La publicació en llengua catalana d’Aquesta puta tan distingida (Club Editor) i de L’Aleph (Flâneur) és una notícia de primera. Si alguna cosa ha fet aflorar el procés és que el bilingüisme fluid és un supòsit un xic adàmic, i que moltes persones prefereixen per motius pràctics, polítics o familiars llegir sempre que els és possible en una de les dues llengües. No es tracta tampoc de la traducció més o menys rutinària d’un best-seller de temporada, sinó de la incorporació de dos clàssics perdurables del segle XX: les miniatures metafísiques de Borges i les clarividents i amargues aventis de Marsé; guanys per a la llengua catalana (com ho van ser abans per a l’anglès, el portuguès o l’alemany) que adquireix així formes inèdites de l’expressió i de la imaginació, de les quals disposaran els escriptors del futur. Davant de tòpics com el de llegir sempre l’autor en el seu idioma original convé recuperar l’encertada provocació de Milan Kundera: es perd molt poc llegint una bona traducció en prosa, i hi guanya moltíssim el cabal literari incorporant grans autors a la seva pròpia tradició.