Etiqueta: firmes

Arcadi Espada entrevista avui Manuel Valls a El Mundo. El titular que usen per vendre el peix té a veure amb la dèria de tots dos: “El nombramiento de ese Jaume Giró como consejero de Economía. El símbolo espectacular de una sociedad contaminada. Giró: la Caixa, el Barça y el Procés. Lo tiene todo. ¡Y con toda la prensa encantada!”. Mandra. Molta. Perquè aquesta pel·lícula ja l’hem vist. I la passaven al cine nic. Aquest discurs del “jo sóc ciutadà del món i vostè és un merda” va caducar el dia que aquells que van dir-se d’esquerres van sortir del Bocaccio, la llum del sol els va enlluernar i va resultar que la seva revolució etílica s’havia desfet a dins com el glaçó del Lumumba que acompanyava un còctel de gambes amb salsa rosa.

Però, sobretot, és aquest “ese”. “Ese Jaume Giro”. Classisme de 131 supermirafiori cinc portes, volant de cuir i petxines al mànec del canvi de marxes. La superioritat dels que s’han atorgat ser divins perquè no suporten venir d’on vénen. I no hi ha res pitjor que intentar oblidar els teus orígens i renegar del teu bressol fent veure el que no ets. Terrible.

Però la notícia no era aquesta masturbació d’egos sinó que per allà al mig Manuel Valls ens anuncia que plega. De què? Bona pregunta. Potser ara que se’n torna a França un dia passa per la Plaça Sant Jaume i descobreix que allà hi ha l’ajuntament de BCN. Estaria bé. Diu que “aviat” deixarà l’acta de regidor perquè aquesta etapa “s’ha acabat” i ara s’ha adonat que és “majorment francès”. Confessa que va tornar a Catalunya per “canviar de vida” i que presentar-se com a alcalde de la capital catalana “no va ser encertat”. Vaja, exactament el mateix que molts li van dir fa dos anys i la resposta va ser, mirant-te amb suficiència, que guanyaria les eleccions.

Enrere deixa un projecte que ha durat com un paraigües comprat en un basar. Va venir per crear una candidatura de notables que havien de salvar la ciutat però miraves la llista i allò era l’outlet de wallapop. Marxarà havent estat un Quique Setien de la política. Un contractat que passava per aquí i que quan torni a casa es preguntarà què ha passat i seguirà sense haver entès res. De res. Ni tan sols què hi feia aquí ni per fer què. El seu cos era a BCN però ni el seu cervell ni la seva ànima no van arribar a venir mai. I se’n va havent vingut a passar un estiu gràcies a l’herència d’aquella tieta-àvia que “tenia uns pisos”. Una herència, per cert, no menor. Sinó que li ho preguntin als que van llogar-lo per un sou mensual que en el seu moment va explicar el diari ARA:

Fa les maletes amb tres grans èxits comercials: 1/ la maniobra que va permetre Ada Colau ser alcaldessa, moment en que vam veure on és la línia que separa la raó d’Estat i fins on arriba el patriotisme constitucional, 2/ el dia que va dir que a França era republicà i aquí monàrquic i 3/ haver passat la pandèmia a Menorca. I de propina, demostrant-nos la cara real del seu nacionalisme excloent:

Quan dius que t’estimes tant el teu país, hauries d’estimar també tothom que hi viu, inclosos als que volen preservar la seva llengua minoritària estudiant-la a l’escola. Però esclar, quan estàs tan per sobre de la colla de patois arreplegats que t’envolta i que no guanyaran mai el que tu guanyes ni es relacionen amb qui tu et relaciones, el lògic i coherent és ser així. I quan ets així i així et va i ningú et compra la moto, és quan descobreixes que ets francès i te’n tornes a veure si trobes una altra tieta-avia que et continuï pagant la festa. I d’aquesta manera intentar que el teu estiu no s’acabi mai.

Anar a la font – ElNacional.cat

Que aquest nou govern no podia ser el de l’independentisme instantani, el de la revolta immediata, ja va quedar clar a les passades eleccions, quan l’actual Esquerra Republicana va collir en la boira seixanta mil vots més, seixanta mil més que Junts per la Boira i, a sobre, aquesta nova CUP obtingué els vots imprescindibles per assegurar la majoria aritmètica de l’independentisme al Parlament català. Havien de ser tres partits i havien d’entendre-s’hi per obligació. En lloc de votar un únic partit independentista per imposar la fusió entre tots tres, els catalans sobirans, que són pagesos escaldats, decidiren posar els ous en cistells diferents, dividir el vot, no fos cas, i així alimentar tres direccions polítiques independentistes diferents, tres directives que viuen, que cobren, en definitiva, a final de mes, per no entendre’s amb les altres dues. Encara sort que el PDeCat va quedar-se fora, que podien haver estat quatre partits en controvèrsia. Així ho hem volgut els electors i aquí ho tenim ara, servit ben fresquet. Ja deia Truman Capote, citant Teresa d’Àvila, que eren pitjor les pregàries ateses que no pas les desateses.

De manera que allò que ha desunit l’home a la terra no ho ajunta ni Déu al cel. I  que, amb aquest panorama al Parlament, només podien sortir dues menes de governs. O bé un govern independentista condicionat per l’espanyolisme, un tercer tripartit anomenat falsament d’esquerra, o falsament progressista, un govern d’ERC amb les Comunes, la CUP i el PSOE, un govern amb uns dins del govern i d’altres ajudant des de fora, o bé aquest acord al que han arribat, contra pronòstic Pere Aragonès i Jordi Sànchez. No hi havia més cera per cremar. O bé un govern condicionat per l’espanyolisme, per Pedro Farsánchez, un  govern dit progressista que, al final, només ens hauria rebaixat cinc o deu cèntims al rebut de l’aigua i n’haurien dit polítiques socials. O això que acaben de pactar un pres de la repressió i el vicepresident mut del govern de Quim Torra.  També hi havia, certament, la possibilitat de repetir les eleccions, que la majoria dels independentistes ens haguéssim quedat a casa, farts de tot, i que aleshores, directament, Salvador Illa i Jéssica Albiach haguessin convertit el Palau de la Generalitat en la residència de la família Adams.

O un govern condicionat per l’espanyolisme o un de condicionat per l’independentisme. Potser millor aquest que va néixer el passat cap de setmana, en dues masies que van aixoplugar els dos polítics, diuen, en contacte amb la mare natura, amb la gleva, en comunió espiritual amb els remences i altres esforçats avantpassats que ens han llegat aquest idioma fascinant i també aquests dies grassos del bon temps que ja tenim a sobre, dies per continuar discutint sobre la independència. Potser millor que s’hagin presentat com es van presentar ahir, sense la solemnitat del Tinell ni el luxe tronat del Majestic, Pere Aragonès i Jordi Sànchez. Potser millor que sí, que demanessin perdó, com van fer, per perdre tant el temps i fer tanta comedieta. Es van deixar d’esmentar la vergonya aliena que ens fan passar a tots plegats. Però sí, la modèstia i el capteniment, la contenció va ser bona consellera. Pere Aragonès va dir no sé què d’un govern republicà però sense gaire convicció, gairebé no es va ni notar, i no m’estranya perquè la bandera monàrquica espanyola continua tremolant al capdamunt del palau de govern. I Jordi Sànchez, semblava preocupat i cansat, preocupat perquè sap que l’independentisme popular pot mobilitzar-se i arrossegar aquest govern cap al trencament. No, no, i ara, aquest nou govern no farà la feina per la independència, si la volem l’haurem d’aconseguir, la societat civil, sense aquests senyors. Però si més no, pel que vam veure ahir, almenys no hi treballaran en contra. O m’ho sembla.

Anar a la font – ElNacional.cat

Que aquest nou govern no podia ser el de l’independentisme instantani, el de la revolta immediata, ja va quedar clar a les passades eleccions, quan l’actual Esquerra Republicana va collir en la boira seixanta mil vots més, seixanta mil més que Junts per la Boira i, a sobre, aquesta nova CUP obtingué els vots imprescindibles per assegurar la majoria aritmètica de l’independentisme al Parlament català. Havien de ser tres partits i havien d’entendre-s’hi per obligació. En lloc de votar un únic partit independentista per imposar la fusió entre tots tres, els catalans sobirans, que són pagesos escaldats, decidiren posar els ous en cistells diferents, dividir el vot, no fos cas, i així alimentar tres direccions polítiques independentistes diferents, tres directives que viuen, que cobren, en definitiva, a final de mes, per no entendre’s amb les altres dues. Encara sort que el PDeCat va quedar-se fora, que podien haver estat quatre partits en controvèrsia. Així ho hem volgut els electors i aquí ho tenim ara, servit ben fresquet. Ja deia Truman Capote, citant Teresa d’Àvila, que eren pitjor les pregàries ateses que no pas les desateses.

De manera que allò que ha desunit l’home a la terra no ho ajunta ni Déu al cel. I  que, amb aquest panorama al Parlament, només podien sortir dues menes de governs. O bé un govern independentista condicionat per l’espanyolisme, un tercer tripartit anomenat falsament d’esquerra, o falsament progressista, un govern d’ERC amb les Comunes, la CUP i el PSOE, un govern amb uns dins del govern i d’altres ajudant des de fora, o bé aquest acord al que han arribat, contra pronòstic Pere Aragonès i Jordi Sànchez. No hi havia més cera per cremar. O bé un govern condicionat per l’espanyolisme, per Pedro Farsánchez, un  govern dit progressista que, al final, només ens hauria rebaixat cinc o deu cèntims al rebut de l’aigua i n’haurien dit polítiques socials. O això que acaben de pactar un pres de la repressió i el vicepresident mut del govern de Quim Torra.  També hi havia, certament, la possibilitat de repetir les eleccions, que la majoria dels independentistes ens haguéssim quedat a casa, farts de tot, i que aleshores, directament, Salvador Illa i Jéssica Albiach haguessin convertit el Palau de la Generalitat en la residència de la família Adams.

O un govern condicionat per l’espanyolisme o un de condicionat per l’independentisme. Potser millor aquest que va néixer el passat cap de setmana, en dues masies que van aixoplugar els dos polítics, diuen, en contacte amb la mare natura, amb la gleva, en comunió espiritual amb els remences i altres esforçats avantpassats que ens han llegat aquest idioma fascinant i també aquests dies grassos del bon temps que ja tenim a sobre, dies per continuar discutint sobre la independència. Potser millor que s’hagin presentat com es van presentar ahir, sense la solemnitat del Tinell ni el luxe tronat del Majestic, Pere Aragonès i Jordi Sànchez. Potser millor que sí, que demanessin perdó, com van fer, per perdre tant el temps i fer tanta comedieta. Es van deixar d’esmentar la vergonya aliena que ens fan passar a tots plegats. Però sí, la modèstia i el capteniment, la contenció va ser bona consellera. Pere Aragonès va dir no sé què d’un govern republicà però sense gaire convicció, gairebé no es va ni notar, i no m’estranya perquè la bandera monàrquica espanyola continua tremolant al capdamunt del palau de govern. I Jordi Sànchez, semblava preocupat i cansat, preocupat perquè sap que l’independentisme popular pot mobilitzar-se i arrossegar aquest govern cap al trencament. No, no, i ara, aquest nou govern no farà la feina per la independència, si la volem l’haurem d’aconseguir, la societat civil, sense aquests senyors. Però si més no, pel que vam veure ahir, almenys no hi treballaran en contra. O m’ho sembla.

Anar a la font – ElNacional.cat

Sempre he dit que un dels errors històrics més importants comesos en els últims temps a Espanya ha estat la judicialització de la política, específicament respecte al conflicte polític que existia i existeix entre l’estat espanyol i un sector majoritari de Catalunya. Va ser un error treure de l’àmbit de la política un problema que només en aquest terreny es pot solucionar, i això per diverses raons. M’explicaré.

Traslladar a l’esfera judicial la solució dels conflictes polítics sempre implica la cessió de part de les competències pròpies dels poders executiu i legislatiu en favor del judicial. Però no només per això va ser un error.

També ho va ser perquè els jutges ni poden ni estan preparats per fer política, tampoc per donar solucions polítiques als problemes, sinó, molt al contrari, ho estan, i no sempre, per donar respostes jurídiques als conflictes que se’ls plantegen.

És més, les solucions que poden donar als conflictes que se’ls plantegen seran sempre aquelles que entrin no ja dins de l’àmbit de les seves competències, sinó, també, des de la perspectiva que ells tinguin d’aquests conflictes i, sens dubte, en el cas de la confrontació política entre l’Estat i un sector majoritari de la societat catalana, les altes instàncies jurisdiccionals tenen una visió incompatible amb el dret d’autodeterminació o el reconeixement ple dels drets de les minories nacionals.

I, per tant, des de la perspectiva d’aquest poder de l’estat, el judicial, la solució que es podia donar i s’ha donat a un conflicte polític tan complex no ha estat cap altra que la ja coneguda: una sentència amb la imposició d’importants penes de presó per a una sèrie de polítics i líders socials l’únic delicte dels quals ha estat fer aquella política per a la qual van ser elegits.

Ara bé, l’autèntic problema d’aquest evident abandó de funcions per part de la classe política i en favor del poder judicial no és només la sentència dictada el 14 d’octubre de 2019, sinó les àmplies conseqüències que se’n desprenen i que serveixen com a punt de partida per a una socialització de la solució; és a dir, sobre la base de la sentència del procés es construeix una segona etapa en la qual es va solucionant, utilitzant els mateixos criteris juridicopenals, el conflicte polític.

La sentència del procés no és el punt final del conflicte sinó el començament de la cronificació, ja que serà utilitzada com a base sobre la qual construir moltes altres sentències en les quals el nombre de condemnats serà encara més ampli

Com dic, la sentència del procés no és el punt final del conflicte sinó el començament de la cronificació, ja que serà utilitzada com a base sobre la qual construir moltes altres sentències en les quals el nombre de condemnats serà encara més ampli. Es passarà de nou presos a un nombre que encara s’ha de determinar, però que no serà irrellevant si tenim present que, en aquests moments, existeixen entorn d’uns 3.000 represaliats pendents de diversos judicis.

En definitiva, d’un judici es passa a altres, sempre sobre la mateixa base, i en cadascun aniran caient noves víctimes, moltes d’elles també amb penes de presó, i aquesta i no una altra serà la fórmula mitjançant la qual se socialitzarà la solució del conflicte des de la perspectiva d’aquells als quals se’ls va encarregar resoldre, amb instruments propis del dret penal, un conflicte eminentment polític.

Com a element pal·liatiu del disbarat que ha representat la judicialització de la política sempre s’ha parlat de solucions que, en aquest cas, sí que tenen un marcat caràcter polític, però efectes exclusivament individuals i individualitzats, com és la concessió dels tan esbombats indults.

Fins i tot, abans del dictat de la sentència, els indults han estat la gran esperança d’alguns i, per això, s’ha avançat per camins que semblen, i són, incompatibles amb la defensa dels interessos encomanats.

A partir del 14 d’octubre del 2019, dia de la publicació de la sentència, és quan la política catalana, que hauria d’estar preocupada per la construcció de país i la solució dels problemes que existeixen a Catalunya, mira cap a la Moncloa en recerca de l’esperada solució política a la sentència, que seria per la via dels indults.

Els indults es transformen, d’aquesta manera, en una pastanaga enverinada mitjançant la qual es condueix un sector de la classe política catalana cap a un carreró que no solucionarà el conflicte polític ni tampoc donarà resposta a la judicialització de la política ni a les legítimes aspiracions d’una majoria de catalans. M’explicaré.

La concessió promesa dels esperats i retardats indults ha estat l’eix sobre el qual han basculat moltes decisions polítiques que són incomprensibles per a la majoria dels ciutadans, tant catalans com espanyols.

El problema, com dic, és que la concessió o no dels indults no implica la solució i superació del conflicte i això per una cosa tan senzilla com que es tracta de mesures que, per definició legal, són de caràcter individual i només aplicables als qui ja estan condemnats. Dit més clarament, els indults només representen una solució pedaç i exclusivament per a la situació que afecta els avui condemnats.

És una sortida eminentment individual, que només afecta nou persones, i que no és extrapolable ni a la resta dels gairebé 3.000 represaliats ni serveix de base per a la solució, i posterior superació, d’un conflicte que repercuteix en milions de catalans i espanyols.

Un conflicte polític es pot solucionar per la suma de sacrificis personals, però mai per la concessió de beneficis individuals

No podem oblidar que la Constitució prohibeix, expressament, la concessió d'”indults generals” i que la mateixa llei d’indult i gràcia està construïda per donar respostes individuals a condemnes específiques, per la qual cosa, com dic, un indult és una mesura específica, concreta i individualitzada que no és comparable ni amb una amnistia ni amb cap tipus de solució política a un problema que va més enllà de la situació personal dels possibles beneficiats.

És evident que tots ens hem d’alegrar, jo el primer, si, com a solució individual i personalitzada, els presos són excarcerats per raó de l’estimació dels seus recursos, per l’obtenció de beneficis penitenciaris o per la concessió dels promesos i esperats indults. Però el que no ens podem fer són trampes al solitari pensant que aquests indults representaran la solució al conflicte polític, perquè això no serà així.

Mai, enlloc i en cap classe de conflictes polítics la solució ha passat per solucions individuals i personalitzades. Un conflicte polític es pot solucionar per la suma de sacrificis personals, però mai per la concessió de beneficis individuals.

En definitiva, els indults són una bona mesura per a nou persones, però no són, ni poden ser presentats com un avenç en la solució d’un conflicte, molt menys es pot pensar que seguint aquesta pastanaga enverinada es pugui ni hagi de renunciar a aquelles raons que van portar a molts, una gran majoria dels catalans, a confiar en un futur millor, un futur en què se’ls reconeguin, com a minoria nacional, els seus drets, entre els quals es troba el dret a decidir.

La solució política al conflicte no passa ni pot dependre dels nou indults dels quals es parla tant, sinó que ha de construir-se sobre la base, primer, d’un diàleg, després, d’una negociació i, finalment, d’assolir un consens polític i un acord entre ambdues parts, que culmini amb una resposta política de molt més ampli espectre i que, en termes jurídics, només es pot aconseguir a través de la promulgació d’una amnistia que sí que és una via admissible, racional i jurídicament viable per donar resposta al conjunt dels problemes generats a partir de la judicialització de la política.

Fer dependre el present i el futur d’un poble, així com el projecte polític de molts, d’una resposta individual i individualitzada em sembla un greu error polític i històric, però, a més, només fa bona la dita de “pa per a avui, fam per a demà”.

Anar a la font – ElNacional.cat

Pablo Iglesias s’ha tallat la cua (i el monyo). I ha estat la notícia de la jornada (el retrobament d’ERC i Junts per Catalunya em temo que és inevitable). I la notícia no és tant que Pablo Iglesias s’hagi tallat els cabells, com l’odi que despertava la cua (i el monyo) que portava. I era odiat, simplement, perquè era una esmena a la totalitat de la masculinitat establerta. Que vol dir del poder mateix. L’home blanc ha tingut el poder del món (i de la política espanyola, clar), escenificant aquest poder vestint-se d’una determinada manera, valent-se de la corrupció i del monopoli de la força i, fins i tot, negant l’empatia. L’home per defecte, segons definició de Jason Perry, que a Espanya ha tingut moltes coses per defecte, començant per una visió d’Espanya que és tan per defecte com portar vestit i corbata (o el vestit pantaló acceptable en el cas de les dones, vegeu Angela Merkel o Hillary Clinton) i el cabell curt.

L’home blanc de classe mitjana que ha dominat el món amb l’estètica de la seriositat, aquell vestit gris d’executiu occidental recomanat fins i tot per anar als judicis. L’hàbit del poder, disfressat de normal. I com més poder, més vestit corbata. I clar, van venir les samarretes de David Fernàndez i Anna Gabriel, les rastes d’Alberto Rodríguez i la cua de Pablo Iglesias. I allò va ser una declaració de guerra a l’home blanc que tenia (i té) el poder. I l’home blanc es va espantar. I la política, l’economia i els mitjans de comunicació (que són un tot) es van conjurar a destruir l’home que es va atrevir a asseure’s al Consell de Ministres amb un monyo.

L’home blanc ha tingut el poder del món, escenificant aquest poder vestint-se d’una determinada manera, valent-se de la corrupció i del monopoli de la força i, fins i tot, negant l’empatia

L’home blanc per defecte, l’home del règim del 78 (i de l’anterior) no volia (no vol) perdre l’hegemonia. I l’èxit de Vox (i abans de Donald Trump, que és l’original) s’explica per la reticència de l’home per defecte (i la dona a qui ja li està bé) a perdre aquesta hegemonia. Trump va triomfar entre els obrers del cinturó de l’òxid així com Santiago Abascal defensa la caça i els toros. Perquè reconfigurar el rol masculí per anar a una societat més igualitària entre homes i dones, per exemple, els fa pànic. Tenen nostàlgia de l’home. Gairebé diria que nostàlgia del mascle ibèric. Un senyor amb cua, on vas a parar!

Pedro Vallín va publicar a La Vanguardia la foto de Pablo, llegint el seu llibre (el de Vallín) Me cago en Godard. Un assaig que, justament, diu que el cine europeu té un biaix burgès. D’home per defecte, per tant. Explica Vallín que Iglesias feia temps que es volia tallar els cabells. Per comoditat. Perquè no és la cua (o el monyo), és la melena que s’hi amaga. Però no podia. Perquè en el teatre de la política (i del poder) ell representava un paper. I es veu que els seus de Podemos no el deixaven. Així que es va fer un monyo. I fins que no s’ha alliberat d’aquest paper, no s’ha tallat el cabell. Com Samsó, però sense que l’hagi traït Dalila (això del masclisme deu venir de lluny). Com els toreros que tant agraden a Abascal. Un tallat estil garçon que en el cas de les dones ja no sé si és revolucionari, però en el seu, és trending topic. I tot perquè es volia quedar descansat.

Anar a la font – ElNacional.cat

1. L’ofensiva d’Esquerra d’aquest cap de setmana ha estat planificada. Els republicans van fer coincidir el mateix dissabte la convocatòria d’una executiva nacional, una roda de premsa per anunciar un govern en minoria i un article d’Oriol Junqueras, amb el qual deixava meridianament clar que la seva prioritat no és reprendre el combat per la independència. El que apuntava Junqueras a l’article, amb una prosa molt tova, semblava dirigit al jutge Marchena, ara que aquest magistrat reclama als presos que es pronunciïn sobre l’indult. En tot cas, Junqueras, com a far que és dels republicans, reclama que l’Estat s’impliqui més en l’autonomia en comptes de proposar-nos que ens en desempalleguem perquè és el principal culpable de la persistència del dèficit fiscal, d’un finançament autonòmic injust i de la centralització de competències i de serveis. A més, ¿per què no es van posar en marxa des del 2015, quan se suposava que s’estaven organitzant les noves estructures d’estat, els bons propòsits que diu Junqueras que han de guiar el nou Govern? Qui era al Govern en aquell moment, i servidor hi era, sap perfectament fins a quin punt la vicepresidència econòmica de la Generalitat d’aleshores és responsable dels incompliments.

2. No em crec les explicacions sobre per què Esquerra ha trencat unilateralment la negociació amb Junts. ¿Qui es pot creure que el gir és conseqüència del fet que Jordi Sánchez no es volgués reunir amb Pere Aragonès divendres, just a les vespres del congrés del seu partit? L’excusa podria colar si Junqueras no hagués escrit “Hem de planificar els canvis pensant a 10 i a 20 anys vista. Sortir del dia a dia per pensar en demà passat”, que ataca la línia de flotació de l’estratègia rupturista de Junts, i és el mateix que defensa Andreu Mas-Colell, l’antic responsable de les retallades socials que Esquerra va criticar tant durant la presidència d’Artur Mas. La celebració de Junqueras del nou pla Marshall estaria molt bé si el verb que utilitza per fer-ho no el conjugués en condicional. Quan especula que Catalunya rebrà 30.000 milions d’euros dels 140.000 milions que percebrà l’Estat, escriu, literalment: “podria acabar rebent una inversió…”. ¿Què el fa confiar en aquesta inversió milionària d’un estat que fa dècades que incompleix totes les promeses i els terminis d’inversió? El procés independentista va començar, precisament, perquè ni sota un govern del PSOE es va canviar la dinàmica centralitzadora encetada des de l’endemà del 23-F. Es pot canviar d’estratègia, sobretot si no t’ha acabat de sortir bé, però no pots canviar d’argument per justificar la teva acció independentista. Si esmenes les raons per les quals vas encetar un procés d’emancipació és que ja no hi creus. No hi ha alliberament de la dona sense feminisme, com tampoc no s’assolirà la independència sense un independentisme que s’encari a l’Estat.

3. Junts no vol renunciar a l’embat permanent amb l’Estat per enfortir la posició de l’independentisme i agreujar la crisi del règim del 78, que és molt més profunda del que es vol reconèixer i que s’aguanta tan sols pel suport del PSOE i Podemos. La dèbil democratització de les estructures de poder, com s’ha pogut constatar en la persecució política de l’independentisme, és una esquerda que es pot eixamplar o bé empetitir segons com s’actuï. Es pot proporcionar calç al PSOE perquè emblanquini les parets i ho dissimuli o bé posar-lo permanentment contra les cordes per obligar-lo a cedir en alguna cosa. De moment, Pedro Sánchez no ha complert cap dels acords que va pactar amb Esquerra per investir-lo. Els federalistes d’Esquerra, que és un sector molt influent, estan contents, perquè per a ells el que realment importa és el poder de l’Estat. A Espanya, d’estat només n’hi ha un i la República catalana no existeix, com va dir aquell policia que es burlava de l’independentisme. Per això Tardà —i l’exdiputada de la CUP Natàlia Sánchez— deixen que el cartell que anuncia una taula rodona on participaran amb motiu del 14 d’abril superposi una senyera —evidentment sense l’estel blanc o el vermell— sobre una bandera espanyola republicana. Ja posats, jo faria com En Comú Podem, organitzadors de l’acte, i abraçaria la rojigualda directament, perquè la República espanyola és una quimera més improbable que la independència de Catalunya. Si hem de ser realistes, siguem-ho per a tot.

4. Des de l’endemà de les eleccions que defenso que ara és l’hora d’Esquerra. Va guanyar-li la partida a Junts i, per tant, té dret a dirigir la Generalitat. Però com que els republicans no van guanyar les eleccions, perquè el partit més votat va ser el PSC, si Aragonès volia ser investit president només podia recórrer a Junts. Aliar-se amb al PSC era impossible si no es donava la presidència a Salvador Illa. I això és el que ha portat a Esquerra a cometre un munt d’errors. Junts també n’ha comès, d’errors. Ho tinc escrit en algunes de les columnes que he anat publicant. Per començar, els de Puigdemont s’han equivocat quan no han sabut explicar que la lentitud en la negociació no era un caprici, que pactar una coalició de govern no és repartir a trossos un pastís, sinó que es tracta de bastir una complicitat. La discrepància estratègica —que Esquerra de vegades minimitza i de vegades no— és la causa profunda que separa els tres partits independentistes. En una entrevista del Més 3/24 a Toni Comín, l’eurodiputat de Junts ho explicava amb molta clarividència: “Si ERC no accepta com a pla B el full de ruta de Junts (el desbordament democràtic i la unilateralitat), és molt difícil l’acord”. Esquerra vol que Junts es plegui al pla A, que ho fia tot als dos anys de coll que la CUP i ERC donen al PSOE. Agradi o no, com que els republicans tenen un escó més que Junts i compten amb el suport dels 9 de la CUP, és comprensible que el pla A sigui el seu. L’escull és que Esquerra no vol signar de cap manera un acord que contempli el pla B de Junts. Vol evitar els retrets del seu aliat estatal i que els jutges utilitzin el document per demostrar la manca de penediment dels presos.

5. Esquerra ha negociat amb Junts amb un marc mental equivocat. El partit de Carles Puigdemont ja no raona com ho haurien fet els antics convergents. No dic que una part de Junts no estigui disposada a regalar la cartera per seguir manant, però pactar amb Esquerra només el repartiment de càrrecs posaria en crisi l’estratègia de Junts i faria trontollar el partit. Ja és prou dramàtic que Carles Puigdemont s’hagi inhibit de les negociacions perquè no vol notar l’alè al clatell dels que estan disposats a deixar-lo penjat, que només faltaria que els negociadors de Junts presentessin a la militància un acord que només avalés les tesis estratègiques dels republicans. Aquest partit no ho resistiria i les bases no es deixarien manipular tan fàcilment com creuen alguns dirigents. L’error de la direcció de Junts també ha estat regalar a Esquerra la defensa, quan encara no s’ha vençut la Covid, que la tasca immediata d’un govern és fer tot el possible per garantir la seguretat de la ciutadania. L’article de Junqueras té la virtut que parlar del món post-Covid, per bé que el dissociï de la independència, mentre que Junts no sap oposar-hi, amb l’habilitat de Nicola Sturgeon, una explicació plausible sobre per què ajornar la independència per als pròxims 10 o 20 anys és renunciar al benestar. Però així són les coses. Per tant, vist que els republicans volen governar en solitari, doncs la millor opció és que Junts faciliti la investidura de Pere Aragonès a canvi d’algunes concessions. Si ERC no cedeix, perquè, com fins ara, no vol cedir en res, llavors es constatarà que qui ha estat especulant durant tot aquest temps sobre la repetició electoral han sigut ells. En la política democràtica, com apuntava l’estimat Josep Solé i Barberà, exdiputat del PSUC, fins i tot les discrepàncies es pacten.

Anar a la font – ElNacional.cat

1. L’ofensiva d’Esquerra d’aquest cap de setmana ha estat planificada. Els republicans van fer coincidir el mateix dissabte la convocatòria d’una executiva nacional, una roda de premsa per anunciar un govern en minoria i un article d’Oriol Junqueras, amb el qual deixava meridianament clar que la seva prioritat no és reprendre el combat per la independència. El que apuntava Junqueras a l’article, amb una prosa molt tova, semblava dirigit al jutge Marchena, ara que aquest magistrat reclama als presos que es pronunciïn sobre l’indult. En tot cas, Junqueras, com a far que és dels republicans, reclama que l’Estat s’impliqui més en l’autonomia en comptes de proposar-nos que ens en desempalleguem perquè és el principal culpable de la persistència del dèficit fiscal, d’un finançament autonòmic injust i de la centralització de competències i de serveis. A més, ¿per què no es van posar en marxa des del 2015, quan se suposava que s’estaven organitzant les noves estructures d’estat, els bons propòsits que diu Junqueras que han de guiar el nou Govern? Qui era al Govern en aquell moment, i servidor hi era, sap perfectament fins a quin punt la vicepresidència econòmica de la Generalitat d’aleshores és responsable dels incompliments.

2. No em crec les explicacions sobre per què Esquerra ha trencat unilateralment la negociació amb Junts. ¿Qui es pot creure que el gir és conseqüència del fet que Jordi Sánchez no es volgués reunir amb Pere Aragonès divendres, just a les vespres del congrés del seu partit? L’excusa podria colar si Junqueras no hagués escrit “Hem de planificar els canvis pensant a 10 i a 20 anys vista. Sortir del dia a dia per pensar en demà passat”, que ataca la línia de flotació de l’estratègia rupturista de Junts, i és el mateix que defensa Andreu Mas-Colell, l’antic responsable de les retallades socials que Esquerra va criticar tant durant la presidència d’Artur Mas. La celebració de Junqueras del nou pla Marshall estaria molt bé si el verb que utilitza per fer-ho no el conjugués en condicional. Quan especula que Catalunya rebrà 30.000 milions d’euros dels 140.000 milions que percebrà l’Estat, escriu, literalment: “podria acabar rebent una inversió…”. ¿Què el fa confiar en aquesta inversió milionària d’un estat que fa dècades que incompleix totes les promeses i els terminis d’inversió? El procés independentista va començar, precisament, perquè ni sota un govern del PSOE es va canviar la dinàmica centralitzadora encetada des de l’endemà del 23-F. Es pot canviar d’estratègia, sobretot si no t’ha acabat de sortir bé, però no pots canviar d’argument per justificar la teva acció independentista. Si esmenes les raons per les quals vas encetar un procés d’emancipació és que ja no hi creus. No hi ha alliberament de la dona sense feminisme, com tampoc no s’assolirà la independència sense un independentisme que s’encari a l’Estat.

3. Junts no vol renunciar a l’embat permanent amb l’Estat per enfortir la posició de l’independentisme i agreujar la crisi del règim del 78, que és molt més profunda del que es vol reconèixer i que s’aguanta tan sols pel suport del PSOE i Podemos. La dèbil democratització de les estructures de poder, com s’ha pogut constatar en la persecució política de l’independentisme, és una esquerda que es pot eixamplar o bé empetitir segons com s’actuï. Es pot proporcionar calç al PSOE perquè emblanquini les parets i ho dissimuli o bé posar-lo permanentment contra les cordes per obligar-lo a cedir en alguna cosa. De moment, Pedro Sánchez no ha complert cap dels acords que va pactar amb Esquerra per investir-lo. Els federalistes d’Esquerra, que és un sector molt influent, estan contents, perquè per a ells el que realment importa és el poder de l’Estat. A Espanya, d’estat només n’hi ha un i la República catalana no existeix, com va dir aquell policia que es burlava de l’independentisme. Per això Tardà —i l’exdiputada de la CUP Natàlia Sánchez— deixen que el cartell que anuncia una taula rodona on participaran amb motiu del 14 d’abril superposi una senyera —evidentment sense l’estel blanc o el vermell— sobre una bandera espanyola republicana. Ja posats, jo faria com En Comú Podem, organitzadors de l’acte, i abraçaria la rojigualda directament, perquè la República espanyola és una quimera més improbable que la independència de Catalunya. Si hem de ser realistes, siguem-ho per a tot.

4. Des de l’endemà de les eleccions que defenso que ara és l’hora d’Esquerra. Va guanyar-li la partida a Junts i, per tant, té dret a dirigir la Generalitat. Però com que els republicans no van guanyar les eleccions, perquè el partit més votat va ser el PSC, si Aragonès volia ser investit president només podia recórrer a Junts. Aliar-se amb al PSC era impossible si no es donava la presidència a Salvador Illa. I això és el que ha portat a Esquerra a cometre un munt d’errors. Junts també n’ha comès, d’errors. Ho tinc escrit en algunes de les columnes que he anat publicant. Per començar, els de Puigdemont s’han equivocat quan no han sabut explicar que la lentitud en la negociació no era un caprici, que pactar una coalició de govern no és repartir a trossos un pastís, sinó que es tracta de bastir una complicitat. La discrepància estratègica —que Esquerra de vegades minimitza i de vegades no— és la causa profunda que separa els tres partits independentistes. En una entrevista del Més 3/24 a Toni Comín, l’eurodiputat de Junts ho explicava amb molta clarividència: “Si ERC no accepta com a pla B el full de ruta de Junts (el desbordament democràtic i la unilateralitat), és molt difícil l’acord”. Esquerra vol que Junts es plegui al pla A, que ho fia tot als dos anys de coll que la CUP i ERC donen al PSOE. Agradi o no, com que els republicans tenen un escó més que Junts i compten amb el suport dels 9 de la CUP, és comprensible que el pla A sigui el seu. L’escull és que Esquerra no vol signar de cap manera un acord que contempli el pla B de Junts. Vol evitar els retrets del seu aliat estatal i que els jutges utilitzin el document per demostrar la manca de penediment dels presos.

5. Esquerra ha negociat amb Junts amb un marc mental equivocat. El partit de Carles Puigdemont ja no raona com ho haurien fet els antics convergents. No dic que una part de Junts no estigui disposada a regalar la cartera per seguir manant, però pactar amb Esquerra només el repartiment de càrrecs posaria en crisi l’estratègia de Junts i faria trontollar el partit. Ja és prou dramàtic que Carles Puigdemont s’hagi inhibit de les negociacions perquè no vol notar l’alè al clatell dels que estan disposats a deixar-lo penjat, que només faltaria que els negociadors de Junts presentessin a la militància un acord que només avalés les tesis estratègiques dels republicans. Aquest partit no ho resistiria i les bases no es deixarien manipular tan fàcilment com creuen alguns dirigents. L’error de la direcció de Junts també ha estat regalar a Esquerra la defensa, quan encara no s’ha vençut la Covid, que la tasca immediata d’un govern és fer tot el possible per garantir la seguretat de la ciutadania. L’article de Junqueras té la virtut que parlar del món post-Covid, per bé que el dissociï de la independència, mentre que Junts no sap oposar-hi, amb l’habilitat de Nicola Sturgeon, una explicació plausible sobre per què ajornar la independència per als pròxims 10 o 20 anys és renunciar al benestar. Però així són les coses. Per tant, vist que els republicans volen governar en solitari, doncs la millor opció és que Junts faciliti la investidura de Pere Aragonès a canvi d’algunes concessions. Si ERC no cedeix, perquè, com fins ara, no vol cedir en res, llavors es constatarà que qui ha estat especulant durant tot aquest temps sobre la repetició electoral han sigut ells. En la política democràtica, com apuntava l’estimat Josep Solé i Barberà, exdiputat del PSUC, fins i tot les discrepàncies es pacten.

Anar a la font – ElNacional.cat