Una derrota que no anulla l’optimisme

Aquesta setmana els atzars de la vida mhan portat a tancar per sempre la casa dels meus pares a Manlleu. La casa on vaig créixer. Mentre buidava els armaris i calaixos de la meva infància, mentre atresorava uns records i en foragitava daltres, pensava també que allà vaig començar a ser seguidor del Barça. Tenia set o vuit anys, el que significa que en porto uns 45 seguint lequip. Daquests, 15 han sigut amb Leo Messi al camp. Una tercera part de la meva vida en blaugrana disfrutant amb el millor jugador del món. No està gens malament, penso, i el vertigen dels anys queda mitigat per aquesta sensació de privilegi absolut. 

Seguir leyendo….

ElPeriodico.cat – PORTADA

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: