Unitat de destí en l’universal

Rate this post

Tan fabulosa, tan mitològica, tan imaginària és aquesta l’Espanya constitucional d’avui com la que José Antonio Primo de Rivera definia com a “unitat de destí en l’universal”, ho deixo, així, en català com a alliberament d’un pes històric i olé. L’Estat Espanyol actual ja no s’emmiralla en la Itàlia de Mussolini, avui imita França en tot el que pot, un dels primers països en construir una democràcia parlamentària, i un dels primers en confondre interessadament la nació —francesa, en el seu cas— amb la república, amb el sistema democràtic, de tal manera que tot el que s’enfrontava al país veí era condemnat no només com a antifrancès, també com a antidemocràtic. Cal admetre que els nazis hi van ajudar força a aquesta confusió. Però quan els algerians van començar a exigir la independència, o els corsos, o els de Nova Caledònia, la promiscuïtat entre democràcia i França es va desfer una mica. França creu, com Espanya, que la nació, el conjunt de ciutadans, és una unitat míticament indissoluble. França va quedar fixada territorialment en un determinat moment de la història, un moment idealitzat i fabulós, durant l’imperi de Napoleó III, no ben bé un campió de la democràcia, tot s’ha de dir, i des d’aleshores ja no es podrà modificar mai. Mai. Les fronteres han esdevingut sagrades i pels segles dels segles, amén, oh là là i olé, de tal manera que si les oscil·lacions en l’extensió territorial de les nacions fou una constant, sistemàtica, al llarg de tota la història i per a tothom, per a tots els pobles, avui la nació moderna, la nació francesa —i la seva imitadora espanyola— només accepta modificacions de fronteres si és per annexionar-se territoris, com per exemple en el cas de la Valònia, si mai Bèlgica desapareix d’una esgarrapada. França, i amb ella la Unió Europea, s’erigeixen com el baluard contra les forces de la història, contra la modificació de qualsevol frontera, sigui la que sigui, i a qualsevol preu. La nació pertany a tots els ciutadans diuen, i, com que és una propietat privada, no es pot fragmentar perquè ha d’arribar intacta, immaculada, al final de la història. Una idea que és tan absurda com falsa, com hipòcrita. Val per als corsos, per als catalans, però no val per al Quebec, curiosament una nació de cultura francesa. En el cas del Canadà, Charles De Gaulle ho va dir ben clar, des del balcó de l’ajuntament de Mont-real, oh là là: “Vive le Québec libre!”, el Canadà, sí que es pot trossejar.

Espanya pertany a tots els ciutadans espanyols i no pot renunciar ni a un pam de territori, no pot deixar de governar l’illa de Perejil però sí que va poder regalar el Sàhara Occidental al Marroc. Olé. No pot acceptar que la nació catalana es vulgui constituir en una república independent perquè essent aproximadament un 16 per cent de la població, mai serem prou electors, prou ciutadans, per reclamar-ho legítimament, d’acord amb les lleis espanyoles. Aquest camí, purament teòric, s’utilitza perquè és absurd, irrealitzable, perquè és una simple estratègia retòrica. Si els catalans independentistes arribéssim a ser la meitat més u dels espanyols, aleshores Espanya sencera seria Catalunya, cosa que ni volem ni projectem. Una de les grans diferències entre l’espanyolisme i el catalanisme és aquesta: mentre als catalans ens és ben bé igual el que parlin, votin o decideixin els habitants de Madrid, als ministeris de la capital estan molt decidits a doblegar, a anul·lar, a dinamitar, la voluntat democràtica de la majoria dels catalans. A derrotar-nos amb lleis abusives i a colonitzar-nos amb la castellanització cultural i amb la quimera d’una democràcia formal que no mereix aquest nom.  

Anar a la font
Jordi Galves

Powered by WPeMatico

Translate »