Categoria: CULTURA

Netflix és la plataforma en streaming que més critiques rep per part dels espectadors i els experts. I no n’hi ha per menys. El gegant californià lidera l’eterna guerra de l’entreteniment televisiu, però sovint ho fa gràcies a produccions sensacionalistes, a trames falsament intrigants i, en definitiva, a una fórmula fast-food destinada a aconseguir que l’usuari consumeixi continguts sense que tingui temps de degustar-los. En moltes ocasions, esclar, el preu a pagar és la qualitat del producte. Sabeu de què parlo: els més sibarites sempre preferiran HBO o Filmin.

El cas, però, és que, de tant en tant, Netflix també fa les coses bé. I Notorious B.I.G.: I Got a Story to Tell n’és un bon exemple. Aquest documental, estrenat el passat 1 de març, narra la vida de Notoroious B.I.G. –Christopher Wallace, Biggie Smalls, Biggie o també Big Poppa–, l’icònic raper de Brooklyn que, per molts, és la figura més influent de la història del hip-hop. Per fer-ho, el director, Emmet Malloy, tira d’imatges inèdites i entrevistes amb el cercle més íntim de l’MC, qui va passar de traficar amb drogues als carrers de Nova York a convertir-se en un raper mundialment conegut gràcies a l’únic àlbum que publicaria en vida, Ready To Die (1994).

Tot i que la recepta ja la coneixíem –s’han produït desenes de peces audiovisuals que parlen del raper–, aquest cop cal agrair als productors una qüestió clau: el documental se centra en la vida del protagonista i no en la seva mort, un episodi que al llarg dels anys ha generat rius de tinta i teories de tota mena a causa de la rivalitat que Biggie mantenia amb Tupac, l’altre gran MC de la dècada dels 90. Resum ràpid per als oients de Manel i Joan Miquel Oliver: en plena guerra entre l’East i la West Coast, i en menys d’un any de diferència, ambdós rapers –els màxims exponents de la seva costa– van ser abatuts a trets. El primer a ser assassinat va ser Tupac, fet que va provocar que moltes veus responsabilitzessin Notoroious B.I.G i els seus simpatitzants del crim. Quan aquest també va ser executat a sang freda, hi ha qui ho va interpretar com una venjança. En qualsevol cas, cap dels dos successos es va arribar a aclarir mai.

Però tornem al documental. La seva gran virtut, a diferència de produccions com Notorious (el biopic oficial), Unsolved (també a Netflix), o Bigge & Tupac; és que passa de sensacionalismes i pretén mostrar tot allò que hi havia darrere la imatge de raper més xulo del planeta: el tràfic de drogues, el carrer, la relació amb la mare i les seves pors. Notorious B.I.G.: I Got a Story to Tell aprofundeix en la dicotomia vital de l’MC –crim o música– i fa especial èmfasi en la seva connexió amb la mort. Biggie va ser assassinat amb 24 anys, però a jutjar per les seves lletres –recordem, Ready To Die–, declaracions i manera de viure; fa la sensació que l’MC tenia clar que li arribaria l’hora ben aviat. Quelcom normal, probablement, quan et cries venent crack amb els personatges més penjats d’una avinguda problemàtica de Brooklyn. El més trist, però, és que les imatges demostren que va morir quan més clar tenia que havia de seguir en aquest món.

Notorious B.I.G, però, no era només una icona, una personalitat, un símbol de fatxenderia simpàtica; també era un mestre de les rimes i la mètrica, un artista que fluïa per la base amb l’elegància d’un gàngster i la mala hòstia d’un narco. Gràcies al testimoni de personatges com Sean Combs​, el seu mànager, o Mister Cee, el productor de Ready to Die, podem entendre quina era la magnitud musical del raper, pare d’autèntics hits atemporals com Juiciy, Big Poppa, Hypnotize o Mo Money Mo Problems. Recuperar els moments en què, sense saber-ho, començava a absorbir les sonoritats que definiren el seu ritme, o veure com grava un tema amb la instrumental de Africa, de Toto, són sens dubte algunes de les joies de la producció.

Irònicament, però, un dels grans defectes de Notorious B.I.G.: I Got a Story to Tell és que utilitza molt poca música. Costa d’entendre que es dediquin 97 minuts al pare del hip-hop i, en canvi, s’utilitzin tan pocs recursos vinculats a la seva obra. El documental sobre Michael Jordan, per posar un exemple –també sobre la seva vida, també ambientat als 90 i també a Netflix– dona molt més pes al so . I això que parlem d’un reportatge sobre un esportista. L’altre gran defecte del documental és la durada. Ens hem empassat sèries que s’haurien pogut explicar en una pel·lícula i ara, en canvi, tenim un documental del qual es podria haver fet una sèrie.

Anar a la font – ElNacional.cat

Netflix és la plataforma en streaming que més critiques rep per part dels espectadors i els experts. I no n’hi ha per menys. El gegant californià lidera l’eterna guerra de l’entreteniment televisiu, però sovint ho fa gràcies a produccions sensacionalistes, a trames falsament intrigants i, en definitiva, a una fórmula fast-food destinada a aconseguir que l’usuari consumeixi continguts sense que tingui temps de degustar-los. En moltes ocasions, esclar, el preu a pagar és la qualitat del producte. Sabeu de què parlo: els més sibarites sempre preferiran HBO o Filmin.

El cas, però, és que, de tant en tant, Netflix també fa les coses bé. I Notorious B.I.G.: I Got a Story to Tell n’és un bon exemple. Aquest documental, estrenat el passat 1 de març, narra la vida de Notoroious B.I.G. –Christopher Wallace, Biggie Smalls, Biggie o també Big Poppa–, l’icònic raper de Brooklyn que, per molts, és la figura més influent de la història del hip-hop. Per fer-ho, el director, Emmet Malloy, tira d’imatges inèdites i entrevistes amb el cercle més íntim de l’MC, qui va passar de traficar amb drogues als carrers de Nova York a convertir-se en un raper mundialment conegut gràcies a l’únic àlbum que publicaria en vida, Ready To Die (1994).

Tot i que la recepta ja la coneixíem –s’han produït desenes de peces audiovisuals que parlen del raper–, aquest cop cal agrair als productors una qüestió clau: el documental se centra en la vida del protagonista i no en la seva mort, un episodi que al llarg dels anys ha generat rius de tinta i teories de tota mena a causa de la rivalitat que Biggie mantenia amb Tupac, l’altre gran MC de la dècada dels 90. Resum ràpid per als oients de Manel i Joan Miquel Oliver: en plena guerra entre l’East i la West Coast, i en menys d’un any de diferència, ambdós rapers –els màxims exponents de la seva costa– van ser abatuts a trets. El primer a ser assassinat va ser Tupac, fet que va provocar que moltes veus responsabilitzessin Notoroious B.I.G i els seus simpatitzants del crim. Quan aquest també va ser executat a sang freda, hi ha qui ho va interpretar com una venjança. En qualsevol cas, cap dels dos successos es va arribar a aclarir mai.

Però tornem al documental. La seva gran virtut, a diferència de produccions com Notorious (el biopic oficial), Unsolved (també a Netflix), o Bigge & Tupac; és que passa de sensacionalismes i pretén mostrar tot allò que hi havia darrere la imatge de raper més xulo del planeta: el tràfic de drogues, el carrer, la relació amb la mare i les seves pors. Notorious B.I.G.: I Got a Story to Tell aprofundeix en la dicotomia vital de l’MC –crim o música– i fa especial èmfasi en la seva connexió amb la mort. Biggie va ser assassinat amb 24 anys, però a jutjar per les seves lletres –recordem, Ready To Die–, declaracions i manera de viure; fa la sensació que l’MC tenia clar que li arribaria l’hora ben aviat. Quelcom normal, probablement, quan et cries venent crack amb els personatges més penjats d’una avinguda problemàtica de Brooklyn. El més trist, però, és que les imatges demostren que va morir quan més clar tenia que havia de seguir en aquest món.

Notorious B.I.G, però, no era només una icona, una personalitat, un símbol de fatxenderia simpàtica; també era un mestre de les rimes i la mètrica, un artista que fluïa per la base amb l’elegància d’un gàngster i la mala hòstia d’un narco. Gràcies al testimoni de personatges com Sean Combs​, el seu mànager, o Mister Cee, el productor de Ready to Die, podem entendre quina era la magnitud musical del raper, pare d’autèntics hits atemporals com Juiciy, Big Poppa, Hypnotize o Mo Money Mo Problems. Recuperar els moments en què, sense saber-ho, començava a absorbir les sonoritats que definiren el seu ritme, o veure com grava un tema amb la instrumental de Africa, de Toto, són sens dubte algunes de les joies de la producció.

Irònicament, però, un dels grans defectes de Notorious B.I.G.: I Got a Story to Tell és que utilitza molt poca música. Costa d’entendre que es dediquin 97 minuts al pare del hip-hop i, en canvi, s’utilitzin tan pocs recursos vinculats a la seva obra. El documental sobre Michael Jordan, per posar un exemple –també sobre la seva vida, també ambientat als 90 i també a Netflix– dona molt més pes al so . I això que parlem d’un reportatge sobre un esportista. L’altre gran defecte del documental és la durada. Ens hem empassat sèries que s’haurien pogut explicar en una pel·lícula i ara, en canvi, tenim un documental del qual es podria haver fet una sèrie.

Anar a la font – ElNacional.cat

Ser català no és fàcil, però hi ha una cosa que encara té una vida més complicada que la dels habitants d’aquest racó de món entre Salses, Guardamar, Fraga i Maó: la nostra llengua, el català. Considerada per a molta gent el pilar fonamental de la nació, la llengua catalana no només ha de fer front cada dia a la difícil convivència amb dues llengües veïnes milions de cops més poderoses -el castellà, a l’estat espanyol; el francès, a la Catalunya Nord-, sinó que també s’ha d’enfrontar gairebé cada minut als centenars de trifulques, baralles i retrets que genera entre els seus propis parlants. És la llengua catalana un objecte digne del museu de cera? Esdevé la normativa oficial un cinturó que, en comptes de donar seguretat, genera la incomoditat d’un cinturó que estreny? I sobretot, per què la llengua catalana viu en una permanent crispació?

Amb el seu nou llibre, El català tranquil, l’escriptor Enric Gomà pretén respondre a aquestes preguntes. Com? Recuperant el sentit viu de la llengua, és a dir, acceptant-ne els seus canvis, evolucions, deformacions, vulgaritats i ultracorreccions. Escrit amb un estil fresc com un xarrup de llimona, aquest manifest lingüístic a favor d’una llengua catalana més reposada i menys autorepressiva proposa l’acceptació d’una cinquantena de paraules o expressions populars, col·loquials i dites per tothom però que, pels motius que siguin, encara no són acceptades normativament. Aquests en són alguns exemples.

Làmpara

Tots som conscients que a casa nostra parlar i escriure en català és sovint un esport de risc, per això als catalans només hi ha una cosa que ens inquieta més que la tensió sexual no resolta: la tensió lingüística no resolta. Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll, i jo tampoc, però heus aquí: al bar de Lletres de la UAB, jo he vist alumnes de Filologia Catalana arribar a les mans en una discussió sobre si “làmpara”, sense d, havia de ser una paraula acceptada pel DIEC.

Àrbit

Diuen que economitzem les coses que tendim a fer servir més sovint. Vam créixer dient col·le al col·legi, soci a l’assignatura de socials o rotu als retoladors per dibuixar, ja que des de petits ens acostumem a reduir les paraules i entendre’ns perfectament dient-ne només una part d’elles, igual com fem amb les Cristines a qui diem Cris, els Oriols a qui diem Uri o les Margarides a qui diem Marga. I doncs, si durant noranta minuts de partit el mot més repetit per qualsevol aficionat, jugador o entrenador és la paraula àrbitre, no té tot el sentit del món gastar uns segons menys cada vegada i dir-li àrbit? Segons el DIEC, no. Segons Enric Gomà, evidentment que sí.

Cumbaià

Si àrbit no té bona fama perquè va néixer com un vulgarisme a l’època dels noucentistes i, a més, va creure’s que es tractava d’un calc del castellà, que cumbaià no sigui un terme normatiu és absolutament incomprensible, ja que poques paraules descriuen millor la societat catalana en el darrer mig segle que cumbaià, sens dubte. No podrem tenir una llengua viva si girem l’esquena i arraconem durant cinquanta anys als pocs neologismes genuïnament catalans que apareixen, i cumbaià n’és un. O en va ser un, més ben dit: el seu origen es remunta als anys seixanta i s’insereix en el món de l’escoltisme català. Excursions amb senyera a la muntanya, cançons amb la guitarra prop del foc i pacifisme a ultrança: el dia que cumbaià entri al DIEC, esperem que a la definició hi digui “Esperit inherent en tots els àmbits del Procés independentista català”. Per desgràcia.

Candau

Fa més de deu anys Federico Moccia va publicar Perdona si et dic amor i, de sobte, la majoria de ponts de les grans ciutats europees es van omplir de cadenats on els enamorats segellaven el seu amor. El que no sap Federico Moccia, i tampoc Enric Gomà, és que alguns anys més tard, al pont de la Princesa de Girona, una nit de juliol una jove parella d’enamorats van partir peres quan un dels dos va proposar-li a l’altre penjar un candau al pont. Per algú amb instint ultracorrector, sentir candau en comptes de cadenat és tan dolorós com rebre un cop de puny a l’estómac. “Abans el cor trencat que l’obra de Fabra profanada”, diuen que va sentir-se aquella nit sobre el riu Onyar.

Llàpissos

Ja ho deia Vàlius en una de les seves cançons més recordades: tot i que et semblava que sí, tot i que t’ho semblava, era que no. Per algun motiu difícil de comprendre, el plural de la paraula llapis, llàpissos, no és normatiu. En català, alguns mots amb el singular acabat en -s són invariables quant al nombre, una norma que xoca amb la nostra tendència a diferenciar el singular del plural. Agafa paper i llapis i apunta: per desgràcia de Gomà –i fins que el DIEC no digui el contrari– està prohibit escriure o pronunciar la paraula llàpissos.

Anar a la font – ElNacional.cat