Vidal Aragonés: “Si hi ha eleccions anticipades, benvingudes siguin”

Rate this post

La CUP, davant el “retrocés” de JxCat i ERC i un Parlament que veuen buit de poder, abandonarà els escons per tornar als carrers. Si no hi ha cap avenç nacional ni cap ruptura social, no assistiran ni als plens ni a les comissions. El diputat Vidal Aragonés (Cornellà de Llobregat, 1978) assegura que, de tenir mecanismes, es plantejarien si han de fer caure el Govern. Té clares dues coses: que la repressió no es rebaixarà pel fet de “practicar autonomisme”, i que la resposta davant possibles condemnes ha de continuar sent “avançar nacionalment”.

Vidal Aragonès cup - Sergi Alcàzar

En un comunicat la setmana passada deien que “aquesta legislatura és la més frustrant del sobiranisme” i que no poden “col·laborar ni avalar-la”. Són paraules grosses.
Poden semblar molt grosses. Però, si tenim en compte el que va votar la gent l’1-O i el 21-D, em sembla del tot coherent. Tenim una realitat: JxCat i ERC assumeixen que no hi ha voluntat d’avançar nacionalment. En el millor del supòsits, el que fan és resistir nacionalment. Així, deixa de tenir sentit que vinguem a avançar nacionalment al Parlament.

No es pot fer política al Parlament?
Ja no tenim el 155, però tenim una autonomia absolutament intervinguda. L’únic que pots fer és gestionar les molles. No és un retret a JxCat i ERC. Però, en les seves pràctiques, la CUP s’assembla més a allò que vam dir que faríem el 2012 que el que hem fet els darrers anys, que ha estat molt determinat per unes lògiques d’avançar nacionalment. Que ha estat un encert, eh? L’1 i el 3 d’octubre són l’esdeveniment polític i històric més important dels darrers 40 anys.

Tampoc no hi ha hagut mai una legislatura amb presos polítics i exiliats.
És cert. Salvant les distàncies, ens hauríem de remuntar a l’any 34, quan vam tenir el president a la presó del Puerto de Santa María. Però davant d’una realitat de presos polítics, cal avançar encara més nacionalment. Pel fet de practicar autonomisme la sentència no tindrà un contingut menys repressiu. La sentència no es mourà per aquests paràmetres. Fins i tot des del punt de vista del dret, s’estan jutjant uns fets que ja van esdevenir. Nosaltres fem una lectura en sentit contrari: és possible que l’actuació sigui menys repressiva si ens veuen avançar nacionalment.

Com ho justifica?
Per un tema de por i desbordament. Ara mateix veuen que les institucions catalanes es comporten amb lògiques purament autonòmiques. Assumeixen no només el que significa l’aparell de l’estat de dret espanyol, sinó fins i tot la repressió. 

JxCat i ERC han assumit la repressió?
No som partidaris de l’insult fàcil, no s’ha de fer política així. Però el que han fet la Mesa i en bona mesura els dos grups del Govern és assumir l’actuació repressiva de l’Estat espanyol. Estem parlant del 30 de gener, de la retirada de la candidatura de Jordi Sànchez, de consellers que s’anaven a restituir i van desaparèixer… I de la suspensió de Llarena. Aquesta lectura no facilita l’alliberament dels presos polítics.

És assumir la repressió o és, encara que sigui ingènuament, intentar que la repressió no vagi a més? Desobeir per desobeir…
És una molt bona pregunta. Nosaltres no plantegem desobeir per desobeir. Sí que plantegem dues realitats molt diferents. La primera: no replegar-nos davant la repressió. Per nosaltres, el 30 de gener investir Puigdemont no era desobeir per desobeir. Era respectar un mandat polític. 

I la segona? 
On pensem que cal una actuació absolutament desobedient? En allò que té un caràcter col·lectiu. Al següent embat amb l’Estat hi hem d’arribar amb l’endemà preparat, amb un moviment popular que tingui construïdes unes institucions alternatives i paral·leles, i amb uns responsables polítics que assumeixin actuacions polítiques des de les institucions. No plantegem només petites desobediències, sinó també un exercici de resistència dels càrrecs polítics. I preparar una gran desobediència civil i col·lectiva per quan tinguem un nou embat.

Pot posar algun exemple de desobediència col·lectiva?
L’1 d’octubre és un exercici clar, absolut. L’Estat espanyol ens deia que no faríem el referèndum. Els seus representants al Parlament, dient-nos que no faríem el referèndum. No teníem les grans empreses catalanes del nostre costat, ni cap gran suport econòmic, però tot un poble disposat a acceptar la intervenció de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. Això és un acte de desobediència civil i col·lectiva.

Vidal Aragonès cup - Sergi Alcàzar

L’1-O va ser l’acte més gran de desobediència i Catalunya continua sent una comunitat autònoma.
Absolutament d’acord. Per què? Perquè el que va passar no després de l’1-O, sinó després del 3-O, és que no hi havia ni estructures d’estat ni una voluntat política clara d’avançar nacionalment. Van anar a buscar una negociació amb l’Estat espanyol i una mediació internacional, que mai no va arribar. Potser vam ser poc crítics en aquell període. Potser vam valorar més la unitat antirepressiva.

El que ha fet Montserrat Venturós a Berga és desobediència?
És una doble desobediència. No estem plantejant que la desobediència vingui únicament quan continua exercint d’alcaldessa, encara que des d’un punt de vista de formalitat legal no ho sigui. La desobediència ve d’abans. Primera desobediència: intervenció de l’aparell de l’Estat i requeriment a Venturós, que desobeeix. Segona desobediència: actuació judicial que diu que l’estelada s’ha de retirar, i Venturós no la retira. 

Pel fet de practicar autonomisme la sentència no tindrà un contingut menys repressiu.

I ara hi veuen una tercera desobediència?
Davant d’una actuació amb la qual se li impedeix exercir com a alcaldessa, es valora no només amb la CUP, sinó amb altres grups polítics, quina serà la resposta. I és que les decisions polítiques les continuarà prenent Montse Venturós, però que per evitar que es pugui anul·lar l’actuació quotidiana de l’Ajuntament de Berga s’optarà perquè no aparegui com a alcaldessa. 

Això s’ha venut com una desobediència i en el fons és acatar.
Nosaltres no hem acatat. Primer, perquè hi ha hagut dues actuacions per treure l’estelada i no s’ha tret.

Però sí la inhabilitació.
No hem assumit que la Montse Venturós no estigui fent d’alcaldessa. Ella continua fent d’alcaldessa.

Llavors, com Puigdemont fa de president…
Puigdemont no continua fent de president de la Generalitat. No és ell el que està prenent les decisions. El que es planteja per la investidura de Torra és una proposta molt semblant a aquesta. El que hem trobat pràcticament des de l’endemà de la investidura –i no pensem que sigui per decisió de Torra– és que no està fent de president. A més, si ho comparem amb Puigdemont, els diputats haurien d’haver fet prèviament dues desobediències.

A la pràctica, cap dels dos signa els documents.
Amb la sentència a la mà, el que significava que la Montse Venturós signés els pagaments sobre l’Hospital de Berga era que l’endemà no tinguessin ni alimentació. Hem volgut conjugar tres desobediències amb un exercici que permeti el funcionament del dia a dia. Quan es vol comparar amb la situació del Parlament, no només és injust, sinó que no hi ha una lògica antirepressiva conjunta.

Què va decidir la CUP en el seu últim consell polític?
Que la prioritat no ha de ser el que passi al Parlament. Per tant, treure el focus de la CUP d’allò que hi passa, i moure’l al carrer en moviments que lluiten ja sigui per la construcció nacional o per la recuperació i conquesta de drets socials. Segurament és la decisió fonamental. Tenim una institució buida de qualsevol expressió de sobirania. Tenim capacitat per no aplicar els topalls de dèficit? Podem intervenir en aquelles matèries que el TC va suspendre normativa?

I per això abandonen els escons?
Això no significa que d’un dia per l’altre les quatre diputades i l’oficina tècnica marxem del Parlament. El que intentàvem traslladar era una idea genèrica de bloqueig. No venim a continuar les dinàmiques habituals del Parlament, sinó a provocar-ne altres. En aquells plens i comissions que es discuteixin elements de ruptura o construcció nacional, vindrem i votarem. 

Però en aquells que no, no vindran.
En aquelles qüestions de pura gestió autonomista, que no venen acompanyades de cap petició d’un moviment social o que no canvien res, segurament ni vindrem a les comissions ni al ple. En alguns casos vindrem, en alguns no vindrem… La setmana passada estàvem amb els professors de la UB en vaga, en un acte sobre l’exclusió sanitària a la migració, denunciant l’especulació urbanística a les instal·lacions del Camp Nou… No significa que la CUP desapareix.

Quina utilitat vol tenir això?
Primer, un exercici de coherència: si és una institució buida de sobirania, anem a treballar més encara on pensem que es pot construir sobirania. Per això anem al carrer amb aquells que estan lluitant. Segon, un exercici de denúncia. Fer veure que no té transcendència que participem o no d’una votació. I, finalment, intentar recuperar allò que no hauríem d’haver deixat en un segon pla: la ruptura en l’eix social, que les dinàmiques al Parlament dificulten. 

No pot ser llegit com una deixadesa de funcions?
La construcció que fem és al revés: hem de posar els nostres diputats a disposició del carrer. Serà curiós, perquè la gent ens continuarà veient igual que abans. Si preguntéssim als ciutadans quantes hores passen els diputats de la CUP en comissions, ningú podria respondre. Perquè no ho veu. Però passem unes 15 o 16 hores a la setmana en comissions que no serveixen per res. Pensem fins i tot que la gent que simpatitza amb la CUP valora per igual que estem al carrer com que estem a la institució.

Vidal Aragonès cup - Sergi Alcàzar

Montse Venturós continua fent d’alcaldessa de Berga; Puigdemont no està fent de president de la Generalitat

Això tindrà una afectació en el sou?
Si es donessin les circumstàncies que estableix el reglament per retirar el sou, nosaltres ho entendríem perfectament. Per tant, el president del Parlament ha de fer un exercici de veure si es donen o no. I si es donen amb la resta de diputats, perquè potser ens enduríem una sorpresa. 

Els diputats de la CUP estan disposats a perdre el sou, doncs?
Si es donen els supòsits legals, sí. Clar que sí. No passa com qualsevol altre treballador, que per la seva absència a la feina –el símil seria no anar al ple– se li retira el sou. Curiosament als diputats no. 

Feu algun ultimàtum al Govern?
Més ultimàtums?

L’ANC ha posat el 21-D per establir una estratègia conjunta…
Entre les decisions del consell polític també vam acordar no entrar a negociar pressupostos i que no ens preocupa el més mínim un avançament d’eleccions. No ho estem demanant, perquè no canviaria tant la situació. Però si n’hi ha, benvingudes siguin. Perquè és una legislatura absolutament morta.

Llavors quina és l’alternativa?
L’única alternativa és recuperar el moviment popular. L’1-O es va fer com a efecte d’un moviment popular molt activat al carrer. Tot passa per aquí: recuperar el moviment popular, dotar-lo d’estratègia. Però que no quedi en discussions entre grups parlamentaris.

Si no canvia el rumb, faran caure el Govern?
No tenim cap mecanisme legal per fer caure, ni mecanisme no legal. 

Si els tinguessin, els farien servir?
Doncs no hem tingut la discussió. Però és possible que ho estiguéssim discutint, ens ho plantejaríem. Allò que no tenim a les nostres mans no ho discutim. Però, com unes eleccions no canviaran tant la realitat del país, no significa que provoquéssim eleccions. 

Què faria Vidal Aragonès si fos president?
Primer de tot, tenir molt clar que avançar nacionalment no es fa només des de la institució. A les institucions clàssiques, els drets que s’aproven són sempre fruit del trasllat de mobilitzacions. Per tant, intentaria posar la institució al servei del que passa al carrer. I la segona, allò que segurament necessitem més: més gent i més organitzada. I per això és determinant donar resposta a les condicions de vida d’aquells sectors de les classes populars que encara no s’han sentit interpel·lats.

Quines mesures concretes?
Primer, la construcció social. En Ensenyament, acabar amb els concerts de les escoles que segreguen per sexe i aquests calers que vagin a les escoles amb més necessitats. En tributació, intervenir-la per tenir més ingressos. En sanitat, iniciar un procés de reversió no només de la privatització, sinó del robatori. I pel que fa a la creació d’ocupació i la resposta a les situacions de màxima pobresa, una campanya molt potent de creació d’ocupació en el sector públic. 

I per a la construcció nacional?
Procés de creació d’una banca nacional pública. Tenim petites i mitjanes empreses que tanquen per manca de crèdit. Això no pot passar. I després infraestructures essencials: ports, aeroports, carreteres i comunicacions amb gestió i titularitat pública. 

Estem disposats a perdre el sou per abandonar els escons

Vidal Aragonès cup - Sergi Alcàzar

Parlava de “ser més”, eixamplar la base. Assumeixen que la majoria no és suficient?
No, no ho estem assumint. Si parlem de legitimitat, quines són les dues normes que més ens determinen?. La primera, l’Estatut. Amb quina participació va aprovar-se? Molt semblant a l’1-O. La segona, la Constitució Europea. La participació és exactament igual. Tenim tota la legitimació. Però és necessari sumar més per evitar una actuació repressiva de l’Estat. I la manera de ser més ve de donar resposta a les necessitats de les classes populars.

Però amb una correlació de forces idèntica, el 27-S la CUP va dir que no hi havia un mandat i l’1-O i el 21-D va dir que sí.
Va aparèixer el que llavors era portaveu de la CUP i va dir que, en els termes que s’havia plantejat les eleccions, no havien sortit majories. Però no dèiem res més. Un grup, el que va guanyar les eleccions, va plantejar un caràcter plebiscitari, que no vam fer nostre. Però això no significa que tinguem un problema de legitimitat. El problema és de correlació de forces.

Però l’1-O sí que va ser un plebiscit, i les xifres van ser, si fa no fa, les mateixes.
Sí, però amb una diferència: aquests 600.000 vots que no es poden computar canvien molt la xifra. Ens col·loquem al voltant del 50%. 

Hi ha res que pugui fer que la CUP entri a negociar pressupostos?
A dia d’avui no ens ho plantegem.

Cap gest, com se li demana a Pedro Sánchez?
Si de sobte posen damunt la taula mesures de trencament, mesures de desobediència civil col·lectiva i mesures socials que donin alternatives a les classes populars, convocaríem una assemblea nacional extraordinària. Però no estem parlant de gestos. Amb tot el respecte, sembla fins i tot ridícul demanar un gest per uns pressupostos.

I com veu la mà estesa del president Torra als comuns?
El problema no està amb qui pactes els pressupostos, sinó quins pressupostos. Donaran alternatives reals a la situació de la sanitat o l’ensenyament? Capgiraran la tributació? Serviran per construir la banca pública catalana? La resposta és que no. Seran uns pressupostos del PDeCAT i ERC. En els darrers anys no hem tingut pressupostos socials.

Vostès n’han aprovat…
Sí. I els vam aprovar dient que no eren socials. No practiquem l’històric autoengany de la socialdemocràcia d’anar repetint que són “els més socials de la història”.

No eren socials i els van aprovar.
Perquè no hi hagués cap excusa per no fer el referèndum. I una tercera part de la CUP hi vam estar en contra. Jo ho vaig posar per escrit. 

No hi ha marge pel diàleg amb el govern espanyol?
Ha d’haver-hi diàleg, nosaltres mai no ho hem negat. Però a parlar de què? Estaríem encantats de poder asseure’ns a una taula amb l’Estat espanyol i veure com repartim despeses i costos, què han d’indemnitzar Catalunya i Espanya, l’alliberament dels presos, reconeixement de drets… Això sí, una taula de diàleg amb qui et persegueix, et criminalitza i t’empresona, no ho he vist mai.

Creu que no ha canviat res?
Ha canviat el nivell d’intensitat del govern espanyol, que no pas de l’aparell de l’Estat espanyol. I aquesta és una qüestió essencial. Si algú pensa realment que qui mana a l’Estat espanyol és Pedro Sánchez i el PSOE, és que encara no ha entès com funcionen els Estats. Hi ha hagut petits canvis, però no sobre qüestions essencials. Sánchez reconeixerà el dret d’autodeterminació? Que el Suprem tindrà una actuació menys repressiva? No, això no ha canviat.

Vidal Aragonès cup - Sergi Alcàzar

Si tinguéssim mecanismes, ens plantejaríem si fem caure el Govern

 

Per què la CUP no serà al Consell de la República?
Primer: és “de la República” o “per la República”?

No ho sabem…
La resposta me l’estàs donant tu. No sabem realment ni com volen dir-li. Pot no ser una qüestió semàntica. Pot ser un exercici en què no es trasllada el que realment es vol fer.

Per què?
Quan se li trasllada al Govern si això és o no és un ens que té un caràcter públic, diuen clarament que no. I per nosaltres, que tingui un caràcter privat ja és un element per no participar? No! Però ningú no ens ha explicat com servirà per fer efectiva la República. 

Ni tan sols s’asseuran a escoltar quina idea tenen per al Consell?
Nosaltres ens estem reunint i estem parlant amb JxCat i amb ERC…

Llavors no han vist intenció d’omplir-lo de contingut?
Correcte. No hem vist res que ens faci fer una aposta política davant d’un ens per avançar nacionalment, ni socialment. No pensem que la construcció de la República passi per nous organismes construïts en base a unes persones molt concretes, sinó per anar construint al territori. 

I el Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent?
Ens passa exactament el mateix.

Aquest sí que està arrelat al territori.
No, no. Hi ha una presentació que diu que vol arrelar al territori, que és una cosa ben diferent. Això ve determinat per com ho gestes i com neix. Si realment vols que arreli al territori, provoques una discussió prèvia en el conjunt del territori. I ha estat a l’inrevés. 


Es fa un primer acte de presentació (una roda de premsa) on hi ha moltes coses que no es responen. Són totes aquelles coses que a la CUP tampoc no han respost. No podem participar d’allò que no sabem què significa. Per una qüestió molt simple: com li expliquem a la nostra militància?

S’ha especulat molt sobre la resposta que s’ha de donar en cas de condemna. Quina hauria de ser?
Nosaltres ho hem dit d’una manera molt clara: avançar nacionalment. L’única alternativa real a la repressió és avançar nacionalment. Nosaltres no estem en una cultura de la resistència. Hi ha molt camí per continuar avançant. I intentar configurar una resposta que no sigui únicament de l’independentisme, sinó en un paraigua ampli antifeixista i democràtic. És un atac a la dissidència. 

Anar a la font
Nicolas Tomás

Powered by WPeMatico

Translate »