L’actual director artístic de La Virreina Centre de la Imatge de Barcelona, Valentín Roma, continuarà al capdavant de la direcció de l’equipament els propers quatre anys ―amb possibilitat d’un any més de pròrroga― després de guanyar el concurs convocat, segons ha informat aquest divendres l’Institut de Cultura de Barcelona (Icub) en un comunicat.
Etiqueta: Art
Valentín Roma continuarà al capdavant de La Virreina Centre de la Imatge de Barcelona quatre anys més
L’actual director artístic de La Virreina Centre de la Imatge de Barcelona, Valentín Roma, continuarà al capdavant de la direcció de l’equipament els propers quatre anys ―amb possibilitat d’un any més de pròrroga― després de guanyar el concurs convocat, segons ha informat aquest divendres l’Institut de Cultura de Barcelona (Icub) en un comunicat.
La passió de Picasso pels còdols
Pablo Picasso només va pintar retrats de les persones del seu entorn: la seva família, els seus amics i, sobretot, les seves esposes i amants, que van compartir part de la vida amb ell. Va pintar uns quants centenars de retrats, però cap per encàrrec, per la qual cosa aquestes obres tenen una llibertat excepcional. Tanta com les joies que va crear amb petxines, fang i còdols, però també amb metalls preciosos; petites escultures carregades d’una història personal: la de la relació entre Picasso i les persones a qui van destinades. 85 d’aquests petits picassos tridimensionals es poden veure a l’exposició Picasso i les joies d’artista, la primera mostra dedicada a aquestes produccions del prolífic creador, que es podrà veure fins al 26 de setembre al museu de Barcelona dedicat al pintor, un any després del previst a causa de la pandèmia.
ADLAN i l’elit catalana
“ADLAN us interessa”, es llegeix al programa manifest dels Amics de l’Art Nou, “si manteniu l’esperit lliure damunt els dogmes i valors entesos (…) si voleu salvar el que hi ha de vivent dintre el nou i el que hi ha de sincer dintre l’extravagant”. Aquesta associació cultural, que va existir a Barcelona entre el 1932 i el 1936, impulsada per Joan Prats, Joaquim Gomis, Josep Lluís Sert i Carles Sindreu, va aglutinar un nombrós grup d’intel·lectuals i de persones de la mitjana i sobretot alta burgesia catalanes. No de la petita burgesia, com diu la cartel·la de l’exposició de la Fundació Miró i es repeteix al catàleg. Ni José María Roviralta, ni les germanes Godó, ni Isabel Llorach, ni Rosalía Rivière, ni Joaquim Gomis eren precisament de la petita burgesia. El que sí que és interessant és veure la llista completa de membres que es publica, en què juntament amb el poeta J.V. Foix, els crítics Sebastià Gasch i Magí Cassanyes, Lluís Montanyà o el músic Robert Gerhard, veiem aparèixer molts arquitectes del GATCPAC (Rodríguez Arias, Antoni Bonet) i metges, advocats, empresaris, fotògrafs, la cantant Conchita Badía, el ballarí Magriñá, el jove arquitecte Pepe Pratmarsó i les esposes de Ventura Gassol i del químic Fernando Rubió i Tudurí, entre d’altres.
ADLAN i l’elit catalana
“ADLAN us interessa”, es llegeix al programa manifest dels Amics de l’Art Nou, “si manteniu l’esperit lliure damunt els dogmes i valors entesos (…) si voleu salvar el que hi ha de vivent dintre el nou i el que hi ha de sincer dintre l’extravagant”. Aquesta associació cultural, que va existir a Barcelona entre el 1932 i el 1936, impulsada per Joan Prats, Joaquim Gomis, Josep Lluís Sert i Carles Sindreu, va aglutinar un nombrós grup d’intel·lectuals i de persones de la mitjana i sobretot alta burgesia catalanes. No de la petita burgesia, com diu la cartel·la de l’exposició de la Fundació Miró i es repeteix al catàleg. Ni José María Roviralta, ni les germanes Godó, ni Isabel Llorach, ni Rosalía Rivière, ni Joaquim Gomis eren precisament de la petita burgesia. El que sí que és interessant és veure la llista completa de membres que es publica, en què juntament amb el poeta J.V. Foix, els crítics Sebastià Gasch i Magí Cassanyes, Lluís Montanyà o el músic Robert Gerhard, veiem aparèixer molts arquitectes del GATCPAC (Rodríguez Arias, Antoni Bonet) i metges, advocats, empresaris, fotògrafs, la cantant Conchita Badía, el ballarí Magriñá, el jove arquitecte Pepe Pratmarsó i les esposes de Ventura Gassol i del químic Fernando Rubió i Tudurí, entre d’altres.
ADLAN i l’elit catalana
“ADLAN us interessa”, es llegeix al programa manifest dels Amics de l’Art Nou, “si manteniu l’esperit lliure damunt els dogmes i valors entesos (…) si voleu salvar el que hi ha de vivent dintre el nou i el que hi ha de sincer dintre l’extravagant”. Aquesta associació cultural, que va existir a Barcelona entre el 1932 i el 1936, impulsada per Joan Prats, Joaquim Gomis, Josep Lluís Sert i Carles Sindreu, va aglutinar un nombrós grup d’intel·lectuals i de persones de la mitjana i sobretot alta burgesia catalanes. No de la petita burgesia, com diu la cartel·la de l’exposició de la Fundació Miró i es repeteix al catàleg. Ni José María Roviralta, ni les germanes Godó, ni Isabel Llorach, ni Rosalía Rivière, ni Joaquim Gomis eren precisament de la petita burgesia. El que sí que és interessant és veure la llista completa de membres que es publica, en què juntament amb el poeta J.V. Foix, els crítics Sebastià Gasch i Magí Cassanyes, Lluís Montanyà o el músic Robert Gerhard, veiem aparèixer molts arquitectes del GATCPAC (Rodríguez Arias, Antoni Bonet) i metges, advocats, empresaris, fotògrafs, la cantant Conchita Badía, el ballarí Magriñá, el jove arquitecte Pepe Pratmarsó i les esposes de Ventura Gassol i del químic Fernando Rubió i Tudurí, entre d’altres.
ADLAN i l’elit catalana
“ADLAN us interessa”, es llegeix al programa manifest dels Amics de l’Art Nou, “si manteniu l’esperit lliure damunt els dogmes i valors entesos (…) si voleu salvar el que hi ha de vivent dintre el nou i el que hi ha de sincer dintre l’extravagant”. Aquesta associació cultural, que va existir a Barcelona entre el 1932 i el 1936, impulsada per Joan Prats, Joaquim Gomis, Josep Lluís Sert i Carles Sindreu, va aglutinar un nombrós grup d’intel·lectuals i de persones de la mitjana i sobretot alta burgesia catalanes. No de la petita burgesia, com diu la cartel·la de l’exposició de la Fundació Miró i es repeteix al catàleg. Ni José María Roviralta, ni les germanes Godó, ni Isabel Llorach, ni Rosalía Rivière, ni Joaquim Gomis eren precisament de la petita burgesia. El que sí que és interessant és veure la llista completa de membres que es publica, en què juntament amb el poeta J.V. Foix, els crítics Sebastià Gasch i Magí Cassanyes, Lluís Montanyà o el músic Robert Gerhard, veiem aparèixer molts arquitectes del GATCPAC (Rodríguez Arias, Antoni Bonet) i metges, advocats, empresaris, fotògrafs, la cantant Conchita Badía, el ballarí Magriñá, el jove arquitecte Pepe Pratmarsó i les esposes de Ventura Gassol i del químic Fernando Rubió i Tudurí, entre d’altres.
Anna i Eugeni Bach: “La primera manera de ser sostenibles seria no fer si no és necessari”
Eugeni Bach (Barcelona, 1974) i Anna Bach (Nummi, Finlàndia, 1973) es van conèixer al país d’ella, quan estudiaven primer i segon d’Arquitectura, durant un viatge. “Va ser en un edifici d’Alvar Aalto [l’arquitecte finlandès]”, recorden. “Va ser més casualitat que una altra cosa, però l’arquitectura va ser el primer punt en comú i el que ens va permetre començar a parlar d’altres temes”. Van començar així un llarg festeig entre Barcelona i Hèlsinki que, després d’anades i vingudes (“jo vaig fer un Erasmus allà, després l’Anna el va fer aquí i en acabar la carrera jo vaig estar treballant en un estudi finlandès”, explica ell), va culminar amb la seva instal·lació definitiva a Barcelona. “L’Anna va venir i vam començar a treballar amb el meu pare, l’arquitecte Jaume Bach”. Una relació personal i professional que els va portar a crear el seu propi estudi a la capital catalana.
Anna i Eugeni Bach: “La primera manera de ser sostenibles seria no fer si no és necessari”
Eugeni Bach (Barcelona, 1974) i Anna Bach (Nummi, Finlàndia, 1973) es van conèixer al país d’ella, quan estudiaven primer i segon d’Arquitectura, durant un viatge. “Va ser en un edifici d’Alvar Aalto [l’arquitecte finlandès]”, recorden. “Va ser més casualitat que una altra cosa, però l’arquitectura va ser el primer punt en comú i el que ens va permetre començar a parlar d’altres temes”. Van començar així un llarg festeig entre Barcelona i Hèlsinki que, després d’anades i vingudes (“jo vaig fer un Erasmus allà, després l’Anna el va fer aquí i en acabar la carrera jo vaig estar treballant en un estudi finlandès”, explica ell), va culminar amb la seva instal·lació definitiva a Barcelona. “L’Anna va venir i vam començar a treballar amb el meu pare, l’arquitecte Jaume Bach”. Una relació personal i professional que els va portar a crear el seu propi estudi a la capital catalana.
Rojuu o l’art d’estar més aviat trist: l’èxit d’un artista precoç
Unes xancletes de piscina, les clàssiques de ratlles blau marí i blanques, amb mitjons. Les porta a tot arreu perquè són còmodes i perquè tant li fa el que diguin. A l’escola li van cridar l’atenció als 12 anys perquè què era allò de portar xancletes en ple hivern? Li va ser igual. Li continua sent igual. Roc Jou —Rojuu és el seu nom artístic— va deixar el batxillerat el gener de l’any passat i als 18 ja guanya prou per viure de la música si decidís independitzar-se. Té “una superdotació artística” que no encaixa en els cànons de l’escola. Això li va explicar el psicòleg a la seva mare, que estava preocupada perquè el seu fill deixés els estudis.