Visca la Diada Nacional de Catalunya! Sortim al carrer!

Avui ningú s’ha de quedar a casa! Quin motiu tenen per fer-ho? El desànim, comprar el discurs de l’unionisme ranci o simplement perquè pensen que el globus s’ha punxat i ja no tenen tan clar això que veuran la República Catalana? Els he de dir que s’equivoquen, ara més que mai.

La Diada Nacional de Catalunya és moltes coses: mobilització i reivindicació, tradició i història, valors i principis, pluralitat i inclusió, però, sobretot, resistència, persistència i esperança.

Si encara no n'estan convençuts, tanquin els ulls i visualitzin les grans manifestacions de l’independentisme dutes a terme durant els últims anys. Recordin, hi van anar: samarreta, estelada en mà, hores de viatge, massificació, il·lusió i esperança per vèncer Goliat. Carrers desbordats, un país travessat per centenars de milers de mans entrellaçades i milions de crits per reclamar qui som, d’on venim i què volem ser. Res ha canviat, bé sí, que tenim centenars d’imputats i processats judicialment o perseguits policialment i els líders tancats a la presó o a l’exili, amb una sentència que els castigarà sense pietat, precisament, per defensar aquest país. Què més els falta per tornar a sortir?

De l’antònim que suposa celebrar d’una derrota la Diada Nacional n’hem fet el sinònim d’estar eternament i persistentment alçats contra la injustícia i la repressió. La màxima expressió de l’esperit d’un país que mai s’agenollarà davant del cacic. Un cacic, històricament, fort en el concepte, però dèbil en les seves accions. És qüestió de temps.

Aquest matí, Rafael Casanova tornarà a rebre les ofrenes custodiades per l’Escamot de Gala i Honors del Cos de Mossos d’Esquadra. Passat, present i futur, sobretot futur. Una Diada que ha vingut marcada pel temor que la manifestació de la tarda pugui punxar. Per si la reivindicació democràtica més gran d’Europa, a les portes d’una sentència que no serà absolutòria, serà l’evidència del desinflament de la bombolla en què viu immers l’independentisme ―argument recurrent de la caspa dretosa―.

Si algú encara pensa que aquesta Diada serà un bluf, que serà la constatació de la baixada del suflé independentista, s’equivoca. Aquells que dubten d'anar a la manifestació poden fer dues coses: empolainar-se amb la millor camisa de lli i brindar amb els Iceta, Colau o Valls en alguna terrasseta cèntrica cool-pijo-friendly o amarar-se de valor i sortir al carrer per reivindicar i denunciar la immensa repressió que pateix el poble de Catalunya.

Si amb això encara no n'estan convençuts, tanquin els ulls. Estirin les cames damunt el cheslong, agafin aire i respirin fort. Potser de fons escolten els seus fills xiuxiuejar; potser els tenen petits i els acaronen; potser ja són grans i només estan pendents d’aconseguir una hora decent de tornada a casa sota els seus criteris d’adolescents. Potser la padrina comença a preparar el sofregit i els arriba una flaire celestial que encisaria fins el més desganat. Coses senzilles, coses del dia a dia. Ara pensin en aquells que han fet del gris crom el seu company de viatge els últims 23 mesos, dels murs l’horitzó on aviva la llibertat i dels barrots el que més s’assembla als pilars pels quals estan tancats. Mares i pares de família que des d’una presó o l’exili, des de la distància o la reclusió donarien el que fos per poder-hi ser.

La millor resposta és preparar-nos per al tsunami repressiu que atacarà de nou el poble de Catalunya

Segurament, en menys d’un mes tindrem una sentència que degollarà judicialment els líders independentistes. La millor resposta és preparar-nos per al tsunami repressiu que atacarà de nou el poble de Catalunya amb un guerracivilisme discursiu en boca dels alumnes avantatjats dels primeristes de Rivera, que serà constant, incisiu i exponencialment fals i injust.

Contra tot això ens tenim a nosaltres, ciutadania, entitats, partits i institucions. Això va de confluir, de trobar la teoritzada unitat estratègica. Si algú a hores d’ara no entén que això ho hem de fer plegats, anem malament. Però aprenguin a discernir els que fa dècades que estan instaurats en el filibusterisme polític dels que mai han dubtat a mirar de cara el fusell.

No puc oblidar el maltractament personal i polític que l’unionisme caspós va evidenciar aquells 6 i 7 de setembre al Parlament de Catalunya. Professionals tergiversadors de la realitat, assalariats de fracturisme endèmic i aspirants a mag que volen fer veure una realitat que només existeix en els seus somnis més humits. La presidenta Carme Forcadell està tancada a la presó per permetre el debat polític, el debat parlamentari, la base del parlamentarisme democràtic. També per ser la presidenta de l’ANC.

No sé quants inscrits hi haurà definitivament a la manifestació, els autobusos noliejats o les samarretes venudes, però sense dubte, de nou, serà desbordant. L’important és que posem tot l’esforç per tirar endavant. I és, precisament això, tirar endavant, el que volen els milers d’afectats per l’incendi de la Ribera d’Ebre, el Segrià i les Garrigues. Tirar endavant és el que volen fer els que estan fermament compromesos amb el territori, on volen viure i prosperar.

Ara fa poc més d’un any, els turmells quedaven superats pel nivell de l’aigua del riu Ebre. Centenars de persones desbordaven l’Assut de Xerta per reclamar la llibertat de la presidenta Carme Forcadell. Tenyits pel seu esperit, diumenge passat, ho vam tornar a fer per una causa molt justa, per reivindicar-nos com a territori, per alçar-nos de nou, per persistir, per perdurar. Les poblacions de Tivenys, Xerta i els seus alcaldes agermanats perquè torni a rebrotar la terra, perquè el verd venci el gris. Els peus al riu, la presidenta Forcadell al cor i la seva força i tenacitat al cap per sortir-nos-en, per mirar endavant.

Rebrotar o morir. Mirar endavant o conformar-se. Acceptar la il·legitimitat de l’Estat o plantar-li cara. Conformar-se amb quatre gotes o provocar el xoc democràtic amb el tsunami que de la no-violència en farà la seva victòria.

Surtin al carrer, gaudeixin de la Diada Nacional del nostre país i fem que torni a rebrotar la llibertat!

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: