Etiqueta: Idiomes

Notícies de pactes per la llengua

Aquests dies n’hem tingut una de freda i una de calenta a tomb de la cosa de la llengua i el pacte de govern entre Esquerra Republicana i Junts. D’una banda, a les xarxes es va estendre la decepció en constatar que el català mantenia la seva condició de competencieta dins d’una direcció general del Departament de Cultura, malgrat la transversalitat que tothom reconeix a la llengua, i es renunciava a donar-li una categoria superior (en temps del tripartit havia estat una secretaria dependent de la Vicepresidència); però de l’altra, i com a primer punt de l’acord entre els dos partits en matèria de llengua, s’anunciava un gran Pacte Nacional per la Llengua que hauria de “protegir, incentivar i incrementar l’ús de la llengua catalana en tots els sectors”. Així d’entrada, una bona notícia.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

El Liceu es converteix en el bosc poètic de Joan Margarit

“Però cal recordar si es vol entendre (…) Només és no perdent mai de vista el dolor / ni el pas silenciós, indiferent, del temps, / que podem assolir una certa pau”. Joan Margarit sempre va ser molt conscient dels seus orígens en una infantesa de guerra col·lectiva i solitud intransferible, del paper de la memòria, de la serenitat necessària per assumir els cops, de l’imperatiu de viure sense trampes. I ho va ser més que mai, potser, en les darreres setmanes de la seva vida, mentre polia les 77 composicions d’Animal de bosc (Proa; en edició bilingüe en castellà a Visor), poemari inèdit i pòstum que destil·la, com pocs dels seus llibres, tot això. Un volum que va vertebrar bona part del sentit homenatge que el Liceu de Barcelona, on aquesta temporada Margarit havia d’exercir de primer poeta resident, li va retre dimarts a la tarda reunint familiars i amics, de Joan Manuel Serrat a Paco Ibáñez, de Pere Rovira a Luis García Montero, convocant la seva paraula i la seva persona, només aquesta última desapareguda el passat 16 de febrer.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

Horitzó 2040

Sembla que els discursos sobre la situació de la llengua s’han emancipat definitivament del projecte de la independència, en tant que els últims anys n’havíem fiat el desenvolupament a l’arribada de l’estat propi i a les conseqüències que se’n derivarien en el terreny sociolingüístic. Però ni teníem clar quin paper atorgaríem al castellà en el règim de cooficialitats, ni era evident que l’oficialitat única per al català seria garantia de bona salut (mireu si no el cas d’Andorra), ni s’albira en un futur proper que la independència sigui imminent o inevitable. Per tot plegat, l’esdevenir de la llengua ha passat a dependre d’ella mateixa i del que siguem capaços de fer-ne els parlants.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

Història de dues derrotes

La publicació en llengua catalana d’Aquesta puta tan distingida (Club Editor) i de L’Aleph (Flâneur) és una notícia de primera. Si alguna cosa ha fet aflorar el procés és que el bilingüisme fluid és un supòsit un xic adàmic, i que moltes persones prefereixen per motius pràctics, polítics o familiars llegir sempre que els és possible en una de les dues llengües. No es tracta tampoc de la traducció més o menys rutinària d’un best-seller de temporada, sinó de la incorporació de dos clàssics perdurables del segle XX: les miniatures metafísiques de Borges i les clarividents i amargues aventis de Marsé; guanys per a la llengua catalana (com ho van ser abans per a l’anglès, el portuguès o l’alemany) que adquireix així formes inèdites de l’expressió i de la imaginació, de les quals disposaran els escriptors del futur. Davant de tòpics com el de llegir sempre l’autor en el seu idioma original convé recuperar l’encertada provocació de Milan Kundera: es perd molt poc llegint una bona traducció en prosa, i hi guanya moltíssim el cabal literari incorporant grans autors a la seva pròpia tradició.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

Dos mons a les aules

Ja passa, ha passat sempre, que a la universitat els estudiants vagin per una banda i les estructures de poder per una altra, i recentment ens ho hem trobat amb sengles comunicats que, a tomb de la llengua a les aules, revelen l’existència de dues realitats paral·leles. Dèiem en un article de fa uns mesos (“S’ha acabat el ‘brécol’”) que si hi havia hagut una bona notícia amb relació al canvi de llengua a les aules (recordem-ho, allò d’anunciar una classe en català però passar-se al castellà a demanda d’un sol alumne), era la pèrdua d’acomplexament dels estudiants ensarronats i l’increment exponencial de les queixes per vulneració de drets lingüístics. Amb la intervenció del Síndic de Greuges i tot. Doncs bé, mesos després, sembla que alumnes i universitats visquin en mons diferents.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

Dos mons a les aules

Ja passa, ha passat sempre, que a la universitat els estudiants vagin per una banda i les estructures de poder per una altra, i recentment ens ho hem trobat amb sengles comunicats que, a tomb de la llengua a les aules, revelen l’existència de dues realitats paral·leles. Dèiem en un article de fa uns mesos (“S’ha acabat el ‘brécol’”) que si hi havia hagut una bona notícia amb relació al canvi de llengua a les aules (recordem-ho, allò d’anunciar una classe en català però passar-se al castellà a demanda d’un sol alumne), era la pèrdua d’acomplexament dels estudiants ensarronats i l’increment exponencial de les queixes per vulneració de drets lingüístics. Amb la intervenció del Síndic de Greuges i tot. Doncs bé, mesos després, sembla que alumnes i universitats visquin en mons diferents.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

Dos mons a les aules

Ja passa, ha passat sempre, que a la universitat els estudiants vagin per una banda i les estructures de poder per una altra, i recentment ens ho hem trobat amb sengles comunicats que, a tomb de la llengua a les aules, revelen l’existència de dues realitats paral·leles. Dèiem en un article de fa uns mesos (“S’ha acabat el ‘brécol’”) que si hi havia hagut una bona notícia amb relació al canvi de llengua a les aules (recordem-ho, allò d’anunciar una classe en català però passar-se al castellà a demanda d’un sol alumne), era la pèrdua d’acomplexament dels estudiants ensarronats i l’increment exponencial de les queixes per vulneració de drets lingüístics. Amb la intervenció del Síndic de Greuges i tot. Doncs bé, mesos després, sembla que alumnes i universitats visquin en mons diferents.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

El territori i el món rural de Maria Barbal, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

Si hi ha en les lletres catalanes una autora associada al retrat d’una geografia, descrita amb una veu molt concreta, aquesta és, des de fa ja gairebé un quart de segle, Maria Barbal, quan el 1985 va publicar Pedra de tartera, novel·la crepuscular d’un món que s’extingia ambientat al seu Pallars natal. Aquesta capacitat d’haver sabut crear “un espai literari i una veu pròpia”, de “gran to poètic” i “sempre al servei de la versemblança” és el que li ha fet obtenir avui dimecres a Barcelona el 53è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, dotat amb 20.000 euros, que convoca Òmnium Cultural. És el segon gran reconeixement de l’escriptora de Tremp, que, amb 71 anys, fa dos mesos obtenia el premi Pla de narrativa catalana que concedeix el Grup Planeta, amb Tàndem.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

El territori i el món rural de Maria Barbal, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

Si hi ha en les lletres catalanes una autora associada al retrat d’una geografia, descrita amb una veu molt concreta, aquesta és, des de fa ja gairebé un quart de segle, Maria Barbal, quan el 1985 va publicar Pedra de tartera, novel·la crepuscular d’un món que s’extingia ambientat al seu Pallars natal. Aquesta capacitat d’haver sabut crear “un espai literari i una veu pròpia”, de “gran to poètic” i “sempre al servei de la versemblança” és el que li ha fet obtenir avui dimecres a Barcelona el 53è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, dotat amb 20.000 euros, que convoca Òmnium Cultural. És el segon gran reconeixement de l’escriptora de Tremp, que, amb 71 anys, fa dos mesos obtenia el premi Pla de narrativa catalana que concedeix el Grup Planeta, amb Tàndem.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

Felícia Fuster, la poeta que va néixer amb 63 anys

No és mai tard per a la poesia. Es va comprovar, per exemple, el 1983, quan al premi Carles Riba s’hi va presentar Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils. Aquell any va guanyar un títol també llarg, La trista veu d’Orfeu i el Tornaveu de Tàntal, de Valerià Pujol, però aquell poemari tenia tanta força i va deixar tan sorprès el jurat, especialment Maria Mercè Marçal, que es va recomanar també la seva publicació. Apareixeria el 1984 i era el primer compendi líric d’una desconeguda Felícia Fuster, una autèntica revelació que debutava amb… 63 anys.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat