aquests principis que l’han convertit en una primera edil peculiar. Són passos cap a la maduresa política. El pacte amb els socialistes i la generositat sense contrapartides de Manuel Valls –Barcelona pel Canvi– van ser un primer esglaó perquè Colau assumís que entre el blanc i el negre hi ha molta gamma de grisos. Per transformar cal governar i també transaccionar sense trair-se a un mateix. L’expulsió del PSC de l’Executiu municipal el novembre del 2017 –el mandat anterior– pel seu suport a l’aplicació de l’article 155 a Catalunya va ser un estèril exercici purista de Colau . La història s’ha encarregat de mostrar –independentistes inclosos– que qui pacta amb els socialistes no incorre en anatema. Avui, el Govern municipal de Barcelona funciona raonablement bé. Hi ha discrepàncies lògiques, però res a veure amb el que ha passat, i amenaça de continuar passant a la casa de davant, la Generalitat, entre independentistes.
Molts d’esclafits grocs aeris de petits fruits sobre fons verd fosc: això són els nespres madurs, un detall de l’esplendor gratuït de la primavera, punts del territori domesticat, entre murs, aïllats, paisatges que van ser habitats però gairebé tots ja no són primordials, ni els fruits.
Molts d’esclafits grocs aeris de petits fruits sobre fons verd fosc: això són els nespres madurs, un detall de l’esplendor gratuït de la primavera, punts del territori domesticat, entre murs, aïllats, paisatges que van ser habitats però gairebé tots ja no són primordials, ni els fruits.
Amb Pere Aragonès, Esquerra Republicana torna a la presidència de la Generalitat. La va tenir durant la Segona República i la torna a conquerir ara. Però en aquest llarg pont simbòlic hi ha un episodi que no es pot oblidar. Josep Tarradellas, d’Esquerra Republicana, va assumir la presidència de la Generalitat a l’exili el 1954 i la de la Generalitat provisional de Catalunya, en la seva restauració simbòlica, el 1977, que va ocupar fins a les eleccions del 1980 amb la legitimitat d’haver mantingut la continuïtat de la institució. De manera que aquesta operació, de la mà d’Adolfo Suárez, va ser l’únic punt de ruptura i d’enllaç amb la legalitat republicana en la Transició. Ara, en ple conflicte per la independència, l’únic partit que porta inscrita la condició republicana torna a la presidència de la Generalitat, i em ve a la memòria una enigmàtica frase de George Orwell: “Qui controla el present controlarà el passat, qui controla el passat controlarà el futur”.
Amb Pere Aragonès, Esquerra Republicana torna a la presidència de la Generalitat. La va tenir durant la Segona República i la torna a conquerir ara. Però en aquest llarg pont simbòlic hi ha un episodi que no es pot oblidar. Josep Tarradellas, d’Esquerra Republicana, va assumir la presidència de la Generalitat a l’exili el 1954 i la de la Generalitat provisional de Catalunya, en la seva restauració simbòlica, el 1977, que va ocupar fins a les eleccions del 1980 amb la legitimitat d’haver mantingut la continuïtat de la institució. De manera que aquesta operació, de la mà d’Adolfo Suárez, va ser l’únic punt de ruptura i d’enllaç amb la legalitat republicana en la Transició. Ara, en ple conflicte per la independència, l’únic partit que porta inscrita la condició republicana torna a la presidència de la Generalitat, i em ve a la memòria una enigmàtica frase de George Orwell: “Qui controla el present controlarà el passat, qui controla el passat controlarà el futur”.
Afirmaba con mucho acierto Don Rafael Termes i Carreró, que fue el primer Presidente de la Asociación Española de la Banca (AEB), que “el poder de la banca es una fábula; los banqueros tenemos el dinero, pero el gobierno tiene el Boletín Oficial del Estado“. ¡¡Y qué santa razón tenía Don Rafael!!
Lo trágico es que hoy en día puede llegar a cualquier gobierno del mundo mundial lo peor de cada casa. Los más incapaces. Los más inútiles. Y cuando eso ocurre, que los más incapaces e inútiles de cada casa tienen acceso al Boletín Oficial del Estado, o al BOPA de aquí, que por desgracia es cada vez más habitual, “el carajal” ya está liado. (Recuerden que “al carajo” se mandaba como castigo a los marineros que cometían una falta. ¡¡Lo que nunca se hizo, bajo ningún concepto, fue ponerlos a gobernar el barco!!).
¿Se acuerdan de aquella premisa falsa que proclamaba que “los pisos jamás van a bajar de precio“, obviando lo que había pasado en Japón años atrás, y que fue lo que provocó lo del 27 de febrero de 2007 y siguientes…?
¿Se acuerdan de lo que nos decían desde el Govern dels millors que la UE iba a respetar “les especificitats” de Andorra? Pues va a ser que no.
¿Se acuerdan que al principio de la crisis del Coronavirus se dijo que era una simple gripe, y que algunos medios, con escasa credibilidad, lo único que estaban creando era un miedo injustificado, y sin ninguna base científica, entre la población? ¿Se acuerdan que al principio de la crisis del Coronavirus se dijo que no era necesario el uso de máscaras, para al día siguiente decir lo contrario y al otro al revés?
¿Se acuerdan cuántas veces dijeron, para mas adelante borrar toda huella de lo dicho, que Andorra era un país “Covid-Free” y “Covid-Ready“? ¿Sea acuerdan cuando Pedro Sánchez Pérez-Castejón dijo que se “había vencido al virus“?
¿Sea acuerdan que nos dijeron que de la crisis del Coronavirus “saldríamos mejores“? (La pobre colaboradora de Cruz Roja ha tenido que blindar sus redes sociales por todos los “piropos” que ha recibido por abrazar a un hombre senegalés que pensaba que su amigo, el que en la parte de arriba de la imagen está siendo atendido por otros colaboradores de Cruz Roja, había fallecido. ¿Eso es “salir mejores“?).
¿Cuántas veces más hay que seguirles consintiendo que sigan mintiendo? ¿Cuántas? Cualquier persona puede ser engañada a lo largo de su vida por otra u otras. Pero si esa persona es engañada más de una vez por los mismos…, la culpa no es de los “engañadores” sino del “engañado“. Cuando en ésta época de pandemia nadie se atreve a hacer planes más allá de un par de semanas, aparece un “iluminado” de estos y no se le ocurre otra que hablar del año ¡¡2050!!, cuando en apenas cinco meses que llevamos de año, ha tenido que corregir dos veces todos los indicadores para 2021…
Y el pueblo soberano callado, callado y callado, y tragando, tragando y tragando de todo, de todo y de todo…
¿Qué mundo vamos a dejar a las siguientes generaciones?…
Y como que todos estos que mandan parecen estar más pendientes de “otras cosas” que de lo que en realidad se deberían estar ocupando, les invito a que pongan en su buscador favorito “Joventut de Badalona“, “Juve & Camps“, “Wallapop” y “Scraton Enterprises BV“. Y cuando más o menos se hagan una idea de qué va eso, abran otra página de su buscador y pongan “Bioscience“, “Bioingeniería” y “Bio Supplies“. Puede que al final lleguen a la conclusión de, en éste caso, quién o quiénes son los “engañadores” y quién o quiénes los “engañados“. También se puede permanecer totalmente pasivo y acatar las nuevas premisas falsas de que “la vacunación nos hará inmunes“, por lo visto se olvidan de lo que está pasando en Malasia, Singapur, Japón, India, Brasil y Argentina, de que en junio se podrá ir sin mascarilla, tenemos para años, o de que dejen al libre albedrío del pueblo soberano la decisión de ponerse una segunda dosis de una vacuna o mezclarla con otra u otras. (Debe ser que ahora el pueblo soberano es el que más sabe de ciencia y vacunas…).
Yo cada vez estoy más cerca de pedir que se pare el mundo, porque me quiero bajar.
