Vida d’hospital

Cada vegada que tinc la desgràcia de posar els peus en un hospital surto meravellat de la quantitat de gent que hi treballa de bona gana. Sense saber res dels misteris de la medicina, trobo que per dedicar-te a intentar curar malalts has d’estar fet d’una pasta especial, més especial que per escriure, per volar o fins i tot per fer carrera militar, que ara és una feina que està desprestigiada.

Jo només he passat una nit a l’hospital com a pacient. Ja fa anys em vaig llançar de cap sense calcular la quantitat d’aigua que hi havia en una piscina i em vaig clavar una nata que em va deixar la cara feta un tortell de reis. De la nit que vaig passar en observació recordo que l’endemà al matí, abans que em donessin l’alta, un metge va entrar a l’habitació i li va dir al noi que dormia al costat meu:

Cuando venga el cirujano, dile que tiraste de ella y que se te hinchó como una cuchufleta.

Quan era petit un dels meus amics es va morir en una operació de fimosi per culpa de l’anestèsia. De seguida em va venir a la memòria la seva imatge, però això no va impedir que l’anècdota em fes riure. La situació em va fer adonar que només era qüestió de temps que un record prengués el lloc d’un altre o que s’hi associés de forma còmica o injusta. Així vaig acabar d’entendre que el món no s’atura.

Els hospitals són el producte més aconseguit dels esforços que Europa i els Estats Units han fet per resoldre el problema de la felicitat personal a través de l’organització i la tecnologia. Justament per això, enlloc es nota més la desproporció que hi ha entre els progressos que hem fet en el camp de la vida material i les dificultats que tenim a l’hora de respondre les preguntes més grans i senzilles.

L’altre dia vaig escoltar a la ràdio un cardiòleg que deia que quan un pacient li ve amb un problema, el primer que fa és preguntar-li per què creu que es troba malament. Em va sorprendre que un expert del cor parlés de camps d’informació, de camps mòrfics, de camps acàcics, de biocamps, de vibracions i, en resum, de coses que poden ser reals en la literatura i en la física però que semblen pura bruixeria segons com les expliquis. 

A ningú li agrada estar ingressat o haver de visitar un malalt, però no tothom porta la vida d’hospital amb la mateixa gràcia o la mateixa inconsciència. Hi ha gent que entra en aquests aeroports del patiment i no sembla tenir pressa per marxar-ne. Jo he vist malalts desdibuixant-se mentre al voltant seu es feien tertúlies d’una animació increïble. També he vist gent deixar-se xuclar l’energia per una malaltia que no tenia. 

Pel que he pogut viure, si un metge és coix o borni o s’ha trobat al caire de la mort té més possibilitats de desenvolupar una intuïció especial. Hi ha metges que treballen connectats a una música superior i ja veus que són com aquests violinistes que quan toquen la seva part saben fer sonar el conjunt de l’orquestra. La majoria tenen bones intencions però no són millors que els periodistes que s’adapten als clixés de l’època i ni se n’adonen.

El que més em cansa dels hospitals és aquest garbuix de coses que no es veuen, però que noto que existeixen. L’hospital és cansat perquè és com una olla de submons reprimits i mal explicats, que es creuen de manera massa caòtica i estressada per poder agafar una forma lluminosa. S’han fet moltes sèries d’hospitals i totes m’han semblat més prescindibles que una pel·lícula de guerra mal produïda.

Esclar que s’hi deuen veure alguns miracles i grans històries personals, en aquests tallers de carn humana. Però això no treu que també s’hi vegi de forma molt crua les salvatges paradoxes que genera que l’amor i l’experiència no es puguin suplantar per l’organització i la tecnologia. En els hospitals t’adones que els fracassos del segle XX ens obligaran a redescobrir mons invisibles, a viure i a morir d’una altra manera. 

Anava a dir que en aquests subterranis de la vida confortable, per exemple, hi aprens a tenir fetge, però això ja t’ho ensenya la política. No estic segur que en un hospital hi puguis aprendre realment res que la vida no et pugui ensenyar en una altra banda. Em sembla que és això el que me’ls fa tan torbadors, de vegades. 

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: