Un Plensa davant del Mediterrani, si us plau

L’agost del 2015 vaig anar al Museu d’Art Contemporani de Ceret, a la Catalunya nord. Hi vaig anar expressament perquè s’exposaven escultures de Jaume Plensa. El títol de l’exposició era molt eloqüent: Le silence de la pensée. El primer que un veu quan observa una escultura seva és que està pensant. És com un acte del pensar en si. El pensament absolut. També formaven part d’aquesta exposició unes siluetes disperses per tot el recinte. Siluetes de persones que semblava que deambulessin per la seva pròpia solitud, abstretes en els seus propis pensaments. En els seus propis silencis. Jaume Plensa és tot això. Mirar una escultura seva és mirar com les mira el públic, extasiat com si intentés esbrinar què pensen aquests rostres muts amb els ulls tancats com si somiessin. Uns anys més tard vaig assistir a una altra exposició seva, a la Fundació Miró. Allà em va cridar l’atenció veure nens corrent amunt i avall al voltant d’aquelles escultures tan plenes d’enigmes. Em va sorprendre que aquells nens es trobessin tan còmodes entre tant misteri i silenci. Em comenta el traductor i veí meu Luis Murillo, quan li parlo de Plensa al súper on solem coincidir, que tot el que sigui mantenir la gent concentrada més de dos minuts seguits davant d’una obra d’art és una victòria de qui hagi concitat aquesta atenció.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: