Un estat acomplexat

En l’acte d’obertura de l’any judicial, la fiscal general de l’Estat, María José Segarra, i el president del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes, van coincidir a fer una lloa encesa de la independència de la justícia espanyola i del judici contra els líders del Procés. Lesmes, com que és de dretes de tota la vida, va usar una retòrica més de don José María Pemán, amb ‘desvelos’, ‘bastiones’, ‘custodios’ i ‘garantes’. Però en essència tots dos van insistir en la mateixa idea: Espanya és un estat de dret i una democràcia plena, en què el judici de l’1-O (això ho va dir Lesmes, concretament) és “el paradigma” de la qualitat i la fiabilitat del funcionament de tot el sistema judicial. No per atzar, l’acte se celebrava a la mateixa sala on durant mesos va tenir lloc la vista oral del que els observadors internacionals no dubten a considerar un judici polític.

Lesmes és l’autor o el màxim responsable d’alguns dels moments més indecorosos de la història més recent de la justícia espanyola, com la carta en què felicitava el magistrat del jutjat número 13 de Barcelona, el ja difunt Ramírez Sunyer, per haver “canviat el rumb de la història”, en referència a la caça de bruixes independentistes practicada per aquest jutge, mitjançant una acció judicial enfebrida que ha obstruït en gran mesura les garanties als encausats al judici de l’1-O. Altres grans moments de Lesmes han estat la sentència sobre les hipoteques (en què tot un Tribunal Suprem va capgirar la seva pròpia doctrina en menys de 24 hores) o la col·locació de jutges determinats en sales i càrrecs concrets, blindant la ja prou blindada cúpula judicial espanyola en el seu tarannà conservador. Marchena, president del tribunal del judici de l’1-O i també felicitat per Lesmes, és aquell magistrat que, segons el senador Cosidó, convenia al PP com a president del Suprem perquè això representava per al seu partit “controlar pel darrere” la sala segona de l’alt tribunal. Segarra és la fiscal general que havia de recuperar l’extraviada separació de poders de la justícia espanyola i que no tan sols no ha fet res, sinó que, pocs dies abans de començar el judici del Procés, aconsellava als esmentats observadors d’International Trial Watch que el seguissin per la tele, en comptes de voler ser-hi presencialment.

Tots tres, amb un rei d’Espanya que va fer fracassar el seu regnat el 3 d’octubre de 2017 amb la seva escandalosa arenga contra els catalans revoltats, són la viva imatge d’una Espanya que arrossega el complex de la seva pròpia llegenda negra i d’un Estat molest perquè la veu ressuscitar a causa dels abusos comesos en nom de la unitat territorial. Com va dir l’escriptora canadenca Naomi Klein en ser empresonats els líders polítics i civils catalans: “Si el primer ministre del Canadà fes empresonar els líders independentistes del Quebec, seria la fi: no del Quebec, sinó del Canadà”. Alguna cosa així sembla que temin quan han de presumir tant del que s’hauria de donar per descomptat: el correcte funcionament d’un estat democràtic i de dret.

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: