Sembla que els discursos sobre la situació de la llengua s’han emancipat definitivament del projecte de la independència, en tant que els últims anys n’havíem fiat el desenvolupament a l’arribada de l’estat propi i a les conseqüències que se’n derivarien en el terreny sociolingüístic. Però ni teníem clar quin paper atorgaríem al castellà en el règim de cooficialitats, ni era evident que l’oficialitat única per al català seria garantia de bona salut (mireu si no el cas d’Andorra), ni s’albira en un futur proper que la independència sigui imminent o inevitable. Per tot plegat, l’esdevenir de la llengua ha passat a dependre d’ella mateixa i del que siguem capaços de fer-ne els parlants.