Etiqueta: Efemèrides

Tal dia com avui de l’any 1821, fa 200 anys, moria a la possessió insular britànica de Santa Helena (situada al mig de l’Atlàntic sud) Napoleó Bonaparte, que havia estat emperador dels francesos (1804-1814). Durant el període 1812-1814, quan Catalunya havia estat incorporada al Primer Imperi francès com una regió més, va ser també emperador dels catalans. Napoleó Bonaparte va morir als cinquanta-un anys, després de la derrota militar del seu projecte imperial als camps de batalla europeus, del derrocament del seu règim polític forçat per les potències guanyadores, i de sis anys de duríssim desterrament a l’illa de Santa Helena.

Napoleó Bonaparte havia nascut a Ajaccio (Córsega) l’any 1769, pocs mesos després que la República de Gènova transferís el domini de l’illa al regne de França. Napoleó seria el primer Bonaparte que naixeria com a súbdit de la corona francesa. Però els Bonaparte tenien un origen remot que els connectava amb Catalunya. Segons algunes investigacions, Napoleó era descendent d’Hug Bonapart, originari de Mallorca que, a principis del segle XV (durant el domini catalanoaragonès de Còrsega), havia estat un dels representants de la cancelleria de Barcelona a l’illa. Les mateixes investigacions apunten que, posteriorment, el cognom hauria evolucionat a Bonaparte.

Segons la investigació recent (Antoni Gelonch, Jesús Conte), Napoleó va incorporar Catalunya a l’imperi francès perquè el Principat era una potència industrial emergent, amb mines de ferro i fàbriques de forja que pretenia adaptar a la indústria de la guerra. Durant l’etapa d’ocupació napoleònica (1808-1812) i d’incorporació a l’imperi francès (1812-1814), va practicar una política oscil·lant de repressió-atracció. Va reprimir la dissidència al seu règim amb empresonaments, confiscacions i execucions. I va intentar atraure els catalans a la seva causa amb la restauració de l’oficialitat del català o amb la implantació dels principis revolucionaris i dels valors republicans.

Anar a la font – ElNacional.cat

Tal dia com avui de l’any 1668, fa 353 anys, a Aquisgrà (ciutat lliure del Sacre Imperi Romanogermànic), els representats diplomàtics de les monarquies hispànica i francesa signaven la Pau d’Aquisgrà, que posava fi a l’anomenada Guerra de la Devolució (1667-1668). Segons les fonts documentals, aquella guerra havia estat “un passeig triomfal” de les tropes que comandava Henri de la Tour d’Auvergne, vescomte de Turena. En aquella ocasió, Madrid cediria a París nou ciutats dels Països Baixos hispànics (Charleroi, Maubeuge, Cambrai, Lilla, Tournai, Ath, Saint-Omer, Fort de la Knocque i Fumes), dotades d’una important indústria tèxtil que representava una dura competència per a les fàbriques franceses.

L’anomenada Guerra de la Devolució i la Pau d’Aquisgrà eren la segona part del conflicte hispano-francès que, nou anys abans (1659), s’havia tancat en fals amb la Pau dels Pirineus. Tant el moviment de les tropes de Turena, com les exigències dels negociadors de Colbert, posaven en relleu que l’ambició de Lluís XIV no havia quedat satisfeta. I que els plans de Versalles (annexió a França dels Països Baixos catòlics i de Catalunya) continuaven ben vius. Durant l’anomenada Guerra de la Devolució, el principal teatre de guerra es va situar sobre la frontera entre el regne de França i els Països Baixos hispànics, però també es van produir enfrontaments a la frontera sud: els francesos van penetrar per la vall del Segre, fins a les portes de la Seu d’Urgell.

Amb els acords d’Aquisgrà, la monarquia francesa avançava un pas més en el seu propòsit i refermava el lideratge europeu que havia guanyat amb la Pau dels Pirineus (1659). El tercer pas el donaria dues dècades més tard, amb la Guerra dels Nou Anys (1688-1697), que culminaria amb la invasió efímera de Catalunya i el brutal setge sobre Barcelona (1697) que va causar quatre mil víctimes mortals (el 10% de la població de la ciutat). I el quart i definitiu es produiria el 1700, quan Lluís XIV —amb la col·laboració de les oligarquies castellanes— aconseguiria situar el seu net Felip de Borbó al tron de Madrid. Des de llavors, les Espanyes no tan sols deixarien de ser un competidor de França, sinó que es convertirien en un titella polític i econòmic de Versalles.

Anar a la font – ElNacional.cat

Tal dia com avui de l’any 1700, fa 321 anys, el rei Lluís XIV de França —de la nissaga Borbó— publicava un decret anomenat “Interdiction officielle de la langue catalane”, que prohibia l’ús públic del català als comtats del Rosselló, del Vallespir i de la Cerdanya. Quaranta un anys abans (1659), la monarquia hispànica havia lliurat aquests territoris a la monarquia francesa, en virtut del Tractat dels Pirineus, que pretenia posar fi a un conflicte entre aquests estats que remuntava al 1618. Aquella transferència de domini representava una violació flagrant de les Constitucions catalanes, el text legal que articulava les relacions entre Catalunya i el poder central hispànic, i que des de Carles de Gant (1518) havien estat jurades per tots els monarques hispànics. 

La persecució de la llengua catalana als comtats ultrapirinencs catalans s’havia iniciat tot seguit a l’ocupació francesa (1659-1660). Inicialment, Lluís XIV s’havia compromès a respectar les institucions i la llengua catalanes al Rosselló, Vallespir i Cerdanya. Però, en canvi, de seguida va ordenar buidar progressivament les institucions, i marginar, també progressivament, el català. Quan es va publicar la “Interdiction”, l’ús públic del català ja estava molt limitat. En el preàmbul d’aquell edicte Lluís XIV proclamaria: “L’ús del català repugna i és contrari a l’honor de la nació francesa”. No obstant això, el procés de francesització forçada de la població nord-catalana no començaria fins després de la Revolució francesa (1789-1793).

Anar a la font – ElNacional.cat

Tal dia com avui de l’any 1700, fa 321 anys, el rei Lluís XIV de França —de la nissaga Borbó— publicava un decret anomenat “Interdiction officielle de la langue catalane”, que prohibia l’ús públic del català als comtats del Rosselló, del Vallespir i de la Cerdanya. Quaranta un anys abans (1659), la monarquia hispànica havia lliurat aquests territoris a la monarquia francesa, en virtut del Tractat dels Pirineus, que pretenia posar fi a un conflicte entre aquests estats que remuntava al 1618. Aquella transferència de domini representava una violació flagrant de les Constitucions catalanes, el text legal que articulava les relacions entre Catalunya i el poder central hispànic, i que des de Carles de Gant (1518) havien estat jurades per tots els monarques hispànics. 

La persecució de la llengua catalana als comtats ultrapirinencs catalans s’havia iniciat tot seguit a l’ocupació francesa (1659-1660). Inicialment, Lluís XIV s’havia compromès a respectar les institucions i la llengua catalanes al Rosselló, Vallespir i Cerdanya. Però, en canvi, de seguida va ordenar buidar progressivament les institucions, i marginar, també progressivament, el català. Quan es va publicar la “Interdiction”, l’ús públic del català ja estava molt limitat. En el preàmbul d’aquell edicte Lluís XIV proclamaria: “L’ús del català repugna i és contrari a l’honor de la nació francesa”. No obstant això, el procés de francesització forçada de la població nord-catalana no començaria fins després de la Revolució francesa (1789-1793).

Anar a la font – ElNacional.cat

Tal dia com avui de l’any 1931, fa 90 anys, se celebraven els primers comicis electorals des que vuit anys abans (15/09/1923) el general Primo de Rivera, amb l’entusiasta complicitat del rei Alfons XIII, havia perpetrat un cop d’estat que havia posat fi a mig segle de règim constitucional. Tot seguit al cop d’estat, el nou règim dictatorial havia il·legalitzat tots els partits, sindicats i ateneus; excepte la Unión Monárquica Nacional (creada a Barcelona durant la vaga de La Canadenca, 1919). També, tot seguit al cop d’estat, el Directorio Militar intervindria i, progressivament, desballestaria i liquidaria la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925).

Els partits republicans i catalanistes que havien patit la persecució del règim dictatorial van guanyar àmpliament. ERC, la plataforma fundada per Francesc Macià tan sols unes setmanes abans, i que agrupava els partits independentistes Estat Català i Grup d’Opinió, i els partits federalistes Partit Republicà Català i Joventut Republicana de Lleida, i les seves confluències, van guanyar a les quatre capitals de província (Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona), i en tretze de les trenta-sis capitals de partit judicial (Sant Feliu de Llobregat, Vilanova i la Geltrú, el Vendrell, Valls, Reus, Cervera, Tremp, la Seu d’Urgell, Manresa, Vic, Granollers, Calella i Santa Coloma de Farners).

En canvi, la monàrquica Lliga Regionalista, fundada el 1901 per Francesc Cambó, i que havia estat el partit hegemònic a Catalunya durant el primer quart del segle XX, pagaria un alt cost electoral per la col·laboració d’alguns dels seus membres més destacats amb el règim dictatorial de Primo de Rivera. Tot i el prestigi que havia adquirit durant els anys d’existència de la Mancomunitat, no va poder superar l’efecte Macià, que després dels Fets de Prats de Molló (1926) havia assolit una dimensió política extraordinària, i tan sols va guanyar en dues ciutats de més de 10.000 habitants: l’Hospitalet de Llobregat i Badalona.

Aquelles eleccions, que el règim d’Alfons XIII havia preparat com l’inici del retorn a un règim democràtic, van tenir un efecte devastador per a la monarquia. Els partits republicans (els catalans i els espanyols) les presentarien com un plebiscit i el seu triomf rotund (van guanyar en quaranta-una de les cinquanta capitals de província) provocaria dos dies més tard la sortida d’Alfons XIII i la proclamació de la II República espanyola.

Anar a la font – ElNacional.cat

Tal dia com avui de l’any 1931, fa 90 anys, se celebraven els primers comicis electorals des que vuit anys abans (15/09/1923) el general Primo de Rivera, amb l’entusiasta complicitat del rei Alfons XIII, havia perpetrat un cop d’estat que havia posat fi a mig segle de règim constitucional. Tot seguit al cop d’estat, el nou règim dictatorial havia il·legalitzat tots els partits, sindicats i ateneus; excepte la Unión Monárquica Nacional (creada a Barcelona durant la vaga de La Canadenca, 1919). També, tot seguit al cop d’estat, el Directorio Militar intervindria i, progressivament, desballestaria i liquidaria la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925).

Els partits republicans i catalanistes que havien patit la persecució del règim dictatorial van guanyar àmpliament. ERC, la plataforma fundada per Francesc Macià tan sols unes setmanes abans, i que agrupava els partits independentistes Estat Català i Grup d’Opinió, i els partits federalistes Partit Republicà Català i Joventut Republicana de Lleida, i les seves confluències, van guanyar a les quatre capitals de província (Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona), i en tretze de les trenta-sis capitals de partit judicial (Sant Feliu de Llobregat, Vilanova i la Geltrú, el Vendrell, Valls, Reus, Cervera, Tremp, la Seu d’Urgell, Manresa, Vic, Granollers, Calella i Santa Coloma de Farners).

En canvi, la monàrquica Lliga Regionalista, fundada el 1901 per Francesc Cambó, i que havia estat el partit hegemònic a Catalunya durant el primer quart del segle XX, pagaria un alt cost electoral per la col·laboració d’alguns dels seus membres més destacats amb el règim dictatorial de Primo de Rivera. Tot i el prestigi que havia adquirit durant els anys d’existència de la Mancomunitat, no va poder superar l’efecte Macià, que després dels Fets de Prats de Molló (1926) havia assolit una dimensió política extraordinària, i tan sols va guanyar en dues ciutats de més de 10.000 habitants: l’Hospitalet de Llobregat i Badalona.

Aquelles eleccions, que el règim d’Alfons XIII havia preparat com l’inici del retorn a un règim democràtic, van tenir un efecte devastador per a la monarquia. Els partits republicans (els catalans i els espanyols) les presentarien com un plebiscit i el seu triomf rotund (van guanyar en quaranta-una de les cinquanta capitals de província) provocaria dos dies més tard la sortida d’Alfons XIII i la proclamació de la II República espanyola.

Anar a la font – ElNacional.cat

Tal dia com avui de l’any 1931, fa 90 anys, se celebraven els primers comicis electorals des que vuit anys abans (15/09/1923) el general Primo de Rivera, amb l’entusiasta complicitat del rei Alfons XIII, havia perpetrat un cop d’estat que havia posat fi a mig segle de règim constitucional. Tot seguit al cop d’estat, el nou règim dictatorial havia il·legalitzat tots els partits, sindicats i ateneus; excepte la Unión Monárquica Nacional (creada a Barcelona durant la vaga de La Canadenca, 1919). També, tot seguit al cop d’estat, el Directorio Militar intervindria i, progressivament, desballestaria i liquidaria la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925).

Els partits republicans i catalanistes que havien patit la persecució del règim dictatorial van guanyar àmpliament. ERC, la plataforma fundada per Francesc Macià tan sols unes setmanes abans, i que agrupava els partits independentistes Estat Català i Grup d’Opinió, i els partits federalistes Partit Republicà Català i Joventut Republicana de Lleida, i les seves confluències, van guanyar a les quatre capitals de província (Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona), i en tretze de les trenta-sis capitals de partit judicial (Sant Feliu de Llobregat, Vilanova i la Geltrú, el Vendrell, Valls, Reus, Cervera, Tremp, la Seu d’Urgell, Manresa, Vic, Granollers, Calella i Santa Coloma de Farners).

En canvi, la monàrquica Lliga Regionalista, fundada el 1901 per Francesc Cambó, i que havia estat el partit hegemònic a Catalunya durant el primer quart del segle XX, pagaria un alt cost electoral per la col·laboració d’alguns dels seus membres més destacats amb el règim dictatorial de Primo de Rivera. Tot i el prestigi que havia adquirit durant els anys d’existència de la Mancomunitat, no va poder superar l’efecte Macià, que després dels Fets de Prats de Molló (1926) havia assolit una dimensió política extraordinària, i tan sols va guanyar en dues ciutats de més de 10.000 habitants: l’Hospitalet de Llobregat i Badalona.

Aquelles eleccions, que el règim d’Alfons XIII havia preparat com l’inici del retorn a un règim democràtic, van tenir un efecte devastador per a la monarquia. Els partits republicans (els catalans i els espanyols) les presentarien com un plebiscit i el seu triomf rotund (van guanyar en quaranta-una de les cinquanta capitals de província) provocaria dos dies més tard la sortida d’Alfons XIII i la proclamació de la II República espanyola.

Anar a la font – ElNacional.cat

Tal dia com avui de l’any 1899, fa 122 anys, entrava en vigor el Tractat de París, signat el 10 de desembre de 1898 pels representants dels governs d’Espanya i dels Estats Units. Aquell tractat posava fi a la Tercera Guerra de Cuba (1895-1898) i liquidava definitivament l’Imperi espanyol d’ultramar. Cuba, Filipines i Puerto Rico, amb les seves economies i amb les seves societats, passaven a administració nord-americana. Posteriorment, Cuba i Filipines assolirien la independència (1902 i 1946, respectivament); però, en canvi, Puerto Rico quedaria vinculat als Estats Units en qualitat d’estat lliure associat (1952).

La colònia catalana de Puerto Rico es concentrava al barri de Barcelona de la ciutat de Mayagüez (a la costa occidental de l’illa). En aquell barri hi havien nascut els líders independentistes porto-riquenys Josep Francesc Basora (1832), fill d’una família originària de Reus; i Joan Rius (1846), fill d’una família originària del Vendrell. També, hi havia nascut Pilar Defilló Amiguet (1853), mare de Pau Casals. Les fonts revelen l’existència i la pervivència d’una extensa colònia catalana formada per nissagues com els Basora, els Domènech, els Ferré, els Mestre, els Pol, els Oller, els Rius, els Segarra, els Lió, els Vergé o els Vinella.

Els catalans que van restar a Puerto Rico van quedar acollits a la llei Foraker (redactada pel senador republicà nord-americà Joseph B. Foraker i aprovada pel Congrés dels Estats Units) que deia textualment: “Todos los habitantes que continúen residiendo allí, los cuales eran súbditos españoles el día once de abril de mil ochocientos noventa y nueve, y a la sazón residían en Puerto Rico, y sus hijos con posterioridad nacidos allí, serán tenidos por ciudadanos de Puerto Rico, y como tales con derecho a la protección de los Estados Unidos; excepto aquellos que hubiesen optado por conservar su fidelidad a la Corona de España”.

Anar a la font – ElNacional.cat

Tal dia com avui de l’any 1763, fa 258 anys, naixia a Cervera (la Segarra) Benet Maria de Moxó i de Francolí, que quaranta-dos anys més tard (1805) seria nomenat arquebisbe de l’arxidiòcesi de La Plata, amb seu a la ciutat de Sucre, que abastava el territori colonial hispànic situat entre Potosí (a l’actual Bolívia) i Buenos Aires (a l’actual Argentina). Benet de Moxó, que anteriorment havia estat arquebisbe de Morelia (a l’actual Mèxic), seria el primer màxim representant eclesiàstic de l’acabada de crear República de las Províncias Unidas de Río de la Plata, nom primigeni de l’actual Argentina, que havia proclamat la independència el 25 de maig de 1810.

No obstant això, durant aquells anys de revolució, Benet de Moxó va viure un accidentat periple que el va portar per diverses ciutats de la seva arxidiòcesi, formada per les diòcesis d’Asunción, Tucumán, Buenos Aires i Santa Cruz de la Sierra. Amb el pretext de salvaguardar la seguretat i integritat personals, l’exèrcit colonial espanyol el va confinar a Charcas (a l’actual Bolívia). Va ser durant aquella etapa de confinament forçós que Moxó, possiblement en contra de la seva voluntat, escriuria diverses cartes pastorals —que es van publicar a Lima i a Buenos Aires— que condemnaven la revolució independentista.

L’any 1815 les tropes independentistes rioplatenses van alliberar Charcas (que, des del desterrament de l’arquebisbe, els espanyols havien anomenat “Gobernación de Moxó”) i Moxó va ser acusat de contrarevolucionari. Va ser desterrat a la ciutat de Salta (a l’actual Argentina) amb alguns oligarques colonials del territori que s’havien posicionat a favor de la monarquia espanyola. Va morir al cap d’un any. Però poc després (1823), un parent seu anomenat Josep Cerveró Moxó, també nascut a Cervera, emigraria a Valparaíso (a l’actual Xile) i després del gran incendi que va devastar aquella ciutat (1851), seria el creador del primer parc de bombers de la història de Sud-amèrica.

Anar a la font – ElNacional.cat

Tal dia com avui de l’any 1904, fa 115 anys, moria a París Isabel de Borbó i de Borbó, filla de Ferran VII, anomenat el “rey felón” (el rei traïdor) i de Maria Cristina de Borbó, considerada en la seva època la campiona de la corrupció. Isabel de Borbó va ser reina d’Espanya, com a Isabel II, des del 1833, quan es va produir la mort del seu pare, fins al 1868, quan va ser destronada i desterrada pel general Prim i substituïda per Amadeu de Savoia (que regnaria com a Amadeu I). Durant el seu regnat, va protagonitzar sonats escàndols, generalment de tipus sexual, que la convertirien en l’objectiu de la premsa satírica de l’època i de bona part de la societat espanyola.

Els que la van conèixer i tractar afirmaven que era una estranya barreja d’atrevida ignorància i d’agressiva desconfiança, que recordava el seu pare. I de desenfrenat malbaratament i de vergonyosa avarícia, que recordava la seva mare. Però el que més destacaven eren les seves escandaloses relacions sexuals. Les perversions d’Isabel II es van convertir en tema recurrent de la premsa satírica de l’època: en la publicació semiclandestina Los Borbones en pelotas, atribuïda als germans Bécquer, era presentada com una nimfòmana insaciable i grotesca, capaç de mantenir relacions sexuals amb tot el personal de la cort i, fins i tot, amb els animals de la reial quadra.

L’estudi i investigació d’alguns historiadors moderns provaria que aquell desprestigi estava fonamentat en fets reals. Segons la mateixa investigació, Isabel II es va encantar amb les perversions sexuals d’Enric Puigmoltó Mayans (Ontinyent, 1827), un guàrdia reial que havia guanyat els galons massacrant manifestacions obreres.  Aquesta investigació afirma que el resultat d’aquella aventura, convertida en una escandalosa relació conjugal, seria la concepció de l’hereu al tron Alfons XII (besavi del rei emèrit Joan Carles I i rebesavi del rei Felip VI). Reveladorament, Puigmoltó patia un herpes crònic que, a partir de llavors, ha estat una afecció recurrent entre els Borbons.

Anar a la font – ElNacional.cat