Verdaguer a Terra Santa: el dietari ‘hater’ que hauria encès Twitter

Preguntar-se si Jacint Verdaguer tindria Twitter en cas de viure en els nostres dies és absurd, però tanmateix a Dietari d’un pelegrí a Terra Santa no només es pot seguir de ben a prop el periple documentat, singular i ple d’anècdotes del poeta durant el seu viatge l’any 1886 a l’Orient Mitjà, sinó que allò que hi llegim està escrit amb la irreverència, l’originalitat i la mala bava que sovint corre per la xarxa social de l’ocellet blau. Si aquest llibre és tan important per comprendre la visió del món de Verdaguer és, sobretot, perquè el prevere osonenc va encarar el viatge com l’aventura definitiva a la recerca de la perfecció espiritual. Ho va aconseguir, però?

Els motius del viatge

Per entendre bé el llibre, primer cal entendre bé el context del pelegrinatge. Comencem pel principi, doncs. Havent publicat ja els dos llibres de poemes que donaran el sentit més ampli a la seva producció poètica, L’Atlàntida i Canigó, Verdaguer es troba en la seva plenitud com a escriptor, absolutament recuperat dels seus problemes de salut d’una dècada enrere i amb una situació econòmica plàcida que li permet dedicar-se quasi en absoluta plenitud a l’escriptura. Li manca una sola cosa: descobrir Terra Santa, un viatge que anteriorment –fins en dues ocasions- se li havia resistit.

Terra Santa Verdaguer

Primera edició de Dietari d’un pelegrí a Terra Santa. (Biblioteca Nacional de España)

Es tractava de descobrir noves terres d’una manera molt més espiritual que no pas sociològica o turística, ja que de viatjar, Verdaguer, en tenia el cul pelat: d’ençà de 1874 havia estat capellà de vapor de la companyia del Marquès de Comillas i més tard almoiner de la mateixa família, tenint l’oportunitat de travessar l’Atlàntic fins a Amèrica nou vegades o de recórrer diversos indrets de la península Ibèrica, el nord d’Àfrica o l’Europa occidental i central. En tot aquest temps, mai no havia tingut l’ocasió de visitar Jerusalem, una terra mitificada per a ell no només per la seva condició de sacerdot, sinó també perquè de petit Verdaguer no havia exercitat la imaginació llegint el Vaixell de Vapor ni veient el Club Super 3, sinó escoltant com la seva mare li llegia El devoto peregrino de P. Castillo, una cosa una miqueta més densa que Gerónimo Stilton, diguéssim.

A la seva manera, Verdaguer va preparar-se pel viatge d’una forma semblant a com ho faríem nosaltres avui, canviant la Lonely Planet o les guies Routard per dietaris com Itiniéraire de Paris a Jerusalem, de Chateaubriand, o Souvenirs, de Lamartine. Més enllà d’aquesta bibliografia més devota o literària, el llibre que millor li va servir per guiar-se no fou cap altre que la Bíblia, potser perquè la pretensió i voluntat de Verdaguer respecte al viatge era, principalment, la recerca de Jesucrist i, en conseqüència, dels indrets i paisatges que ocuparen la vida del Messies, tal com confessa el poeta al pròleg del Dietari. Dit i fet: desitjant topar-se cara a cara amb la mateixa figura de Déu, Verdaguer fa un exercici de geocentrisme i equipara Palestina amb l’autèntic centre de l’Univers, l’indret sagrat on sempre havia volgut anar i que, un cop conegut, permet no haver de conèixer cap altra part del món. “Vull banyar-me en lo sol de Palestina, no el sol material, sinó aquell sol que no s’ha post mai ni s’ha de pondre, lo sol de tots els cors, de totes les intel·ligències, lo veritable centre de l’Univers.”, afirma en un tuit escrit un segle i mig abans de Twitter.

La vitalitat de la paraula de Déu

Cal no oblidar que som al darrer terç del segle dinou, que la primera Revolució Industrial ha sacsejat el món occidental, tant en l’àmbit econòmic com social, i que l’aparició de l’Origen de les espècies de Darwin posa de manifest per primer cop a la història que els homes no són fruit de la Providència divina. En aquest context, el poder de l’Església catòlica comença a veure’s amenaçat per un món on l’auge de la nova societat industrial ha provocat estralls polítics i socials de gran magnitud. Davant d’això, Verdaguer busca en el seu periple a Terra Santa una manifestació de resistència i difusió del catolicisme, però a Jerusalem, ciutat santa per tres religions diferents, l’aventura verdagueriana topa de cara amb la presència tant d’altres formes de cristianisme (els ortodoxos o els protestants) com del judaisme i el món islàmic.

És aquí on, de forma absolutament natural, apareix el Verdaguer més hater. El Verdaguer a qui avui li censurarien el compte de Twitter durant uns dies, potser. Els primers a rebre són els ortodoxos, quan al seu pas per Egipte són descrits pel poeta com a ignorants i de fanàtics, i després, ja a Terra Santa, simplement com a fanàtics i materialistes; tres quarts del mateix passa amb els protestants, o tal com els anomena Verdaguer, “els sectaris de Luter”: segons ell, “les escoles, que planten per arreu i des d’on poden fer més mal” signifiquen l’amenaça més desestabilitzadora que existeix a Europa sobre el catolicisme. Un dels passatges més representatius d’aquest menyspreu de Verdaguer vers altres tipus de cristians és, per exemple, aquell que descriu la processó de Dissabte Sant, on el de Folgueroles acaba afirmant que li sembla “un horror, confesso que jo n’hauria fugit espantat des del principi”.

Retrat de mossèn Jacint Verdaguer ANC 1 1052 N 178

Retrat de Jacint Verdaguer. (ACN)

Sempre que parla dels jueus, en canvi, transforma el to de rebuig per un to més proper a la compassió, per bé que és la comunitat que li desperta més animadversió, ja que en cap moment pot deixar d’oblidar que van ser ells els qui donaren mort a Jesucrist. Si els ortodoxos o els protestants són uns desemparats, per a Verdaguer els jueus són uns desemparats a consciència, ja que “aquests actuen sabent el que es fan”. Per tancar el cercle de religions, en les pàgines dedicades als musulmans l’autor de Flors del calvari mostra una barreja de curiositat exòtica i incomprensió. Quan parla dels ortodoxos, els protestants o els jueus ho fa descrivint a persones com ell que senzillament tenen una fe distinta, però en canvi quan parla dels seguidors de Mahoma ho fa des d’una distància que s’eixampla mot rere mot, com si entre ell i els fidels de l’islam existís una altra realitat. Per això, per exemple, quan parla de la vestimenta o els costums dels musulmans ho fa amb la mateixa animadversió i poca empatia que un votant de VOX descrivint els assistents a una manifestació en suport a Pablo Hasél.

Un joc de miralls entre dos mons

Som al segle XIX, el segle de l’imperialisme occidental on alemanys, anglesos i francesos, per exemple, estenen les seves conquestes colonials cap a territoris d’Àfrica, Àsia, l’Índic o el Pacífic, convertint aquelles terres i les cultures que troben al seu pas a la civilització occidental. El relat occidental diu, per exemple, que els europeus arriben a Àfrica i aconsegueixen abolir els sacrificis humans en les tribus, o que quan arriben a l’Índia frenen en sec el comerç d’esclaus. Què vol dir, però, el concepte “occidental”? Verdaguer veu amb els seus propis ulls durant el seu viatge per l’Europa central i de l’Est que la vella Europa està perdent el seu vincle directe amb la fe catòlica, però malgrat això entén que les lluites entre protestants, ortodoxos i catòlics són irreparables al vell continent, que dins el que cap és l’indret ideal on s’ha expandit i triomfat la religió de Jesucrist. Per tant, per a Verdaguer el catolicisme és sinònim de modern, d’europeïtat, i Europa és sinònim de civilització.

Tots aquests elements es fan plausibles al Dietari, on el xoc entre cultures és, en boca de Verdaguer, “abismal”: el sacerdot arriba a una terra i una ciutat en particular, Jerusalem, que és capital de tres religions, tres cultures i, per tant, tres civilitzacions absolutament diferents. Aquesta mirada etnocentrista traspua de forma evident en algunes observacions verdaguerianes que avui serien un festival de ‘blocks’ a Twitter, amb frases com “la població mora està a cent passes de l’europea, però de costums n’estan a mil llegües” o “Betlem és una ciutat cristiana, gairebé catòlica. Ja en arribar se sent la civilitzadora influència cristiana, per sort”. Per a Verdaguer, Europa exporta el progrés als pobles endarrerits, i aquest progrés ha de ser un progrés lligat al catolicisme, ja que del contrari res té fonament. La poesia europea del moment, hereva del romanticisme però allunyada d’una vocació religiosa, també ha perdut l’oremus, segons el poeta: “els camins de la poesia moderna, tan plens de fang, de pols, de tenebres, de dubte i desesperació…”

Catalunya rere totes les coses

L’esperit perepunyetes del poeta de Folgueroles és constant i permanent al llarg de tot el volum, considerat per Josep Pla com el millor llibre de prosa escrit en català al segle XIX. L’altra característica inherent és el ressò interior per tal d’analitzar la cosa exterior: parlant clar, Verdaguer fa constantment aquella cosa tan catalana de comparar-ho tot en la mesura de casa nostra. Tots coneixem algú que davant el Duomo de Milà ha dit que no té res a envejar a la Sagrada Família, que a la Place des Vosges de París ha dit que la Plaça de la Independència de Girona tenia més encant o que després de tastar carn de Kobe, al Japó, ha confessat que l’ànec mut del Penedès no té rival enlloc. Verdaguer fa el mateix, a la seva manera, comparant constantment allò que veu amb allò que recorda dins seu i posant al mateix sac els paisatges de Terra Santa o Egipte i els de Catalunya: en un passatge, fins i tot, diu que les muntanyes de Keòps li recorden a les de Montserrat.

A la tornada a casa, Verdaguer serà ja sempre més un altre: escriurà cada vegada menys i es bolcarà a la dedicació als pobres, buscant el camí de la perfecció espiritual. Curiosament, doncs, el Dietari d’un peregrí a Terra Santa significa un viatge al centre de la vida cristiana que en el poeta esdevé, en canvi, un viatge introspectiu i implosiu cap a ell mateix del qual no en torna sent el mateix. Un viatge llunyà, curiós, ple de tòpics políticament incorrectes i de reflexions fascinants sobre la fe en els homes però que l’acaba duent emocionalment al mateix lloc d’on venia per adonar-se que vol canviar les coses. Incloent, entre elles, el rumb de la seva vida.

T’ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: