Vols un xec en blau o ets un puto Blade Runner?

Rate this post

Sento passió per la meva feina, ja ho sabeu. Però el meu problema –creatiu a matar, això sí, però problema al cap i a la fi– és que encara sento més passió per la meva vida. I això, creieu-me, és cardat. Louis Charpentier diu que veu Blade Runner on no hi ha Blade Runner. Ell és mag: serva tot de colors turqueses, violacis, blavissos i malves a dins del cap, és capaç de jugar amb les paraules perquè al cervell hi té una calaixera assortida i al cor hi amaga tota l’emoció de tres vides juntes. A ell li agraden les finestres. A mi m’agraden els colors de les seves finestres. Jo veig xecs en blau allà on, en el fons, hi ha estafa i condicions. Conec persones que són xecs al descobert, els quals, malgrat el seu nom, no tenen prou fons per catalogar-los d’humans. Oferir un xec en blau a algú és obrir-se en canal, saltar al buit sense preguntar si algú tindrà la deferència d’estendre una xarxa arran de terraNomés de vegades (poques) a l’altra banda també hi ha algú amb ànima blava. Normalment no. D’habitud hi ha Blade Runners, persones –sóc massa amable, ja ho sé– que no es refien de la seva pròpia ombra, caçadors de replicants que acaben essent-ne un. Toca-te’ls i pedala. Primera curiositat: el replicant comparteix nom amb la cocaïna rosa, Nexus, la farlopadels adinerats. Un altre detall: un replicant és idèntic a un ésser humà, actua i pensa com ell, però no ho és. No té empatia ni emocions. Éssers cibernètics de mentida? Us sona a ciència-ficció? A mi no. 

 Oferir un xec en blau a algú és obrir-se en canal, saltar al buit sense preguntar si algú tindrà la deferència d’estendre una xarxa arran de terra

Com que fora de la pantalla les persones no naixem amb un Voight Kampff (una prova inspirada en el famós Test de Turing), ens costa déu i ajuda identificar un traïdor. Sobretot si vas amb el talonari de xecs en blau per la vida. En una mà, és clar. L’altra sempre la tens ocupada amb un puto lliri. Des que vas néixer i et vas creure allò de la innocència de l’espècie. Des que vas pensar que tot el planeta i els seus habitants serien blaus com tu. I no. Els ulls barbitúrics dels Manga japonesos quan s’emocionen, quan estimen, quan s’exciten, quan senten són això, delirants i fraudulents. Hi ha una cançó (sí, de Love of Lesbian) que repeteix dos versos d’una fondària abissal: “Tengo la tristeza siempre ahí. Escondida y poniéndose guapa”. Es podria dir que les experiències, els impactes i els desencisos ens han avesat a cultivar la tristesa, a donar-li de berenar cada tarda, a custodiar-la mentre ella creix, es fa gran i prova de fer més bona cara. Una tristesa guapa, aquesta és la gran lliçó, aquesta és la gran tragèdia.

Una tristesa guapa, aquesta és la gran lliçó, aquesta és la gran tragèdia.

Estimar mentre sona el triangle cap-cor-sexe, sense filtres ni malícia, a totes, costa un ou i part de l’altre. Sovint hi ha dobles fons, ocults, silenciats, on hi passen coses fosques com als confessionaris o a les rebotigues. El xec en blau no sempre s’enamora d’un altre xec en blau. Sol ser atret per la bardissa, replicants de colors aquàtics, cims rocallosos que li creen una veritat paral·lela dolça i confortable. A l’altra banda del taulell, potser hi ha un xec en blau com tu, que espera i desespera, mentre et vas fotent de cap en una i altra soca com la vaca cega. Fins que un bon dia, aquell xec en blau a qui vas desestimar perquè encara no tenia els colors del Blade Runner ben integrats i francament no te l’acabaves de creure, et guarirà els blaus amb un mocador negre sense esperar res a canvi. Uns blaus que, d’elèctrics, van passar a morats i la fletxa del temps te’ls ha tornat turqueses. 

Anar a la font
Anna Carreras

Powered by WPeMatico

Translate »