Portal digital de noticies i actualitat en català. Actualitat, notícies, última hora a Catalunya, Espanya i el món.
Molts d’esclafits grocs aeris de petits fruits sobre fons verd fosc: això són els nespres madurs, un detall de l’esplendor gratuït de la primavera, punts del territori domesticat, entre murs, aïllats, paisatges que van ser habitats però gairebé tots ja no són primordials, ni els fruits.
Molts d’esclafits grocs aeris de petits fruits sobre fons verd fosc: això són els nespres madurs, un detall de l’esplendor gratuït de la primavera, punts del territori domesticat, entre murs, aïllats, paisatges que van ser habitats però gairebé tots ja no són primordials, ni els fruits.
Abans que el sushi conquerís cada cantonada dels nostres pobles i ciutats; abans que el ramen enterrés definitivament l’escudella o la relegués només al Nadal; abans que s’obrissin pastisseries amb una oferta de dorayakis (els pastissets del Doraemon), mochis (uns dolços d’arròs i mongetes) i un repertori quasi infinit de postres a base de te matxa; abans que es fundés una sakeria al poble pirenaic de Tuixent (Seda líquida) on, per cert, el mestre Antoni Campins elabora un sake de molta anomenada al Japó; abans que es plantés wasabi al Montseny (Yamaaoi Wasabi), considerat uns dels cultius més complexos del món; abans del tofu, de l’edamame, del miso i de qualsevol moda japonesa, recordo que es van posar de moda els jardins zen en miniatura, unes maquetes vulgars dels autèntics Karesansui nipons (枯山水, literalment “muntanyes i aigua sense vida”). En aquests espais plens de simbolisme -ara parlo dels autèntics jardins zen japonesos-, els monjos budistes rastellen la grava que rodeja un seguit de grans roques en acte de meditació profunda i un viatge metafòric al riu de la vida. Doncs bé, jo que em pensava que aquests jardins no tenien un paradigma semblant, l’altre dia, passejant per una vinya vaig tenir una revelació: aquell racó de món era exactament el mateix, un jardí sagrat de pedres. I el pagès que m’acompanyava, una espècie de monjo tan entregat als minerals com als raïms.
Jardí zen en miniatura / Awake & mindfull
Després de molts anys dedicat a l’esport de competició, l’Isidre Vinyas, fill de Navàs (Pla del Bages), va sentir, espontàniament, una necessitat de treballar la vinya. Casualment o no, aquell mandat interior arribava quan la vinya del seu poble més ho necessita en quedar-se desproveïda de relleu generacional. El projecte es diria Vinyas d’Empremta (https://www.vinyasdempremta.cat) i amb gran passió l’Isidre començaria a desvelar la seva epifania. Aviat, però, el destí li picaria l’ullet: els seus dos fills, en Gerard, enginyer de ponts i camins, i la Berta, enginyera d’edificació, s’unirien a la seva empresa amb la mateixa determinació que el seu pare: pedra a pedra. Un cop els tres vinculats i dedicats de ple al jardí de ceps i rocs, la seva primera gesta va ser tornar a fer vi al cup de pedra. Sí, al cup de pedra: un gran dipòsit al bell mig de la vinya excavat directament a la roca, qui sap quants segles enrere. Després, a tocar del primer cup, en van picar un segon; però, més sofisticat, amb unes connexions interiors molt enginyoses. Seguidament, van alçar dues cabanes de pedra seca sobre cada cup per tal de resguardar-los durant les veremes. I, finalment, van demanar a un picapedrer que buidés grans blocs calcaris i fes, literalment, cups de pedra mòbils -únics al món- a fi d’integrar la pedra també dins del celler.
La vinya de Navàs / Vinyas d’empremta
De l’autopista estant, pujant cap a Berga, la vinya de Navàs queda a mà esquerra, al bell mig de la frontera que dividia les dues Catalunyes històriques, la nova i la vella. La seva estampa evoca un zigurat, un temple inca o un teatre romà; en total, quaranta nivells de marges atalussen quaranta nivells de feixes. Els ceps es mostren ordenats en petits grups a la manera d’un trencadís vegetal, i fins i tot isolats, com eremites custodiant un saber antic. Alguns sembla que flotin sobre la terra esponjada, i d’altres s’alcen tortuosos entre les lloses descantellant els gresos al seu pas. Arreu les empremtes a les pedres són una constant: hi ha grans símbols en forma de petxina on s’hi muntaven els molins de ginebre; hi ha orificis geomètrics on s’hi encaixaven les premses de vi; hi ha grans forats que feien de dipòsit dels trepitjos; hi ha escletxes i traus on s’hi recolzaven bigues i columnes; hi ha canaletes i regalims per on circulava l’oli i el vi…
Són vins eteris i delicats que no entén tothom, em comenta en Gerard. Però la vida no està feta per entendre-la, sinó per viure-la, penso jo
A la Vinya de Navàs hi ha més de quinze varietats de raïm, algunes de les quals només existeixen aquí, com la malvasia roja, la malvasia segarresa, la torbat, la fumat, la pansera, la parets, la cap negre, la garsenc, la refilat, l’argensela, la farana… Amb aquests fruits preuats de tan escassos, l’Isidre i en Gerard, pagesos i enòlegs alhora, elaboren uns vins purs i naturals, sense additius, d’un sabor profund en tots els sentits. ‘Són vins eteris i delicats que no entén tothom’ em comenta en Gerard. Però la vida no està feta per entendre-la, sinó per viure-la, penso jo, mentre paladejo cadascun dels seus tresors. ‘La pedra calcària estilitza el sumoll, però aprima altres varietats. Aviat ens arribaran cups de granit al celler fets amb unes pedres meravelloses que hem trobat als Pirineus. Segur que amb ells podrem fer nous vins. El diàleg entre la pedra i el vi és un procés que necessito viure’.
La Berta, el Gerard i l’Isidre Vinyas / Vinyas d’empremta
Mentre l’escolto, sento com si el vidre de la copa em privés de viure plenament el vi. Me’n recordo dels ibers, aleshores, i del gran nombre de solcs o cassoletes -les anomenades inscultures– que, com a la vinya de Navàs, varen excavar a la pedra per tal de realitzar rituals i libacions amb vi. Els ibers, que coneixien la ceràmica i també el vidre, devien tenir un gran motiu per servir el vi a la roca. Estic de sort, tinc un morter de pedra calcària a casa mons pares i em predisposo a fer un ritual: hi adollo el vi –una Rabassa del 2019-, l’abraço amb els dits, amb esforç l’alço per sobre meu, respiro, tanco els ulls, m’apropo el morter als llavis… Un calfred em recorre tot el cos. I, finament, l’entenc.
Fins no fa gaires dècades, el color femení per excel·lència avui dia era un color associat a la masculinitat. Per tant, el tòpic que el blau és pels homes i el rosa és per les dones no és res més que un invent modern: tant les capes dels emperadors romans com les túniques dels cardenals eren d’un roig clar, per exemple, mentre que les verges, en la història de l’art, són representades vestint de blau. Tot comença a canviar al segle XVIII, quan a l’època del rococó la burgesia s’aferra al rosa i estèticament es comença a comprendre com un color elegant, símbol de delicadesa. Gràcies per liar-la, Maria Antonieta. En fi. Després, la vestimenta militar bèl·lica amb colors foscos masculinitza el blau. I més endavant, la publicitat i el màrqueting posterior a la II Guerra Mundial acaben de fer la resta.
Veure les coses de color rosa no té res a veure amb anar pel carrer cantant La vie en rose com si fóssim Edith Piaf. Més enllà de la cançó, “La vie en rose” és una expressió francesa que remet a un concepte positiu: allò que passa quan tots els desitjos que s’anhelen es van complint d’acord amb els cànons previstos. Els anglesos, d’aquesta arenga vers l’esperança i confiança cega en el futur, en diuen “think pink”. Això té sentit quan hi ha un pla per executar allò que un vol, vaja; rifar el futur a la sort del que pugui dir una frase de Mr.Wonderful no és pensar en rosa, sinó ser pàmfil. No confondre’s. És cert, doncs, que al nostre cervell el color rosa actua com un sinònim d’optimisme, doncs? Segurament sí, per això el vi rosat és un vi optimista, ja que fa realitat allò que sembla propi de les coses només idealistes: reuneix les bones qualitats dels vins blancs i els vins negres, però no els inconvenients.
Hi va haver un temps que la frase “el vi blanc, pel peix; el negre, pels homes” va fer fortuna. Per trencar aquest tipus de tòpics paleolítics, el col·lectiu Women Wine i Bodega Emina van emetre fa un any un manifest reclamant un model inclusiu entre homes i dones al món vitivinícola, ja que ni el vi rosat és només “per elles” ni la viticultura és només “una cosa de senyors”. Ho demostra precisament Emina Rosé Prestigio 2019, un vi elaborat per aquest celler castellà de la D.O. Cigales comandat per Marta Arias: un vi d’alta gamma que ronda els 14€, intens, de tons minerals i amb molt volum, resultat de la llarga maceració en fred del raïm. Guanyador del Premi Millor Rosat de l’Any als Women Wines Awards i del mateix premi de l’Asociación de Mujeres Amantes de la Cultura del Vino. No perquè agradi només a les dones, òbviament, sinó perquè està elaborat per dues dones.
Parlar del color rosa és parlar de les il·lusions del rosa, també. És parlar, doncs, dels camps de lavanda del sud de França, amb aquell rosa lilós imponent que mossega horitzons. També és parlar de pobles pintorescos de la vall del Roine amb façanes ataronjades que es disfressen de color salmó quan cau el vespre, com passa a Roussilhon. I, sobretot, és parlar dels vins rosés provençals, fins i delicats com un poema d’amor cortès d’algun trobador nascut entre Besiers i Niça a finals del segle XII. Château de Salle Rosé de Domaine Ott és un clar exemple de per què la Provença és la meca dels vins rosats: un rosé de manual, pàl·lid als ulls, afruitat al nas i complex a la boca. Té l’elegància dels vins que han passat temps dins una bóta de roure i la categoria d’un vi de 22€ amb un preu que espanta però una personalitat que enamora.
Si hi ha una cosa millor que els capvespres plàcids de la Provença són els capvespres encesos, en aquells dies que el cel sembla esclatar en un remolí de passió roent. Això són els escumosos rosats, segurament, per això la Conca de Barberà no ens fa patir gens: a les seves vinyes és on creix el Trepat, la varietat ideal per fer un gran escumós monovarietal a casa nostra. Tresor Rosé de Pere Ventura és exactament això: un cava que ronda els 17€ i tan vibrant que és fugaç però a la vegada memorable. Natural i, tanmateix, màgic. Guanyador de la medalla d’or al “Barcelona Rosé International Bubbles Awards”, obrir-lo significa estar disposat a deixar-se endur per la seva suggestió, però també tenir la certesa que la pròxima hora i mitja de temps valdrà la pena i serà un viatge rosa del qual no es desitja final.
Al contrari del que Dalí, Gasch i Montanyà van manifestar al seu Manifest Groc quan van “denunciar la psicologia de les noies i els nois que canten Rosó, Rosó”, diem que venerem el rosa, el vi rosé, el vi rosat i que el nostre himne és Pel teu amor, Rosó, la mítica obra mestra de la cançó catalana, escrita per Miquel Poal-Aregall i composta per Josep Ribas l’any 1922, aviat farà un segle. Cent anys després, confessem cantar-la a ple pulmó quan algú obre una ampolla de vi rosat: “llum de la meva vida, no desfacis ma il·lusió” és una lletra que cal entonar amb una copa de rosé a la mà. Per això venerem també a Rousseau, el filòsof: perquè ell va ser un dels màxims exponents del sensualisme, l’opció epistemològica contrària al realisme i segons la qual el coneixement es recolza necessàriament en les sensacions.
Sabem que Pel teu amor, Rosó és un himne perquè sabem que les sensacions de cantar-lo bevent vi rosat ens apropen al coneixement de la felicitat. Aquí rau la màgia d’aquest tipus de vi digne del món de color rosa: no fa optimista l’acte de viure, sinó que el fa millor. Destapar una ampolla de rosat és posar el rellotge en pausa. És entrar a una dimensió de cotó fluix ideal però real, onírica però desperta, fantasiosa però terrenal. I és, sobretot, tenir clar que més enllà dels tòpics, el vi rosat no és diferent, sinó igual d’especial que els altres tipus de vi: una beguda que no es beu per calmar la set, sinó per avivar la set de viure.
Fins no fa gaires dècades, el color femení per excel·lència avui dia era un color associat a la masculinitat. Per tant, el tòpic que el blau és pels homes i el rosa és per les dones no és res més que un invent modern: tant les capes dels emperadors romans com les túniques dels cardenals eren d’un roig clar, per exemple, mentre que les verges, en la història de l’art, són representades vestint de blau. Tot comença a canviar al segle XVIII, quan a l’època del rococó la burgesia s’aferra al rosa i estèticament es comença a comprendre com un color elegant, símbol de delicadesa. Gràcies per liar-la, Maria Antonieta. En fi. Després, la vestimenta militar bèl·lica amb colors foscos masculinitza el blau. I més endavant, la publicitat i el màrqueting posterior a la II Guerra Mundial acaben de fer la resta.
Veure les coses de color rosa no té res a veure amb anar pel carrer cantant La vie en rose com si fóssim Edith Piaf. Més enllà de la cançó, “La vie en rose” és una expressió francesa que remet a un concepte positiu: allò que passa quan tots els desitjos que s’anhelen es van complint d’acord amb els cànons previstos. Els anglesos, d’aquesta arenga vers l’esperança i confiança cega en el futur, en diuen “think pink”. Això té sentit quan hi ha un pla per executar allò que un vol, vaja; rifar el futur a la sort del que pugui dir una frase de Mr.Wonderful no és pensar en rosa, sinó ser pàmfil. No confondre’s. És cert, doncs, que al nostre cervell el color rosa actua com un sinònim d’optimisme, doncs? Segurament sí, per això el vi rosat és un vi optimista, ja que fa realitat allò que sembla propi de les coses només idealistes: reuneix les bones qualitats dels vins blancs i els vins negres, però no els inconvenients.
Hi va haver un temps que la frase “el vi blanc, pel peix; el negre, pels homes” va fer fortuna. Per trencar aquest tipus de tòpics paleolítics, el col·lectiu Women Wine i Bodega Emina van emetre fa un any un manifest reclamant un model inclusiu entre homes i dones al món vitivinícola, ja que ni el vi rosat és només “per elles” ni la viticultura és només “una cosa de senyors”. Ho demostra precisament Emina Rosé Prestigio 2019, un vi elaborat per aquest celler castellà de la D.O. Cigales comandat per Marta Arias: un vi d’alta gamma que ronda els 14€, intens, de tons minerals i amb molt volum, resultat de la llarga maceració en fred del raïm. Guanyador del Premi Millor Rosat de l’Any als Women Wines Awards i del mateix premi de l’Asociación de Mujeres Amantes de la Cultura del Vino. No perquè agradi només a les dones, òbviament, sinó perquè està elaborat per dues dones.
Parlar del color rosa és parlar de les il·lusions del rosa, també. És parlar, doncs, dels camps de lavanda del sud de França, amb aquell rosa lilós imponent que mossega horitzons. També és parlar de pobles pintorescos de la vall del Roine amb façanes ataronjades que es disfressen de color salmó quan cau el vespre, com passa a Roussilhon. I, sobretot, és parlar dels vins rosés provençals, fins i delicats com un poema d’amor cortès d’algun trobador nascut entre Besiers i Niça a finals del segle XII. Château de Salle Rosé de Domaine Ott és un clar exemple de per què la Provença és la meca dels vins rosats: un rosé de manual, pàl·lid als ulls, afruitat al nas i complex a la boca. Té l’elegància dels vins que han passat temps dins una bóta de roure i la categoria d’un vi de 22€ amb un preu que espanta però una personalitat que enamora.
Si hi ha una cosa millor que els capvespres plàcids de la Provença són els capvespres encesos, en aquells dies que el cel sembla esclatar en un remolí de passió roent. Això són els escumosos rosats, segurament, per això la Conca de Barberà no ens fa patir gens: a les seves vinyes és on creix el Trepat, la varietat ideal per fer un gran escumós monovarietal a casa nostra. Tresor Rosé de Pere Ventura és exactament això: un cava que ronda els 17€ i tan vibrant que és fugaç però a la vegada memorable. Natural i, tanmateix, màgic. Guanyador de la medalla d’or al “Barcelona Rosé International Bubbles Awards”, obrir-lo significa estar disposat a deixar-se endur per la seva suggestió, però també tenir la certesa que la pròxima hora i mitja de temps valdrà la pena i serà un viatge rosa del qual no es desitja final.
Al contrari del que Dalí, Gasch i Montanyà van manifestar al seu Manifest Groc quan van “denunciar la psicologia de les noies i els nois que canten Rosó, Rosó”, diem que venerem el rosa, el vi rosé, el vi rosat i que el nostre himne és Pel teu amor, Rosó, la mítica obra mestra de la cançó catalana, escrita per Miquel Poal-Aregall i composta per Josep Ribas l’any 1922, aviat farà un segle. Cent anys després, confessem cantar-la a ple pulmó quan algú obre una ampolla de vi rosat: “llum de la meva vida, no desfacis ma il·lusió” és una lletra que cal entonar amb una copa de rosé a la mà. Per això venerem també a Rousseau, el filòsof: perquè ell va ser un dels màxims exponents del sensualisme, l’opció epistemològica contrària al realisme i segons la qual el coneixement es recolza necessàriament en les sensacions.
Sabem que Pel teu amor, Rosó és un himne perquè sabem que les sensacions de cantar-lo bevent vi rosat ens apropen al coneixement de la felicitat. Aquí rau la màgia d’aquest tipus de vi digne del món de color rosa: no fa optimista l’acte de viure, sinó que el fa millor. Destapar una ampolla de rosat és posar el rellotge en pausa. És entrar a una dimensió de cotó fluix ideal però real, onírica però desperta, fantasiosa però terrenal. I és, sobretot, tenir clar que més enllà dels tòpics, el vi rosat no és diferent, sinó igual d’especial que els altres tipus de vi: una beguda que no es beu per calmar la set, sinó per avivar la set de viure.
En els registres de la memòria periodística privada flota una escena desclassificada, el raríssim “dinar de les faves” que el vell poder provincial celebrava cada primavera al Manicomi de Palma, la dita Clínica Mental de Jesús. Eren unes hores d’obertura pautada excepcional al recinte dels assistits i condemnats a l’oblit, ressons de la beneficència i el paternalisme institucional.
En els registres de la memòria periodística privada flota una escena desclassificada, el raríssim “dinar de les faves” que el vell poder provincial celebrava cada primavera al Manicomi de Palma, la dita Clínica Mental de Jesús. Eren unes hores d’obertura pautada excepcional al recinte dels assistits i condemnats a l’oblit, ressons de la beneficència i el paternalisme institucional.
En els registres de la memòria periodística privada flota una escena desclassificada, el raríssim “dinar de les faves” que el vell poder provincial celebrava cada primavera al Manicomi de Palma, la dita Clínica Mental de Jesús. Eren unes hores d’obertura pautada excepcional al recinte dels assistits i condemnats a l’oblit, ressons de la beneficència i el paternalisme institucional.
En els registres de la memòria periodística privada flota una escena desclassificada, el raríssim “dinar de les faves” que el vell poder provincial celebrava cada primavera al Manicomi de Palma, la dita Clínica Mental de Jesús. Eren unes hores d’obertura pautada excepcional al recinte dels assistits i condemnats a l’oblit, ressons de la beneficència i el paternalisme institucional.
El 7 de setembre de l’any 2009 va ser dilluns. Aquell dia, el Barça de Pep Guardiola era líder de la lliga després d’haver guanyat 3-0 el primer partit del campionat contra l’Sporting de Gijón, amb gols de Bojan, Keita i Ibrahimovic. El president de la Generalitat de Catalunya era José Montilla. Faltaven pocs dies per un Onze de Setembre més, reivindicatiu però per res del món històric. A les festes majors del país sonava Ai Dolors del grup revelació de l’any: Manel. Per culpa d’una marca de cervesa, la meitat dels catalans s’havien passat l’estiu cantant Summercat de Billie The Vision & The Dancers mentre somiaven unes vacances d’anunci a Formentera. L’Estatut aprovat pel Parlament l’any 2006 encara no havia estat tombat pel Tribunal Constitucional, Quentin Tarantino estava a punt d’estrenar Malditos Bastardos a Espanya i aquell dia, segons diu l’hemeroteca, a Sant Sadurní d’Anoia la temperatura era de 18 graus quan va sortir el sol, a les 07.23h del matí.
Va ser aquell dia i a aquella hora, també, quan Pepe Raventós, 21a generació de viticultors de la família Raventós i Blanc, va fer la verema manual del Xarel·lo i el Bastard Negre amb el qual elaboraria el vi que sempre havia somiat: Mas del Serral 2009, l’escumós de la Conca del Riu Anoia que fa poques setmanes va rebre 99 punts sobre 100 a la prestigiosa revista Decanter.
Mas del Serral 2009 és obra de Pepe Raventós, elaborador també Can Sumoi i Pepe Raventós Vins. (Lia Marrugat | Mas del Serral)
“El vi escumós de l’estat espanyol més refinat que existeix”, en paraules de Pedro Ballesteros, Master of Wine, autor de la puntuació i responsable, per tant, d’atorgar per primera vegada a la història 99 punts a un vi escumós de fora de l’A.O.C. Champagne. Si Mas del Serral 2009 és un vi excel·lent, però, no és només perquè condensi tot el temps perdut i permeti retrocedir amb un sol glop dotze anys enrere en una mena de travelling nostàlgic, sinó perquè també permet viatjar fins al seu origen, com passa amb els Grands Crus: les seves bombolles expressen a la perfecció el Clos del Serral, la parcel·la de la finca Raventós i Blanc on aquell 7 de setembre de l’any 2009 Pepe Raventós va començar a fer realitat l’obra d’art que des de feia anys volia crear.
Pepe Raventós no es defineix en cap cas com un artista, però la manera com parla de la viticultura és la mateixa amb la qual un artista parla de les seves creacions. Tècnica, coneixement, sensibilitat i valentia, per descomptat, però tot sense perdre el lligam amb la història i el respecte per les arrels. Saber d’on es ve per tenir clar cap a on es va. Potser per això una de les presentacions del Mas del Serral 2009 que està fent Raventós arreu de Catalunya, i a la qual vam assistir des del Celler d’ElNacional, va fer-la a un imponent indret ple d’història com el Castell de Balsareny i va estructurar-la d’una manera artística; primer, presentant quatre vins parcel·laris de Xarel·lo de la Finca Raventós per tastar l’entorn del Clos del Serral i, més tard, acabant amb el Mas del Serral 2009. Com una òpera amb obertura, clímax i tancament final, apoteòsic. O potser com una melodia en crescendo constant. O, més aviat, com el modelat d’una escultura refinadíssima: per comprendre el Mas del Serral 2009 cal conèixer el Clos del Serral, per entendre el Clos del Serral cal comprendre la Finca Raventós, i per percebre l’actual Finca Raventós cal remetre’s a Joan Miró.
Imatge promocional del Mas del Serral 2009. (Blai Carda | Mas del Serral)
Estant a Paris el 1922, Joan Miró va pintar La Masia, el quadre on homenatjava el Mas de Mont-Roig del Camp on havia après a dibuixar amb tan sols 3 anys. De la mateixa manera, va ser així, observant el quadre de Miró a la National Gallery durant una etapa vital lluny de casa, quan Pepe Raventós confessa haver-se adonat que el seu somni era retornar el Mas del Serral al seu origen: l’agricultura tradicional basada en l’harmonia entre natura, animals i home. Dit, i fet: si des de fa més de anys la finca Raventós i Blanc de Sant Sadurní d’Anoia és un bon exemple de la recuperació del concepte de granja mediterrània autosuficient, el Clos del Serral és una parcel·la que evidencia el potencial de la Conca del Riu Anoia com a territori vinícola en el qual elaborar els vins escumosos més minerals del món.
Per què? En primer lloc, perquè els sòls miocènics i carbonatats amaguen vida oceànica fossilitzada, ja que per molt que sembla que no tingui res a veure amb el que estem parlant, hi ha una relació intrínseca entre Mas del Serral 2009 i el fet que el Penedès, fa divuit milions d’anys, fos mar. Per això el Clos del Serral està format per sediments d’origen marí com argiles grises, sorres amb còdols i grans fragments de fòssils com cargols de mar, petxines i ostres. A part de tot això, és clar, cal tenir en compte les característiques de la parcel·la: un microclima únic provocat per l’orientació nord/nord-oest, un pendent lleugeríssim i la presència del bosc del Serral com a element protector. I per tancar el cercle, cal no oblidar qui són els únics habitants d’aquest Clos amb una biodiversitat pròpia: la fauna animal, com per exemple ovelles, cabres o el cavall bretó encarregat de llaurar la vinya.
“Mas del Serral és on el passat i el futur es troben, ja que és oferir una cosa perdurable en el temps però treballada a la manera d’abans”. Així defineix la seva obra Pepe Raventós al vídeo de presentació del vi, on es posa de manifest la sensibilitat, el detallisme i el respecte per l’entorn que hi ha al darrere d’aquest escumós tan singular: agricultura biodinàmica, zero emissions de CO2 a la parcel·la, raïm seleccionat a mà, criança en dipòsit d’inox, ciment i lies i, després de l’embotellament, disset mesos d’envelliment en cuba i criança en rima durant cent mesos. En definitiva, l’elaboració tradicional al servei d’una visió contemporània i, a més, amb el segell inconfusible d’un viticultor que és l’hereu de la família que va introduir el Champagne a Espanya l’any 1872. Com s’expressa, però, aquesta obra? De què parlen aquests sòls amb milions d’anys, aquest Xarel·lo i aquest Bastard Negre provinents d’una vinya de 1954 o aquests cent mesos de silenci, paciència, maduració i en definitiva vida embotellada? Quina és l’emoció de tastar tot allò que va néixer un 7 de setembre de 2009?
Només existeixen 849 ampolles màgnum de Mas del Serral 2009 al món i la immensa majoria d’elles ja formen part avui del celler privat dels col·leccionistes de vi més desperts del món. Del vi no se’n pot parlar sense coneixe’l, però, per això qui escriu aquestes ratlles te ganes d’abandonar la prosa periodística i aferrar-se a la poètica hedonista del vi. Després de donar més tombs que una baldufa durant tot l’article, un ja no pot contenir-se més ni mossegar-se més la llengua per dir per fi el que no es pot negar: si segons Aristòtil la catarsi és una experiència interior purificadora, de gran significat interior i provocada per un estímul extern, Mas del Serral 2009 és un vi escumós capaç de provocar la catarsi. Primer hi ha el color de blat daurat, intens, fosc i enigmàtic. Després una explosió d’aromes elegants amb fruita madura, brioixeria, plàtan, crema o fins i tot ametlles; un s’apropa a la copa, afina el nas, hi sent fins i tot pedra i té la sensació de perdre’s d’una màgica manera, com qui en un somni passeja per un paisatge desconegut però no té cap pressa per despertar-se. I més endavant, en el moment de tastar-lo, arriba l’hora de les notes de pera o préssec fonent-se amb sabors torrats, fruita madura i una ànima vibrant i salina que acompanya unes finíssimes bombolles. Tan fines que gairebé ni es noten. Tan fines com la pell de gallina quan el vi, perdurable, tira avall i el paladar, per sort, no oblida.
I és aleshores, sí, quan un pensa en Pedro Ballesteros i s’adona que no ha exagerat gens atorgant 99 punts a aquest vi, ja que és aleshores quan un s’adona que el 99 sobre 100 és un número altíssim, però tanmateix denota allò que fa interessant la vida: res al món és cent per cent perfecte, ja que com va dir l’abans esmentat Joan Miró, les úniques coses excel·lents són aquelles que no existeixen. Per sort, però, n’hi ha algunes que són gairebé perfectes i no només són ben reals, sinó que poden degustar-se amb els llavis.
