Una geografia màgica

—Iaia, recordes que de camí a La Seu, quan passàvem per Organyà, ens explicaves la llegenda de la Pixarada del Diable

—Sí, sí, sí. Ho recordo perfectament. Allà vora el pantano d’Oliana, hi ha unes roques a la muntanya que són un pel més fosques i a mi ja de petita m’havien dit que allò era que el dimoni s’havia pixat, en un acte de venjança, una vegada que l’empaitaven. 

La mitologia pirinenca és especialment abundant a l’Alt Urgell, on històries d’éssers i fenòmens fantàstics s’han anat transmetent de generació en generació, sovint per donar explicació a fets que no tenien interpretació raonable. Com bé explica Francesc Roma i Casanovas al llibre Pirineu Màgic –editat per Farell i publicat aquest mateix any– “les llegendes sempre tenen algun vincle amb un lloc concret”, amb un espai geogràfic el qual tracten d’explicar, i de fet, “segurament varen ser algunes peculiaritats de l’espai pirinenc les que varen permetre que algunes narracions llegendàries hi arrelessin”. 

La pixarada del diable al Forat dels Tres Ponts 

La primera llegenda urgellenca que vaig escoltar de petita és la Pixarada del Diable. Me l’explicava la meva àvia que a la vegada li havia explicat la seva padrina d’Arfa. Generalment la narració s’iniciava al cotxe, quan creuàvem el congost del Forat dels Tres Ponts –situat entre Organyà i el desviament cap a Montan de Tost–. Divisàvem –jo i els meus germans– primer l’antic Pont del Diable –que encara es podia veure al costat de la carretera i que des que s’està construint el túnel ha quedat allunyat del pas dels cotxes– i després alçàvem la vista cap a la muntanya rocosa en un intent d’endevinar on paraven aquells orins diabòlics, protagonistesde la història. 

La llegenda explica que l’abat Ermengol, bisbe d’Urgell entre el 1010 i el 1035 i més tard declarat sant, preocupat per les comunicacions a la comarca de l’Alt Urgell va manar construir un pont al congost del Forat dels Tres Ponts. Resulta que aquesta construcció estava donant molts maldecaps perquè cada matí l’estructura del pont apareixia malmesa, amb la qual cosa cada dia havien de tornar a refer el que havien construït el dia abans.  “I llavorens van dir: «Això és obra del dimoni». I una nit Sant Ermengol es va quedar fent guàrdia i sí, sí, va veure com venia el diable i desfeia el pont”, explica la meva àvia. El dia següent, Sant Ermengol, decidit a posar-hi remei, va convocar a tots els monjos i capellans propers per fer front a aquella bèstia. Arribada la mitjanit, moment en el que el dimoni va aparèixer, Sant Ermengol li va ordenar que es rendís en el nom de Déu i el va ruixar amb aigua beneïda, acció que el va debilitar i així els monjos i capellans van aprofitar per reduir-lo i lligar-lo a una roca del congost. 

Finalment, el pont es va poder acabar sense més entrebancs i el dia de la inauguració, una munió de gent es va acostar a mirar l’obra. Va ser llavors quan el diable, que encara estava retingut a la muntanya, va pensar que si podia fer créixer el riu Segre aquest s’emportaria el pont i tota la gent que hi passava. I com que no disposava de cap altre medi, decidí pixar-se al riu per fer-lo desbordar; però la seva pixarada fou tan minsa que només aconseguí deixar una ratlla verdosa al congost que encara avui es pot contemplar. “Jo això ja no sé si és veritat o és mentida, però es diu que aquesta marca és el pipí que es va fer el diable i per això es coneix com la Pixarada del Diable”, conclou la iaia.  

Geografia màgica. Wayra Ficapal

Les dones d’aigua de Coll de Nargó 

A la vora del Segre, als voltants del pont d’Espia que pertany al terme de Coll de Nargó, hi ha una cova llegendària coneguda per la gent del país com el Forat de les Encantades. Aquest cau apareix en sequera i desapareix quan les aigües embassades del pantà d’Oliana fan pujar el nivell del riu. La tradició oral conta que en aquesta caverna hi vivien les encantades, també conegudes com les dones d’aigua, uns personatges femenins molt afavoridors físicament, captivadors fins al punt que qui les veia podia quedar encantat.  

Mercè Rodoreda menciona aquests éssers en la seva novel·la ‘Del que hom no pot fugir’, després rebutjada per ella mateixa: “Diu que les encantades són boniques. Dones d’aigua que a les nits de lluna baixen i renten al riu. Diu que els xicots que les han vistes s’han agradat d’elles. Talment com les sirenes que temptaren Ulisses els han temptats; i, en anar-les a descobrir dintre el misteri de la cova se’ls han fet tan seus que mai més ningú no els ha vists”. Però Rodoreda no es limita a citar aquests personatges mitològics, sinó que, com la filòloga Roser Porta ens explica en el llibre Mercè Rodoreda i Coll de Nargó, “a més els atorga una important funció dins del procés d’embogiment de la protagonista, unint així les tècniques més modernes de la novel·la psicològica amb la mitologia més tradicional”. 

Tornant a les capacitats que se’ls hi atribueixen a les encantades, es pensava que la prosperitat s’aconseguia robant-los una peça de roba blanca, que normalment rentaven i estenien en nits com la de Sant Joan, al clar de la lluna.

El tarter dels manairons de la Guàrdia d’Ares 

Per arrodonir aquest article dedicat a les llegendes de l’Alt Urgell, ens dirigim cap a Les Valls d’Aguilar, terra de manairons –aquests petits éssers que ajuden a fer les feines més pesades de casa, però que si no els saps manar et pelen!–. Sortint de La Seu direcció Organyà agafem el desviament cap a Noves de Segre i vorejant la muntanya, comencem a pujar i pujar. Arribem tan a munt, que en un punt veiem el Cadí, el Pedraforca i al fons ens sembla intuir el Canigó. 

Després d’unes quantes corbes, arribem a la Guàrdia d’Ares. Ens crida l’atenció una placa situada damunt d’una font i com és habitual, el Joan s’afanya a llegir-la. El rètol relata una de les tantes històries relacionades amb els manairons, ja recollida per Joan Amades i Pep Coll: un dia l’amo de Cal Feu, una de les cases més riques de la Guàrdia, anava cap a la fira de bestiar d’Organyà amb el seu mosso quan a mig camí es va adonar que s’havia deixat a casa el seu canut de manairons i va decidir enviar el mosso a buscar-lo. «A sota del meu matalàs hi trobaràs un canut d’agulles. Vés-lo a buscar, però sobretot, no l’obris per res del món». El mosso, però, picat per la tafaneria va obrir el canut i a l’instant milers de manairons van començar a sortir-ne, brunzint com mosquits. «Què farem? Què direm?», no paraven de repetir.  Sorprès i esverat, el mosso els va manar que atarteressin rocs, tants com poguessin, dalt la muntanya. Dit i fet, els manairons van traginar totes les pedres en un obrir i tancar d’ulls i de seguida ja tornaven a rondinar: «Què farem? Què direm?». Neguitós, el mosso no sabia què manar-los i els digué que es tornessin a ficar dins del canut, fet que evità que el matessin. 

Els tarters de rocs que hi han al bosc de l’Obaga de la Guàrdia d’Ares donen testimoni a aquesta llegenda i ens hem decidit a visitar-los. Abans de posar-nos en marxa, trobem un home que parteix resina de pi, per encendre el foc, en conversa amb un parell o tres de veïns. 

—Què és molta terra de manairons aquesta? –pregunta el Joan. 

—Ui, que n’hi ha de manairons! –respon un. 

—Jo, los padrins sempre m’ho havien explicat, però no sé si n’hi havien molts… Ha, ha, ha –riu, un altre. 

—Quan ens ho explicaven, nosaltres passàvem dels manairons –afegeix una dona.

—Dels manairons se’n parla ara, a l’època moderna, que la gent vol promoure les coses –conclou l’últim. 

Potser sí que és veritat que ara hi ha un intent de recuperar aquestes llegendes que s’explicaven a vora del foc i que ajudaven a treure el fred dels ossos. A la Guàrdia d’Ares cada any per Sant Joan se celebra la Jornada de Mitologia Pirinenca, organitzada amb tant d’èxit pel Consell Comarcal de l’Alt Urgell, l’Ajuntament de les Valls d’Aguilar i l’Entitat Municipal Descentralitzada juntament amb els veïns, que ja porten tretze anys preparant espectacles, caminades, xerrades i xocolatades, amb l’objectiu de crear una atmosfera màgica per mantenir viva la tradició oral de l’Alt Urgell. 

Geografia màgica. Wayra Ficapal

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: