Zapatero, xerpa o vers lliure?

Són tan pocs els polítics de fora de Catalunya, i, sobretot, de Madrid, que tenen una mínima empatia personal amb els presos polítics o els exiliats que quan sorgeix una veu com la de José Luis Rodríguez Zapatero almenys cal escoltar-la. L'expresident va ser responsable de dues coses diametralment oposades durant el seu mandat: l'arrencada de tot el procés de l'Estatut però també de la seva frenada i mutilació al Congrés dels Diputats. Sota el seu mandat, el Tribunal Constitucional va emetre aquella sentència tan inadmissible que esquarterava un text ja votat en referèndum pel poble de Catalunya. Aquella decisió va ser l'inici de tot el moviment independentista actual, de les mobilitzacions, la consulta del 9-N, el referèndum de l'1-O i la declaració d'independència.

Els expresidents del govern a Espanya són com aquells gerros xinesos, que, siguin on siguin, molesten. No tenen un estatus com en altres països i el seu paper esdevé entre ingrat i insignificant. Dos dels expresidents espanyols, Felipe González i José Maria Aznar, han trencat les costures i han aprofitat, sempre que han pogut, per intervenir a la política domèstica i provar d'influir al màxim a les seves pròpies files. No és el cas de Zapatero que si bé té en el seu deure la gestió de la crisi econòmica més greu que ha patit Espanya, en el seu historial també hi ha l'establiment de les bases per a la solució del conflicte armat a Euskadi i l'abandonament de la violència per part de l'organització terrorista ETA. És, en clau històrica, sens dubte el seu gran èxit, i qui sap si una de les raons que el porten a interrogar-se sobre si pot o no jugar un paper al conflicte català i quin hauria de ser ja que no té la representació de ningú i només l'avala el càrrec d'expresident que, ben jugat, pot donar molt de si.

Aquest dimarts, Jordi Basté li va arrencar al seu programa El món a Rac1 que havia conversat amb Oriol Junqueras a la presó i que estava bastant informat a través d'un bon amic seu del que feia i els moviments de Puigdemont. Pocs, molt pocs a Madrid, poden dir això i els que podrien fer una declaració similar no gosarien per por que no poguessin moure's per la capital sense ser insultats. Basté, hàbil, va agafar al vol la notícia i, entre altres coses, li va treure que esperava una sentència que no comprometés el diàleg. Suficient perquè la dreta sortís de les seves crisis internes per uns minuts. Què havia dit ZP? Si parlar amb els independentistes és poc menys que un delicte i el que es persegueix és una condemna el més dura possible, dialogar?, per a què?

Òbviament, el diàleg està verd, molt verd. No tant per part de l'independentisme, que, com es va veure el desembre de l'any passat, l'última vegada que els dos governs van parlar al palau de Pedralbes, està disposat a asseure's a la taula, sinó pel Govern de l'Estat, condicionat per una dinàmica infernal a la política espanyola. Però en algun moment s'haurà de reprendre el diàleg, sense renúncies però també sense vets. I amb les urnes sempre com a referent per escoltar la ciutadania.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: