Mor Joseph de Fábrega, llibertador de Panamà

Tal dia com avui de l’any 1841, fa 180 anys, moria a Santiago de Veraguas (llavors República de la Gran Colòmbia i actualment República de Panamà) el general Joseph de Fábrega y de las Cuevas, prohom de la independència colombiana. El 10 de novembre de 1821, després de diversos intents que li van costar la pèrdua de la graduació militar i l’expulsió de l’exèrcit colonial espanyol, i de dos desterraments, proclamava la independència del territori de l’Istme i la seva integració dins la nova República de la Gran Colòmbia. Per aquest motiu, el llibertador Simón Bolívar el va anomenar “el Libertador del Istmo”.

Segons l’arbre genealògic elaborat per l’actual família Fábrega de Panamà, Joseph era fill del capità Carlos de Fábrega, nascut a Ceuta el 1724, i net de Ramon de Fábrega, nascut a Garriguella (Alt Empordà) a finals del segle XVII. Es desconeix com l’avi Ramon passa de l’Empordà a Ceuta, però tot apunta que, com per exemple el cas de Gaspar de Portolà —nascut a Os de Balaguer (la Noguera) i primer explorador de Califòrnia— formava part de la petita noblesa catalana que durant el conflicte successori hispànic (1705-1715) havia militat en el partit austriacista, i després de la guerra ho van haver de purgar, promovent-se de nou en destinacions llunyanes.

Des de la independència de la Gran Colòmbia (1821), Fàbrega va ser governador del departament de l’Istme de Panamà, va ser elegit senador al Congrés Nacional i durant la Guerra Civil colombiana (1840-1841) va actuar com a mitjancer entre els independentistes panamenys i el govern central de Bogotà. Fábrega va aconseguir imposar la condició que Panamà es reintegraria a la Gran Colòmbia només si el poder central confirmava al territori de l’Istme la condició d’estat lliure federat. Aquest estatus es mantindria fins que el 1902 Panamà —amb el suport dels Estats Units (promotors de l’obra del canal)— es va constituir, definitivament, en una república independent.

T’ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat

Anar a la font – ElNacional.cat

Mor Joseph de Fábrega, llibertador de Panamà

Tal dia com avui de l’any 1841, fa 180 anys, moria a Santiago de Veraguas (llavors República de la Gran Colòmbia i actualment República de Panamà) el general Joseph de Fábrega y de las Cuevas, prohom de la independència colombiana. El 10 de novembre de 1821, després de diversos intents que li van costar la pèrdua de la graduació militar i l’expulsió de l’exèrcit colonial espanyol, i de dos desterraments, proclamava la independència del territori de l’Istme i la seva integració dins la nova República de la Gran Colòmbia. Per aquest motiu, el llibertador Simón Bolívar el va anomenar “el Libertador del Istmo”.

Segons l’arbre genealògic elaborat per l’actual família Fábrega de Panamà, Joseph era fill del capità Carlos de Fábrega, nascut a Ceuta el 1724, i net de Ramon de Fábrega, nascut a Garriguella (Alt Empordà) a finals del segle XVII. Es desconeix com l’avi Ramon passa de l’Empordà a Ceuta, però tot apunta que, com per exemple el cas de Gaspar de Portolà —nascut a Os de Balaguer (la Noguera) i primer explorador de Califòrnia— formava part de la petita noblesa catalana que durant el conflicte successori hispànic (1705-1715) havia militat en el partit austriacista, i després de la guerra ho van haver de purgar, promovent-se de nou en destinacions llunyanes.

Des de la independència de la Gran Colòmbia (1821), Fàbrega va ser governador del departament de l’Istme de Panamà, va ser elegit senador al Congrés Nacional i durant la Guerra Civil colombiana (1840-1841) va actuar com a mitjancer entre els independentistes panamenys i el govern central de Bogotà. Fábrega va aconseguir imposar la condició que Panamà es reintegraria a la Gran Colòmbia només si el poder central confirmava al territori de l’Istme la condició d’estat lliure federat. Aquest estatus es mantindria fins que el 1902 Panamà —amb el suport dels Estats Units (promotors de l’obra del canal)— es va constituir, definitivament, en una república independent.

T’ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat

Anar a la font – ElNacional.cat

Mor Mazzarino, l’arquitecte de la Pau dels Pirineus

Tal dia com avui de l’any 1661, fa 360 anys, moria a Vincennes (França), el cardenal Giulio Raimondo Mazzarino, més conegut amb el nom afrancesat de Jules Mazarin. El cardenal Mazzarino havia estat nomenat ministre plenipotenciari de la monarquia francesa a la mort del cardenal Richelieu (1642) i havia exercit el càrrec fins a la seva mort (1661), servint als reis Lluís XIII (1642-1643) i Lluís XIV (1643-1661). Va ser continuador de la política centralista i absolutista iniciada pel seu antecessor Richelieu i va exercir la corregència de França (amb la reina-vídua Anna d’Àustria durant la minoria d’edat de Lluís XIV (1642-1651).

Durant el govern de Mazzarino es van estrènyer les relacions entre la monarquia francesa i Catalunya (que s’havia separat de l’edifici polític hispànic el 1640). Durant la primera etapa de relacions (1642-1648), Mazzarino va respectar els pactes catalano-francesos que consagraven una Catalunya independent en l’òrbita política francesa. Però a partir de la signatura de la Pau de Munster (1648) que posava fi a la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) i que situava la monarquia francesa com la nova primera potència europea, Mazzarino va canviar d’estratègia i va exercir una gran pressió sobre les institucions catalanes per aconseguir la plena incorporació de Catalunya al regne de França.

Va ser incapaç de resoldre militarment el conflicte amb la monarquia hispànica a Catalunya (Guerra dels Segadors, 1640-1652). Però, en canvi, va demostrar una gran habilitat en les taules de negociació que havien de posar fi a aquell conflicte (l’únic serrell que no havia quedat resolt a Munster). En les negociacions i signatura del Tractat dels Pirineus (1656-1660) va aconseguir no tan sols el domini del Rosselló, del Vallespir i del Conflent (a la cara nord dels Pirineus), sinó que, també, de l’Alta Cerdanya (a la cara sud dels Pirineus), amb el propòsit de tenir un corredor que li permetés la invasió i la incorporació del Principat en una guerra posterior.

T’ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat

Anar a la font – ElNacional.cat