“Però cal recordar si es vol entendre (…) Només és no perdent mai de vista el dolor / ni el pas silenciós, indiferent, del temps, / que podem assolir una certa pau”. Joan Margarit sempre va ser molt conscient dels seus orígens en una infantesa de guerra col·lectiva i solitud intransferible, del paper de la memòria, de la serenitat necessària per assumir els cops, de l’imperatiu de viure sense trampes. I ho va ser més que mai, potser, en les darreres setmanes de la seva vida, mentre polia les 77 composicions d’Animal de bosc (Proa; en edició bilingüe en castellà a Visor), poemari inèdit i pòstum que destil·la, com pocs dels seus llibres, tot això. Un volum que va vertebrar bona part del sentit homenatge que el Liceu de Barcelona, on aquesta temporada Margarit havia d’exercir de primer poeta resident, li va retre dimarts a la tarda reunint familiars i amics, de Joan Manuel Serrat a Paco Ibáñez, de Pere Rovira a Luis García Montero, convocant la seva paraula i la seva persona, només aquesta última desapareguda el passat 16 de febrer.
Etiqueta: Literatura catalana
Història de dues derrotes
La publicació en llengua catalana d’Aquesta puta tan distingida (Club Editor) i de L’Aleph (Flâneur) és una notícia de primera. Si alguna cosa ha fet aflorar el procés és que el bilingüisme fluid és un supòsit un xic adàmic, i que moltes persones prefereixen per motius pràctics, polítics o familiars llegir sempre que els és possible en una de les dues llengües. No es tracta tampoc de la traducció més o menys rutinària d’un best-seller de temporada, sinó de la incorporació de dos clàssics perdurables del segle XX: les miniatures metafísiques de Borges i les clarividents i amargues aventis de Marsé; guanys per a la llengua catalana (com ho van ser abans per a l’anglès, el portuguès o l’alemany) que adquireix així formes inèdites de l’expressió i de la imaginació, de les quals disposaran els escriptors del futur. Davant de tòpics com el de llegir sempre l’autor en el seu idioma original convé recuperar l’encertada provocació de Milan Kundera: es perd molt poc llegint una bona traducció en prosa, i hi guanya moltíssim el cabal literari incorporant grans autors a la seva pròpia tradició.
El territori i el món rural de Maria Barbal, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes
Si hi ha en les lletres catalanes una autora associada al retrat d’una geografia, descrita amb una veu molt concreta, aquesta és, des de fa ja gairebé un quart de segle, Maria Barbal, quan el 1985 va publicar Pedra de tartera, novel·la crepuscular d’un món que s’extingia ambientat al seu Pallars natal. Aquesta capacitat d’haver sabut crear “un espai literari i una veu pròpia”, de “gran to poètic” i “sempre al servei de la versemblança” és el que li ha fet obtenir avui dimecres a Barcelona el 53è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, dotat amb 20.000 euros, que convoca Òmnium Cultural. És el segon gran reconeixement de l’escriptora de Tremp, que, amb 71 anys, fa dos mesos obtenia el premi Pla de narrativa catalana que concedeix el Grup Planeta, amb Tàndem.
El territori i el món rural de Maria Barbal, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes
Si hi ha en les lletres catalanes una autora associada al retrat d’una geografia, descrita amb una veu molt concreta, aquesta és, des de fa ja gairebé un quart de segle, Maria Barbal, quan el 1985 va publicar Pedra de tartera, novel·la crepuscular d’un món que s’extingia ambientat al seu Pallars natal. Aquesta capacitat d’haver sabut crear “un espai literari i una veu pròpia”, de “gran to poètic” i “sempre al servei de la versemblança” és el que li ha fet obtenir avui dimecres a Barcelona el 53è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, dotat amb 20.000 euros, que convoca Òmnium Cultural. És el segon gran reconeixement de l’escriptora de Tremp, que, amb 71 anys, fa dos mesos obtenia el premi Pla de narrativa catalana que concedeix el Grup Planeta, amb Tàndem.
Felícia Fuster, la poeta que va néixer amb 63 anys
No és mai tard per a la poesia. Es va comprovar, per exemple, el 1983, quan al premi Carles Riba s’hi va presentar Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils. Aquell any va guanyar un títol també llarg, La trista veu d’Orfeu i el Tornaveu de Tàntal, de Valerià Pujol, però aquell poemari tenia tanta força i va deixar tan sorprès el jurat, especialment Maria Mercè Marçal, que es va recomanar també la seva publicació. Apareixeria el 1984 i era el primer compendi líric d’una desconeguda Felícia Fuster, una autèntica revelació que debutava amb… 63 anys.
Felícia Fuster, la poeta que va néixer amb 63 anys
No és mai tard per a la poesia. Es va comprovar, per exemple, el 1983, quan al premi Carles Riba s’hi va presentar Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils. Aquell any va guanyar un títol també llarg, La trista veu d’Orfeu i el Tornaveu de Tàntal, de Valerià Pujol, però aquell poemari tenia tanta força i va deixar tan sorprès el jurat, especialment Maria Mercè Marçal, que es va recomanar també la seva publicació. Apareixeria el 1984 i era el primer compendi líric d’una desconeguda Felícia Fuster, una autèntica revelació que debutava amb… 63 anys.