Un republicà per sortir de la ressaca

Amb Pere Aragonès, Esquerra Republicana torna a la presidència de la Generalitat. La va tenir durant la Segona República i la torna a conquerir ara. Però en aquest llarg pont simbòlic hi ha un episodi que no es pot oblidar. Josep Tarradellas, d’Esquerra Republicana, va assumir la presidència de la Generalitat a l’exili el 1954 i la de la Generalitat provisional de Catalunya, en la seva restauració simbòlica, el 1977, que va ocupar fins a les eleccions del 1980 amb la legitimitat d’haver mantingut la continuïtat de la institució. De manera que aquesta operació, de la mà d’Adolfo Suárez, va ser l’únic punt de ruptura i d’enllaç amb la legalitat republicana en la Transició. Ara, en ple conflicte per la independència, l’únic partit que porta inscrita la condició republicana torna a la presidència de la Generalitat, i em ve a la memòria una enigmàtica frase de George Orwell: “Qui controla el present controlarà el passat, qui controla el passat controlarà el futur”.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

Un republicà per sortir de la ressaca

Amb Pere Aragonès, Esquerra Republicana torna a la presidència de la Generalitat. La va tenir durant la Segona República i la torna a conquerir ara. Però en aquest llarg pont simbòlic hi ha un episodi que no es pot oblidar. Josep Tarradellas, d’Esquerra Republicana, va assumir la presidència de la Generalitat a l’exili el 1954 i la de la Generalitat provisional de Catalunya, en la seva restauració simbòlica, el 1977, que va ocupar fins a les eleccions del 1980 amb la legitimitat d’haver mantingut la continuïtat de la institució. De manera que aquesta operació, de la mà d’Adolfo Suárez, va ser l’únic punt de ruptura i d’enllaç amb la legalitat republicana en la Transició. Ara, en ple conflicte per la independència, l’únic partit que porta inscrita la condició republicana torna a la presidència de la Generalitat, i em ve a la memòria una enigmàtica frase de George Orwell: “Qui controla el present controlarà el passat, qui controla el passat controlarà el futur”.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

La llibertat

L’espectacle de la nit electoral del 4 de maig cou en qualsevol sensibilitat progressista no només de Madrid sinó també de la resta d’Espanya. La derrota de les esquerres, malgrat l’èxit de Més Madrid, era previsible segons totes les enquestes. Per això els progressistes i els votants de les diferents opcions d’esquerra van rebre els resultats de la nit del 4 de maig amb cert fatalisme, amb el natural disgust, però sense sorpresa ni sobresalt, sense coïssor, perquè com ja deia una antiga cobla: “Vinieron los sarracenos y nos molieron a palos / que Dios ayuda a los malos cuando son más que los buenos”.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

La llibertat

L’espectacle de la nit electoral del 4 de maig cou en qualsevol sensibilitat progressista no només de Madrid sinó també de la resta d’Espanya. La derrota de les esquerres, malgrat l’èxit de Més Madrid, era previsible segons totes les enquestes. Per això els progressistes i els votants de les diferents opcions d’esquerra van rebre els resultats de la nit del 4 de maig amb cert fatalisme, amb el natural disgust, però sense sorpresa ni sobresalt, sense coïssor, perquè com ja deia una antiga cobla: “Vinieron los sarracenos y nos molieron a palos / que Dios ayuda a los malos cuando son más que los buenos”.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

La llibertat

L’espectacle de la nit electoral del 4 de maig cou en qualsevol sensibilitat progressista no només de Madrid sinó també de la resta d’Espanya. La derrota de les esquerres, malgrat l’èxit de Més Madrid, era previsible segons totes les enquestes. Per això els progressistes i els votants de les diferents opcions d’esquerra van rebre els resultats de la nit del 4 de maig amb cert fatalisme, amb el natural disgust, però sense sorpresa ni sobresalt, sense coïssor, perquè com ja deia una antiga cobla: “Vinieron los sarracenos y nos molieron a palos / que Dios ayuda a los malos cuando son más que los buenos”.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

CUP s’escriu amb C de Convergència

Primer va ser l’abraçada del llavors líder de la CUP, David Fernàndez, al president de la Generalitat Artur Mas, quan va finalitzar la consulta il·legal del 9-N. Després va arribar Antonio Baños, que el 2016 va destacar com un dels millors exponents de cap on anava, o ensopegava, la formació política. Aleshores el debat era semblant a l’actual: Qui seria el nostre nou i flamant president de la Generalitat? Després de dies de complicades negociacions, Baños, amb aire ofès, encara que mantenint la seva pàtina d’intel·lectual d’esquerra anticapitalista, es va despenjar deixant l’acta de diputat.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

ERC planteja un permís retribuït per dolor menstrual a l’Ajuntament de Barcelona

El grup municipal d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona proposarà en la Comissió de Presidència d’aquest dimecres un permís per dolor menstrual que “no sigui necessari recuperar a posteriori i que sigui retribuït”.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

ERC planteja un permís retribuït per dolor menstrual a l’Ajuntament de Barcelona

El grup municipal d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona proposarà en la Comissió de Presidència d’aquest dimecres un permís per dolor menstrual que “no sigui necessari recuperar a posteriori i que sigui retribuït”.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

Dinamarca del sud, Madrid del nord

Hi va haver un temps en què tots eren d’esquerres. Molt. Tant que Trotski hauria passat per vulgar reformista comparat amb l’ímpetu revolucionari dels hereus de Convergència. Desafiament a les lleis, suport a les mobilitzacions als carrers, crítiques a la repressió policial, acollida d’immigrants sense límits, pujades d’impostos als més rics… Vaja, que arribat el cas tampoc hauria resultat insalvable parlar de la propietat dels mitjans de producció. Estava en venda –almenys verbalment– tot allò que a Jordi Pujol i a la hiperbolitzada menestralia catalana li posava els pèls de punta ja des d’abans de les èpoques glorioses de la fallida de Banca Catalana. Sota el paraigua de la independència hi cabia tot. Era el moment màgic del procés. Fins i tot es podia parlar en castellà al Parlament –com feia el número sis de Junts pel Sí, Eduardo Reyes– sense ser titllat de lerrouxista, com havia succeït fins aleshores.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

Dinamarca del sud, Madrid del nord

Hi va haver un temps en què tots eren d’esquerres. Molt. Tant que Trotski hauria passat per vulgar reformista comparat amb l’ímpetu revolucionari dels hereus de Convergència. Desafiament a les lleis, suport a les mobilitzacions als carrers, crítiques a la repressió policial, acollida d’immigrants sense límits, pujades d’impostos als més rics… Vaja, que arribat el cas tampoc hauria resultat insalvable parlar de la propietat dels mitjans de producció. Estava en venda –almenys verbalment– tot allò que a Jordi Pujol i a la hiperbolitzada menestralia catalana li posava els pèls de punta ja des d’abans de les èpoques glorioses de la fallida de Banca Catalana. Sota el paraigua de la independència hi cabia tot. Era el moment màgic del procés. Fins i tot es podia parlar en castellà al Parlament –com feia el número sis de Junts pel Sí, Eduardo Reyes– sense ser titllat de lerrouxista, com havia succeït fins aleshores.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat