Un fracàs col·lectiu

Rate this post

Una llogatera qualsevol, d’un edifici qualsevol, d’un carrer qualsevol. Va passar a Madrid, però podria haver passat a Barcelona, a Bilbao, a Sevilla o a Lugo. Tenia 65 anys i es va llevar la vida després de precipitar-se al buit des d’un cinquè pis. Havia acudit als serveis socials de l’Ajuntament a demanar informació a una finestreta a la qual mai no va tornar després de rebre com a resposta un “torni demà”.

L’Alicia, la veïna madrilenya que es va suïcidar dimarts abans de ser desnonada, no podia pagar el lloguer, però cap dels seus veïns no ho sabia. Ningú proper o llunyà no coneixia la seva situació. Tampoc els tècnics de la Junta de Districte que va visitar en una ocasió per informar-se dels passos a seguir davant d’una situació d’impagament.

No es va activar cap protocol ni cap alarma, malgrat que quan algú ha deixat de pagar el lloguer segurament abans ha fet el mateix amb altres serveis bàsics com el gas, la llum, l’aigua o el telèfon. En una societat tan interconnectada com la del segle XXI, costa creure que no hi hagi cap mecanisme mitjançant el qual detectar una situació de penúria com la que travessava l’Alicia. I en un país com Espanya en el qual des de l’inici de la crisi econòmica més de 400.000 famílies han perdut el seu habitatge, costa creure que la política encara no hagi adoptat prou mesures per evitar la desprotecció dels llogaters.

La crisi segueix present per a molts, els preus tornen a estar disparats i les administracions no tenen habitatges. Hem après alguna cosa? Perquè les grans mobilitzacions contra les execucions hipotecàries i la voracitat dels bancs van servir, sí, però només per promoure mesures de protecció a les famílies amb una hipoteca, però no als ciutadans que viuen de lloguer i no poden fer-hi front.

En una societat tan interconnectada com la del segle XXI, costa creure que no hi hagi cap mecanisme mitjançant el qual detectar una situació de penúria com la que travessava l’Alicia

La desprotecció és absoluta i els partits no són capaços de posar-se d’acord en com, de quina manera i quan s’han de limitar les pujades abusives en els preus del lloguer. I això que, segons dades del CGPJ, quatre de cada cinc desnonaments amb ordre judicial executats a Madrid es produeixen ja per impagaments de lloguer.

Estem sens dubte davant d’un fracàs de la política, del bloqueig parlamentari, del xoc partidista ―encara hi ha qui ha intentat fer campanya contra Manuela Carmena pel trist final de l’Alicia― i d’uns mitjans de comunicació que fa temps que es van oblidar dels desnonaments amb què temps enrere omplien un dia sí l’altre també pàgines senars i minuts de telenotícies.

Amb tot, el pitjor és que el desastre és imputable a tots, també a una societat individualista i aliena a l’aïllament social que no és capaç de desenvolupar el més mínim instint de sensibilitat, protecció o ajuda davant dels qui viuen en la malenconia del seu propi silenci. 24 hores rere 24 hores, que es repeteixen i es repeteixen sense cap tipus d’interacció social i sense despertar cap tipus d’alarma.

L’Alicia era una d’elles, i ningú no es va adonar que a més de la seva angoixa pel lloguer, era víctima d’una solitud ja convertida en un dels grans mals que sotja la societat contemporània i que els experts consideren tan perjudicial per a la salut com pot ser-ho l’obesitat o fumar 15 cigarrets diaris. Aquesta nova epidèmia no entén de classes i cada vegada afecta a Espanya un major nombre de persones. El 2017, a més de 3 milions de majors de 65 anys. Alguna proposta o seguim impassibles al fracàs col·lectiu?

Anar a la font
Esther Palomera

Powered by WPeMatico

Translate »