Una dècada del retorn a casa de l’Espanyol

Avui fa una dècada exacta, el cor de milers d’aficionats blanc-i-blaus va tornar a bategar amb força veient com, dotze anys després de plorar perquè el mític estadi de Sarrià es convertia en un cúmul de runa i pols, l’Espanyol tornava a tenir casa pròpia. Cornellà-El Prat es va inaugurar oficialment el 2 d’agost del 2009, amb una festa amb el Liverpool com a convidat estrella (3-0). Pocs dies abans, però, ja havia obert les portes per acollir la mediàtica presentació de Sunsuke Nakamura i un torneig triangular amistós entre veterans de l’Espanyol, el Cornellà i el Prat. Sense una pista d’atletisme pel mig, l’alè de l’afició va tornar a ressonar amb una potència que només recorden aquells qui van trepitjar el vell Sarrià. “Impacta la visibilitat que hi ha, semblant a la de Sarrià, però ara hi ha més sonoritat. És brutal. L’ambient de futbol, que a més es pot veure fantàsticament, molt a prop i amb un soroll de molta pressió sobre l’equip rival”, confessa el José Miguel, soci 5.000 del club.

De Schwarzenegger a Cornellà

La llavor d’aquest majestuós estadi, que va transportar l’entitat a una nova era, més moderna, professional i també més ben enfocada al món empresarial, es va plantar al principi del segle XXI, concretament el 9 de novembre del 2000. L’Espanyol va perdre aquell dia contra el Grazer austríac (1-0) un partit de la Copa de la UEFA, però un conseller del club, Ramon Raventós, va marxar de l’aleshores denominat estadi Arnold Schwarzenegger amb una prometedora idea: “Hem de construir un camp com aquest, bonic, modern i útil”. Mesos més tard, Raventós es va trobar amb un amic i company seu al World Trade Center de Barcelona, Enrique García Castany, que li va donar un cop de mà posant-lo en contacte amb José Luis Morlanes, en aquell moment tinent d’alcalde d’Urbanisme de Cornellà (i més tard vicepresident econòmic de l’Espanyol). “Hi va haver bona predisposició de l’Ajuntament. Vaig negociar la viabilitat dels terrenys i com podia ser l’estadi… tot”, va exposar Raventós poc després.

Un cop va rebre algunes propostes per situar l’estadi, el conseller espanyolista va consultar l’arquitecte de l’estadi del Grazer: “Em van dir que els havia costat 2.000 milions de pessetes (uns 12 milions d’euros). Allà vaig començar a veure-ho clar”. El president blanc-i-blau d’aquell moment, Dani Sánchez Llibre, no en sabia res, fins que un dia Raventós li va proposar: “Podem fer un camp a Cornellà. Ho tinc gairebé tot lligat”. El president li va respondre: “Estàs boig, Ramon”. Mesos després d’haver vist els primers esborranys arquitectònics confeccionats pels experts del WTC i de veure que, amb cotxe i transport públic, aquella zona estava gairebé més ben comunicada que Montjuïc, Sánchez Llibre hi va donar el vistiplau. El president, que havia lamentat que a l’Estadi Olímpic no podia “ni vendre-hi un frankfurt”, va veure amb bons ulls la possibilitat de tornar a l’Espanyol el patrimoni perdut amb la venda de Sarrià.

La bombolla en dispara el preu

Però el projecte del nou estadi va viure diverses modificacions: primer preveia un hotel i un centre comercial; després dos hotels i un supermercat al mateix recinte del camp. Finalment no hi va haver cap hotel i va acabar sent un gran complex d’oci (l’Splau). Aquelles activitats havien de donar a l’entitat els beneficis suficients per pagar un camp que esperaven que tingués un cost pràcticament nul. El 2002, l’Espanyol calculava que aquella operació es podria elevar als 30 milions d’euros, dels quals confiava haver de pagar-ne únicament tres. Però des de l’entitat ja s’advertia d’alguns riscos: “Si pensem que gastarem zero i al final ens costa molts milions, aquests diners ens impediran fitxar bons jugadors per atraure el públic”. Finalment, l’operació va acabar costant 80 milions a l’Espanyol. El març del 2003, l’estudi d’arquitectura Reid Fenwick Asociados i Gasulla Arquitectura i Gestió van guanyar el concurs per construir l’estadi. Per tirar endavant amb la complexa situació financera, l’Espanyol va haver de demanar un crèdit sindicat que va acabar ascendint a 65 milions. “Si pogués tornar enrere, no faria el nou estadi. Fer-lo va ser el principal error del meu mandat, perquè el boom urbanístic immobiliari se’ns en va anar de les mans”, va confessar el 2018 el mateix Sánchez Llibre.

El deute del club no va fer sinó pujar (el 2016, quan va entrar Rastar Group, era superior a 190 milions d’euros), i l’Espanyol se’n va ressentir sobre la gespa, amb vendes de jugadors forçades i salvacions miraculoses com les del 2006 i el 2009. Això va alimentar les lluites internes entre les històriques famílies periquites, dominadores de bona part de les accions del club, que van convertir el dia a dia i les juntes d’accionistes en autèntiques olles a pressió institucionals. “Pel nou estadi passa l’autèntic futur del club, encara que l’oposició digui que no és la solució”, va dir Sánchez Llibre el 2006. L’any següent es va iniciar l’estructura de l’estadi i el soci més antic de l’època, Santiago García Martínez, va inaugurar la reserva de localitats escollint quatre seients al sector 116. El 2009, Cornellà-El Prat ja era una realitat. Una casa pròpia, d’inspiració anglesa per la proximitat amb el públic, i que trencava els dotze anys d’exili a Montjuïc. Un camp, aquest últim, que podria haver continuat sent encara avui la casa de l’Espanyol si Joan Clos, alcalde de Barcelona, hagués proposat abans cedir l’Estadi Olímpic per 29 anys i sense pistes d’atletisme amb un contracte d’un euro. La proposta va arribar massa tard, perquè l’acord per marxar de Barcelona ja s’havia tancat.

Ara li toca a l’RCDE Stadium escriure les pàgines més daurades d’una història que comença a assaborir Europa, però que encara enyora les tardes màgiques que van marcar diferents generacions d’espanyolistes durant els 74 anys de vida de Sarrià.

Un camp cada cop més productiu

Amb la venda dels terrenys on hi ha l’Splau al Grup Lar i Grosvenor es van recuperar 39 dels 80 milions que va costar l’estadi. Rastar va permetre liquidar el crèdit sindicat (40 milions) i el deute amb la UTE constructora (23) de l’RCDE Stadium. El camp genera més de 12 milions anuals en sponsoring, hospitality, esdeveniments comercials i nous negocis. Aquest estiu, si es compleixen els últims terminis, s’inaugurarà un túnel de vent que es va començar a construir el 2015. Des d’aleshores (i fins al 2030), l’Espanyol cobrarà 300.000 euros anuals a Windoor com a llogater, xifra que s’incrementarà quan estigui actiu. Aleshores el club podrà ocupar els 1.800 metres quadrats que quedaran lliures en aquell córner. Omplir de més activitat la fan zone ; reactivar la pantalla gegant -hi ha un litigi obert amb l’empresa constructora, en liquidació- i trobar un successor a Power8, que pagava uns 2,75 milions pels naming rights abans de fer fallida, són els altres reptes. Abans de la inauguració del camp, una consultora nord-americana va ajudar el club a buscar empreses locals. Ara la recerca continua, però amb el repte de trobar un soci global.

Fidelitzar públic jove per tornar a créixer

Haver perdut més de 8.400 espectadors de mitjana en una dècada -uns 160.000 assistents anuals menys-és la gran llosa. En els dos primers cursos sencers amb Chen Yansheng es va remuntar fins al 50% d’assistència, però no s’ha pogut tornar a les xifres dels tres primers anys de vida de l’estadi. L’entitat vol combatre les xifres actuals amb noves polítiques d’abonaments amb descomptes per als més joves i els més fidels. “Hi ha un perfil de fidels que anirien a l’estadi fins i tot a Segona B. Però els 15.000 que falten només hi vindran quan puguin gaudir de victòries i de jugadors atractius. Per sort, el club té una base consolidada al llarg de la història”, assenyala l’anterior dircom del club, Xavi Salvatella. Reunir els dos principals grups d’animació en una grada única, un dels reptes pendents. L’altre, convèncer les administracions públiques per millorar els accessos amb transport públic i privat, un objectiu encara més complex. Abans arribarà la prohibició del fum: el curs vinent al sector 134 i a la llotja presidencial, mentre que el 2020-21 la llei la imposarà a tot l’estadi.

Continuar sumant triomfs a Europa

L’estrena de l’RCDE Stadium a l’Europa League la setmana passada contra els islandesos de l’Stjarnan va portar la victòria 100 en els 214 partits oficials disputats en un estadi que havia de suposar un salt a escala esportiva del club. “Els que hi entenen diuen que en un estadi com aquest podem treure vuit o deu punts més que a Montjuïc”, va dir Sánchez Llibre en la inauguració del camp. Una dècada després, l’Espanyol ha registrat una mitjana de 30,7 punts a l’RCDE Stadium, lleugerament per sota dels 31,08 que va obtenir en les dotze temporades a l’Estadi Olímpic. I això que el curs passat, amb Rubi, es va batre el rècord com a local (36 punts) amb la primera classificació europea en aquest recinte. Sergio García, amb 26 dianes (dues més que Gerard Moreno), és qui més gols hi ha marcat. Tombar el Barça a la Lliga, un repte pendent (ja ho va fer a la Copa). Europa ha de ser enguany un al·licient per ajudar a omplir un estadi que ha acollit 66 partits entre setmana i 148 en caps de setmana, i que ja ha demostrat estar preparat per organitzar partits del primer equip femení, que aquesta temporada n’hi jugarà dos d’oficials.

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: