Un republicà per sortir de la ressaca

Amb Pere Aragonès, Esquerra Republicana torna a la presidència de la Generalitat. La va tenir durant la Segona República i la torna a conquerir ara. Però en aquest llarg pont simbòlic hi ha un episodi que no es pot oblidar. Josep Tarradellas, d’Esquerra Republicana, va assumir la presidència de la Generalitat a l’exili el 1954 i la de la Generalitat provisional de Catalunya, en la seva restauració simbòlica, el 1977, que va ocupar fins a les eleccions del 1980 amb la legitimitat d’haver mantingut la continuïtat de la institució. De manera que aquesta operació, de la mà d’Adolfo Suárez, va ser l’únic punt de ruptura i d’enllaç amb la legalitat republicana en la Transició. Ara, en ple conflicte per la independència, l’únic partit que porta inscrita la condició republicana torna a la presidència de la Generalitat, i em ve a la memòria una enigmàtica frase de George Orwell: “Qui controla el present controlarà el passat, qui controla el passat controlarà el futur”.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

Un republicà per sortir de la ressaca

Amb Pere Aragonès, Esquerra Republicana torna a la presidència de la Generalitat. La va tenir durant la Segona República i la torna a conquerir ara. Però en aquest llarg pont simbòlic hi ha un episodi que no es pot oblidar. Josep Tarradellas, d’Esquerra Republicana, va assumir la presidència de la Generalitat a l’exili el 1954 i la de la Generalitat provisional de Catalunya, en la seva restauració simbòlica, el 1977, que va ocupar fins a les eleccions del 1980 amb la legitimitat d’haver mantingut la continuïtat de la institució. De manera que aquesta operació, de la mà d’Adolfo Suárez, va ser l’únic punt de ruptura i d’enllaç amb la legalitat republicana en la Transició. Ara, en ple conflicte per la independència, l’únic partit que porta inscrita la condició republicana torna a la presidència de la Generalitat, i em ve a la memòria una enigmàtica frase de George Orwell: “Qui controla el present controlarà el passat, qui controla el passat controlarà el futur”.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

La llibertat

L’espectacle de la nit electoral del 4 de maig cou en qualsevol sensibilitat progressista no només de Madrid sinó també de la resta d’Espanya. La derrota de les esquerres, malgrat l’èxit de Més Madrid, era previsible segons totes les enquestes. Per això els progressistes i els votants de les diferents opcions d’esquerra van rebre els resultats de la nit del 4 de maig amb cert fatalisme, amb el natural disgust, però sense sorpresa ni sobresalt, sense coïssor, perquè com ja deia una antiga cobla: “Vinieron los sarracenos y nos molieron a palos / que Dios ayuda a los malos cuando son más que los buenos”.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

La llibertat

L’espectacle de la nit electoral del 4 de maig cou en qualsevol sensibilitat progressista no només de Madrid sinó també de la resta d’Espanya. La derrota de les esquerres, malgrat l’èxit de Més Madrid, era previsible segons totes les enquestes. Per això els progressistes i els votants de les diferents opcions d’esquerra van rebre els resultats de la nit del 4 de maig amb cert fatalisme, amb el natural disgust, però sense sorpresa ni sobresalt, sense coïssor, perquè com ja deia una antiga cobla: “Vinieron los sarracenos y nos molieron a palos / que Dios ayuda a los malos cuando son más que los buenos”.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

La llibertat

L’espectacle de la nit electoral del 4 de maig cou en qualsevol sensibilitat progressista no només de Madrid sinó també de la resta d’Espanya. La derrota de les esquerres, malgrat l’èxit de Més Madrid, era previsible segons totes les enquestes. Per això els progressistes i els votants de les diferents opcions d’esquerra van rebre els resultats de la nit del 4 de maig amb cert fatalisme, amb el natural disgust, però sense sorpresa ni sobresalt, sense coïssor, perquè com ja deia una antiga cobla: “Vinieron los sarracenos y nos molieron a palos / que Dios ayuda a los malos cuando son más que los buenos”.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

CUP s’escriu amb C de Convergència

Primer va ser l’abraçada del llavors líder de la CUP, David Fernàndez, al president de la Generalitat Artur Mas, quan va finalitzar la consulta il·legal del 9-N. Després va arribar Antonio Baños, que el 2016 va destacar com un dels millors exponents de cap on anava, o ensopegava, la formació política. Aleshores el debat era semblant a l’actual: Qui seria el nostre nou i flamant president de la Generalitat? Després de dies de complicades negociacions, Baños, amb aire ofès, encara que mantenint la seva pàtina d’intel·lectual d’esquerra anticapitalista, es va despenjar deixant l’acta de diputat.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

Deu anys del 15-M: de la doctrina a la cura

El Nadal del 2010, un veterà diplomàtic francès, Stéphane Hessel, va publicar Indignez-vous, un llibre que va tenir un inesperat èxit de vendes i va donar nom a la revolta dels indignats que, el 2011, es va propagar per tot Europa. A Espanya, la data del 15-M, en què es van convocar manifestacions a 58 ciutats i milers de manifestants van acampar a la Puerta del Sol de Madrid, ha quedat com a moment fundacional d’aquella moguda. A Barcelona, la plaça de Catalunya s’ocuparia el 27 de maig. I el 15 de juny tindria lloc el setge al Parlament. Eren els efectes de la crisi econòmica del 2008, que va posar en evidència els estralls de la revolució neoliberal i les seves conseqüències demolidores sobre les noves generacions. L’atur va arribar a Espanya al 21%. I el 43% dels joves no tenien accés a una feina. S’enfonsava una societat sotmesa a control per la via de la indiferència en una cultura que pretenia reduir els ciutadans a simple subjecte econòmic. Es tancava el cicle obert el 1979 amb l’accés de Margaret Thatcher al poder i la publicació de La condició postmoderna, de Jean François Lyotard.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

Deu anys del 15-M: de la doctrina a la cura

El Nadal del 2010, un veterà diplomàtic francès, Stéphane Hessel, va publicar Indignez-vous, un llibre que va tenir un inesperat èxit de vendes i va donar nom a la revolta dels indignats que, el 2011, es va propagar per tot Europa. A Espanya, la data del 15-M, en què es van convocar manifestacions a 58 ciutats i milers de manifestants van acampar a la Puerta del Sol de Madrid, ha quedat com a moment fundacional d’aquella moguda. A Barcelona, la plaça de Catalunya s’ocuparia el 27 de maig. I el 15 de juny tindria lloc el setge al Parlament. Eren els efectes de la crisi econòmica del 2008, que va posar en evidència els estralls de la revolució neoliberal i les seves conseqüències demolidores sobre les noves generacions. L’atur va arribar a Espanya al 21%. I el 43% dels joves no tenien accés a una feina. S’enfonsava una societat sotmesa a control per la via de la indiferència en una cultura que pretenia reduir els ciutadans a simple subjecte econòmic. Es tancava el cicle obert el 1979 amb l’accés de Margaret Thatcher al poder i la publicació de La condició postmoderna, de Jean François Lyotard.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

Dinamarca del sud, Madrid del nord

Hi va haver un temps en què tots eren d’esquerres. Molt. Tant que Trotski hauria passat per vulgar reformista comparat amb l’ímpetu revolucionari dels hereus de Convergència. Desafiament a les lleis, suport a les mobilitzacions als carrers, crítiques a la repressió policial, acollida d’immigrants sense límits, pujades d’impostos als més rics… Vaja, que arribat el cas tampoc hauria resultat insalvable parlar de la propietat dels mitjans de producció. Estava en venda –almenys verbalment– tot allò que a Jordi Pujol i a la hiperbolitzada menestralia catalana li posava els pèls de punta ja des d’abans de les èpoques glorioses de la fallida de Banca Catalana. Sota el paraigua de la independència hi cabia tot. Era el moment màgic del procés. Fins i tot es podia parlar en castellà al Parlament –com feia el número sis de Junts pel Sí, Eduardo Reyes– sense ser titllat de lerrouxista, com havia succeït fins aleshores.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

Dinamarca del sud, Madrid del nord

Hi va haver un temps en què tots eren d’esquerres. Molt. Tant que Trotski hauria passat per vulgar reformista comparat amb l’ímpetu revolucionari dels hereus de Convergència. Desafiament a les lleis, suport a les mobilitzacions als carrers, crítiques a la repressió policial, acollida d’immigrants sense límits, pujades d’impostos als més rics… Vaja, que arribat el cas tampoc hauria resultat insalvable parlar de la propietat dels mitjans de producció. Estava en venda –almenys verbalment– tot allò que a Jordi Pujol i a la hiperbolitzada menestralia catalana li posava els pèls de punta ja des d’abans de les èpoques glorioses de la fallida de Banca Catalana. Sota el paraigua de la independència hi cabia tot. Era el moment màgic del procés. Fins i tot es podia parlar en castellà al Parlament –com feia el número sis de Junts pel Sí, Eduardo Reyes– sense ser titllat de lerrouxista, com havia succeït fins aleshores.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat