Verdaguer i els “trilers”

Rate this post

Surto del Museu d’Història de Catalunya (MHC) abatut i arrossegant els peus. A simple vista aquest aire de derrota es podria atribuir a la meva reacció al·lèrgica contra el pol·len primaveral però no. És pel fet de constatar, una vegada més, que vivim en una enganyifa.

He entrat al MHC per visitar l’exposició temporal “Verdaguer segrestat”, que explica com el règim franquista va utilitzar la figura del poeta per endolcir la repressió sistemàtica contra Catalunya. Això fa que actualment ens haguem d’empassar afirmacions de l’estil de “Franco no era tan dolent com dieu. Si es publicaven els llibres de Verdaguer i tot”. I així s’oblida que el dictador va assassinar (literalment) qualsevol mostra de la Catalunya política: Companys, Peiró, Carrasco Formiguera, Latorre, Rahola…

Verdaguer retall la conquista de folguerolas/ Museu d'Història de Catalunya

Però a Catalunya –encara no he entès com continua passant- sempre hi ha algú que lluita. El 1951 ja es va plantar cara al règim. L’espurna va ser la famosa vaga de tramvies que va donar peu a un intent d’aturada general.

Tot allò va enganxar el règim a contrapeu. Aquell episodi li va costar el càrrec al governador civil Baeza Alegría que va ser substituït per un militar relativament il·lustrat anomenat Felipe Acedo Colunga. Un dels primers gestos que va tenir al prendre possessió va ser pagar de la seva pròpia butxaca l’estrena al Liceu de l’òpera Canigó; creada pel jesuïta Antoni Massana basant-se en l’obra de Jacint Verdaguer.

Verdaguer coberta de disc Canigó / Museu d'Història de Catalunya

La justificació d’un gest tan generós era col·laborar en la commemoració del 50 aniversari de la mort del poeta, però l’oposició clandestina no s’ho empassava i amb un full volant proposava el boicot a “l’òpera del governador”. Veien clar que només era una operació de maquillatge d’Acedo Colunga per guanyar-se les elits que freqüentaven el Liceu. La crida no va tenir efecte i, a més, la representació va ser un èxit tan esclatant que Massana va dedicar-li l’obra al militar franquista. Així doncs el governador va aconseguir el que buscava: amb quatre duros els catalanets de la llotja del Liceu van tornar a moure la cua i a donar la poteta oblidant-se de la repressió.

Però si Verdaguer li va assegurar el càrrec, Joan Maragall el va defenestrar. Coses de la poesia… El 19 de maig de 1960 es van produir els Fets del Palau de la Música durant l’homenatge organitzat per celebrar el centenari del naixement de Maragall. El públic entonant El Cant de la Senyera malgrat estar censurat i unes quantes octavetes contra Franco volant al pati de butaques van ser suficient argument per què Acedo fos destituït.

Verdaguer centenari del naixement/ Museu d'Història de Catalunya

Poc després de l’incident, el seu substitut, Matías Vega Guerra, amb el Ministerio de Educación Nacional (sic) van recuperar la cantata Atlàntida de Manuel de Falla. La jugada era rodona: d’una tacada el règim assimilava un músic mort a l’exili i el poeta nacional de Catalunya. A més l’espectacle va ser un èxit a nivell internacional i va ajudar a blanquejar la imatge internacional d’Espanya just a l’inici de la dècada del “desarrollismo”. En definitiva, un moviment brillant digne dels millors “trilers” de la Rambla.

I per si no fos prou, el 1973 –l’any d’una de les pitjors crisis econòmiques de la història- la Fàbrica de Moneda i Timbre va posar en circulació un nou bitllet de 500 pessetes amb el retrat de Verdaguer entintat en un inquietant blau que a mi sempre m’ha recordat la camisa de l’uniforme falangista.

Aquests són només tres dels diversos exemples que presenta l’exposició de com el franquisme va utilitzar a mossèn Cinto. I mentre ho he anat llegint als plafons, alguns visitants m’han avançat amb impaciència: “ui, seguim, que aquí hi ha massa lletra”. I he pensat que tenien raó.

Verdaguer retall inauguracio monument a madrid/ Museu d'Història de Catalunya

Amb les exposicions tenim un problema per què, massa sovint, es continuen pensant i dissenyant com si vivíssim al 1990 (o abans i tot). La creativitat escasseja quan es tracta de trobar la manera de convertir en exposició una hipòtesi, uns fets, una biografia… Fixeu-vos moltes vegades sembla que es vagi omplint una plantilla similar a aquesta: plafó 1: text + 2 fotos; plafó 2: text + foto + mapa… i anar fent.

Però si això ja m’ha començat a deixar abatut, el cop definitiu ha arribat quan m’heu imaginat essent francès. He tancat els ulls i he projectat com seria aquesta exposició si a París es dediqués una mostra per explicar l’intent de Hitler d’assimilar al règim nazi el poeta nacional gal. Feu l’exercici, va.

Quan l’he fet jo m’heu vist entrant al Centre Pompidou i allà trobar-me una exposició immensa, de tota una planta, amb una explicació detallada de qui era el poeta, del paper de les forces d’ocupació en l’Intent de manipular la identitat dels ocupats a través del escriptor referencial… Sé què esteu pensant: “Naaai, toca de peus a terra, que no som a França”. Estimats lectors no som ni a França ni enlloc per què NO SOM UN ESTAT. De fet, no som res. I això és així per què els “trilers” –més els propis que els forans- amb grans jocs de mans ens han fet creure que no era necessari ser un estat per què els altres ja ens farien la feina.

Si haguéssim descobert el truc hauríem vist que, sense fer trampes, els “trilers” no poden dissimular la seva mediocritat. La seva habilitat només es redueix a moure la boleta molt de pressa i a distreure’ns. Per això “Verdaguer segrestat” només són uns quants plafons al rebedor del Museu d’Història de Catalunya i no una planta sencera del CCCB.

Anar a la font
Xavier Carmaniu

Powered by WPeMatico

Translate »