Etiqueta: independentisme

Un republicà per sortir de la ressaca

Amb Pere Aragonès, Esquerra Republicana torna a la presidència de la Generalitat. La va tenir durant la Segona República i la torna a conquerir ara. Però en aquest llarg pont simbòlic hi ha un episodi que no es pot oblidar. Josep Tarradellas, d’Esquerra Republicana, va assumir la presidència de la Generalitat a l’exili el 1954 i la de la Generalitat provisional de Catalunya, en la seva restauració simbòlica, el 1977, que va ocupar fins a les eleccions del 1980 amb la legitimitat d’haver mantingut la continuïtat de la institució. De manera que aquesta operació, de la mà d’Adolfo Suárez, va ser l’únic punt de ruptura i d’enllaç amb la legalitat republicana en la Transició. Ara, en ple conflicte per la independència, l’únic partit que porta inscrita la condició republicana torna a la presidència de la Generalitat, i em ve a la memòria una enigmàtica frase de George Orwell: “Qui controla el present controlarà el passat, qui controla el passat controlarà el futur”.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

Un republicà per sortir de la ressaca

Amb Pere Aragonès, Esquerra Republicana torna a la presidència de la Generalitat. La va tenir durant la Segona República i la torna a conquerir ara. Però en aquest llarg pont simbòlic hi ha un episodi que no es pot oblidar. Josep Tarradellas, d’Esquerra Republicana, va assumir la presidència de la Generalitat a l’exili el 1954 i la de la Generalitat provisional de Catalunya, en la seva restauració simbòlica, el 1977, que va ocupar fins a les eleccions del 1980 amb la legitimitat d’haver mantingut la continuïtat de la institució. De manera que aquesta operació, de la mà d’Adolfo Suárez, va ser l’únic punt de ruptura i d’enllaç amb la legalitat republicana en la Transició. Ara, en ple conflicte per la independència, l’únic partit que porta inscrita la condició republicana torna a la presidència de la Generalitat, i em ve a la memòria una enigmàtica frase de George Orwell: “Qui controla el present controlarà el passat, qui controla el passat controlarà el futur”.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

CUP s’escriu amb C de Convergència

Primer va ser l’abraçada del llavors líder de la CUP, David Fernàndez, al president de la Generalitat Artur Mas, quan va finalitzar la consulta il·legal del 9-N. Després va arribar Antonio Baños, que el 2016 va destacar com un dels millors exponents de cap on anava, o ensopegava, la formació política. Aleshores el debat era semblant a l’actual: Qui seria el nostre nou i flamant president de la Generalitat? Després de dies de complicades negociacions, Baños, amb aire ofès, encara que mantenint la seva pàtina d’intel·lectual d’esquerra anticapitalista, es va despenjar deixant l’acta de diputat.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

Dinamarca del sud, Madrid del nord

Hi va haver un temps en què tots eren d’esquerres. Molt. Tant que Trotski hauria passat per vulgar reformista comparat amb l’ímpetu revolucionari dels hereus de Convergència. Desafiament a les lleis, suport a les mobilitzacions als carrers, crítiques a la repressió policial, acollida d’immigrants sense límits, pujades d’impostos als més rics… Vaja, que arribat el cas tampoc hauria resultat insalvable parlar de la propietat dels mitjans de producció. Estava en venda –almenys verbalment– tot allò que a Jordi Pujol i a la hiperbolitzada menestralia catalana li posava els pèls de punta ja des d’abans de les èpoques glorioses de la fallida de Banca Catalana. Sota el paraigua de la independència hi cabia tot. Era el moment màgic del procés. Fins i tot es podia parlar en castellà al Parlament –com feia el número sis de Junts pel Sí, Eduardo Reyes– sense ser titllat de lerrouxista, com havia succeït fins aleshores.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

Dinamarca del sud, Madrid del nord

Hi va haver un temps en què tots eren d’esquerres. Molt. Tant que Trotski hauria passat per vulgar reformista comparat amb l’ímpetu revolucionari dels hereus de Convergència. Desafiament a les lleis, suport a les mobilitzacions als carrers, crítiques a la repressió policial, acollida d’immigrants sense límits, pujades d’impostos als més rics… Vaja, que arribat el cas tampoc hauria resultat insalvable parlar de la propietat dels mitjans de producció. Estava en venda –almenys verbalment– tot allò que a Jordi Pujol i a la hiperbolitzada menestralia catalana li posava els pèls de punta ja des d’abans de les èpoques glorioses de la fallida de Banca Catalana. Sota el paraigua de la independència hi cabia tot. Era el moment màgic del procés. Fins i tot es podia parlar en castellà al Parlament –com feia el número sis de Junts pel Sí, Eduardo Reyes– sense ser titllat de lerrouxista, com havia succeït fins aleshores.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

Urgències catalanes

Catalunya ha caigut des de fa una dècada en mans d’una classe dirigent ben particular. Després d’uns anys apressats en els quals calia posar data i límits perquè no era possible esperar ni un minut més per resoldre el desafiament al qual ens havia sotmès la història, ara ens veiem instal·lats en un perpetu aplaçament, un temps suspès, sense presses, sense govern, potser fins i tot amb repetició electoral, a l’espera ja sigui d’un “eixamplament de la base”, ja sigui de l’oportunitat d’un nou i improbable “embat contra l’Estat”, l’expressió de moda.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

El caixa o faixa d’ERC a Junts

Un mes i mig després de les eleccions autonòmiques del 14-F que va guanyar el partit socialista, un altre partit, ERC, que va quedar en segona posició, negocia amb la dreta catalana per alçar-se amb la presidència de la Generalitat a canvi de cedir a Junts, el partit de Carles Puigdemont, aproximadament la meitat del govern que ambdós formin a continuació. La coalició només és possible si compta, a més, amb el suport dels diputats de la CUP, una cosa que es dona per gairebé segura sempre que es tracti d’anar contra el partit socialista i els comuns, com és el cas. És el que ERC i la CUP ja han arribat a un acord, en espera que Junts s’hi sumi. ERC, Junts i la CUP sumen 74 escons, sis per sobre de la majoria absoluta del Parlament.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

La democràcia i l’espai del possible

Com diu Wolf Lepenies, “el món modern s’ha vist modelat per quatre processos: laïcització, auge de la ciència i la tecnologia, industrialització i democratització”. En l’equilibri entre aquests quatre factors les democràcies occidentals van trobar els seus millors moments. Com salvar la democràcia quan el marc de la modernitat en què es va forjar pateix mutacions importants?

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

Política entre paraules i piròmans

El lúcid periodista Jaume Barberà ens estalvia haver de repetir el càlcul numèric. El 14-F podien votar 5.368.881 electors, però ho van fer un total de 2.874.610, amb 24.021 vots en blanc i 40.996 nuls. És a dir, va votar el 53,54% del cens. Els partits independentistes van obtenir 1.494.382 vots, el 47,33% del total. Bé, si hi sumem els vots del PDeCAT (que no va obtenir cap escó) arribem a la xifra del 51,14% del total. I al final va votar per la independència el 26,98% del cens electoral de Catalunya. Per verificar tot això n’hi ha prou amb la calculadora d’un telèfon mòbil. I diumenge vam poder veure la Sra. Paluzie, líder de l’ANC, afirmar que es donen les condicions per proclamar la independència, o, compte amb el matís, per “avançar cap a” la independència. La bandera espanyola segueix a la part alta del Palau de la Generalitat, com sempre, sense que cap president, ni Mas, ni Puigdemont, ni Torra, l’hagi despenjat, ni hagi sortit al balcó a proclamar el que fos. La Sra. Paluzie es creu el que diu? És un cas molt clar de “dissociació cognitiva”. Les xifres et diuen una cosa, i responen a la realitat. Com diu la dita: “Els fets o han succeït o no han succeït”, pel que fa a les seves causes i sobretot els seus efectes, els debats donen per a molt, és cert. I aquí estem davant d’un cas flagrant de voler colar-nos uns alternative facts (fets alternatius) que no poden existir. Fins aquí, les xifres, com a mitjà d’ancorar-nos en la realitat.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat