Un premi Cervantes popular però inesperat

Hi ha poetes que suen sang per escriure un poema i n’hi ha de tan torrencials i prolífics que poden publicar un llibre cada any. Joan Margarit és dels segons. La fecunditat lírica ha fet sempre sospitós Margarit als ulls d’un cert tipus de lector que no creu que la poesia pugui ser escrita a còpia d’ofici, de voluntat de dir, de ganes de comunicar i de compartir. És raonable. Margarit ha escrit tant que en la seva obra hi ha de tot: des de poemes molt sòlids -travessats d’una saviesa vital i d’una tristesa que tant poden commoure com esgarrifar- fins a poemes d’una flonjor embafadora, epigonals d’ell mateix, fets amb una manca de tremp similar a la que requereix omplir paperassa administrativa.

La productivitat desmesurada no és l’únic aspecte que ha fet que Margarit fos mal vist per un cert tipus de lector. També hi ha l’enorme popularitat de què gaudeix des de fa anys. És una popularitat que s’explica per la seva convicció militant sobre com ha de ser la poesia. L’autor d’ Els motius del llop i Casa de Misericòrdia, entre molts altres títols, sempre ha proclamat que la poesia no pot ser una pura aventura formal o conceptual, ni tampoc pot concretar-se en un entramat retòric més o menys estrafolari, rutilant o enigmàtic. Per a Margarit, la poesia ha d’estar al servei de l’expressió d’una experiència humana compartible i, per tant, ha de ser entenedora. En aquest sentit, tota la seva poesia s’insereix dins el corrent de l’anomenada poesia de l’experiència, té un to de confidència pública feta en petit comitè i s’alimenta sovint de la pròpia vida: la marca que deixa el pas del temps, les lectures, la relació amb el passat i amb la memòria, les passions i les ferides de l’amor, la filla morta prematurament…

La concessió del premi Cervantes 2019 a Joan Margarit, en tot cas, no representa una sorpresa perquè sigui un poeta popular sinó perquè ha fet el gruix de la seva obra en català. És cert que els seus primers llibres va escriure’ls en castellà, i que sempre ha mantingut una estreta vinculació amb el món literari espanyol i llatinoamericà, però la gran majoria dels seus llibres són en català. I el Cervantes, tal com especifiquen les bases, és un premi que reconeix la trajectòria d’un autor en llengua castellana. ¿Cal deduir, doncs, que la conjuntura política hi ha incidit d’alguna manera? Al capdavall, Margarit és un escriptor català que, sense renunciar a la seva llengua i a la seva identitat, també reivindica com a pròpies la llengua i la literatura castellanes.

Sigui com sigui, ara tampoc no ens escandalitzarem: quasi tots els premis tenen un biaix polític. El mateix Cervantes tenia per norma fer el joc d’equilibris de ser concedit un any a un autor espanyol i un altre a un autor llatinoamericà. ¿Hi ha res més polític que això?

Joan Margarit: “Als que vam néixer durant la guerra, aquest país encara ens fa por”

Joan Margarit: “Als que vam néixer durant la guerra, aquest país encara ens fa por”

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: