Un dia a la platja

Aviat farà un any que et vas posar les ulleres de submarinista i em vas dir: t’espero a l’aigua. Jo acabava d’arribar i seia a la sorra amb els texans baixats a mitja cama mentre buscava la millor manera de treure’m els calçotets i de posar-me el vestit de bany. Ni tan sols vaig tenir temps de pensar a espiar la teva davantera que ja caminaves cap al mar amb aquest ritme que us dona a les senyores saber-vos reines de la platja. 

“Li agrado” ―vaig pensar―, “si no, em faria compliments”. Després em vas portar a nedar en un mar de roques plenes d’eriçons i de meduses i em vas fer grimpar per uns espadats, que tu ja coneixies, tot i que t’havia dit que venia amb el genoll fet caldo. Mentre mirava de seguir-te sense acabar a l’hospital, cridava, en posicions estranyes, sovint de quatre grapes: “Semblo un cuc d’Esquerra Republicana.” No érem pas els únics que rèiem, a la cala.

Si tot va bé, aquest estiu també ens farem un tip de riure. Et tornaràs a enfotre de les descripcions de Josep Pla mentre la platja es va buidant de gent i l’electricitat del vespre ens abraça. Tornarem a fer la caldereta en aquell restaurant, on vam parlar dels nostres pares tanta estona. A mi, m’espera un estiu difícil, de veure com es va esvaint un món que ja només tindré ocasió de compartir amb tu com una part de la meva pròpia història. 

Aquest estiu, fins i tot en el millor dels casos, una part de mi estarà de dol. Per sort, ja fa anys que evito fer-me gaire cas. No vull morir en els meus afectes o en els meus pensaments, que solen tenir poques contemplacions amb mi i amb els altres. Per això ara soc capaç d’escriure sense perdre la concentració, fins i tot quan les cames em fan figa i el món trontolla al voltant meu. De tota manera què dimoni li diria al meu cor, si està tan trist i tan content a la vegada.

Els viatges que he de fer darrerament entre el cel i l’infern són una prova que no havia passat mai. Pensar en aquell dia tan rodó i desproveït d’expectatives de vegades em fa mal però al mateix temps em reconforta. Hi ha jornades que es claven a la memòria com una prova dels regals que la vida et pot fer si no li poses entrebancs. Alguns records són talismans que t’ajuden a navegar enmig de la tempesta, quan les coses que no pots millorar és fàcil que empitjorin amb una idea de bomber o un atac de pànic.

Me n’alegro que tu i les teves ulleres de submarinista sigueu les que, aquests dies, em feu present com era el meu món abans d’aquest terrabastall. Potser estar al costat teu acabarà sent una manera que algunes coses visquin sempre. Al capdavall, som nosaltres que morim, no pas l’amor. En aquell dia a la platja hi trobo sempre intacte el record de l’esperança dels moments que em pensava que viuria i que ara em fa por que enyoraré, però també hi trobo la pólvora que encara puc cremar en perfecte estat de conservació.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: