Trump i el debat democràtic

Donald Trump és un paio extraordinari, és a dir, algú fora del normal. No té res a veure amb el que els europeus entenem per un polític, ni tampoc amb el que fins ara s’havia entès per polític als Estats Units. No segueix cap pauta racional pel que fa a la seva conducta i a la forma d’expressar-se, sovint menyspreadora, incloent-hi els insults. Simplement, fa el que li surt del barret, el que li dona gana. No escolta. Com ell mateix ha proclamat, l’única persona del govern que compta és ell. Han estat molts els experts que n’han elaborat perfils psicològics: narcisisme, propensió a la mentida, poc control emocional, confiança cega en la seva intuïció, manca d’empatia, agressivitat, incapacitat per admetre errades o per donar-se per vençut, etcètera.

Imaginin-se, amables lectors, que vostès són en qualsevol carrer, plaça o bar de Barcelona, de Puigcerdà, de Valls o d’on sigui. I decideixen fer-hi una rifa per seleccionar una de les persones que en aquell moment són allà. Tindrien moltes possibilitats que l’home o la dona triat resultés millor president dels EUA que Trump. Aquest és el nivell de singularitat, raresa i friquisme de l’actual president en el context de la política americana. Cap dels seus quaranta-quatre antecessors s’hi pot comparar. Tampoc cap líder europeu. Tan sols, potser, algun estrafolari dictador de república bananera.

Aprofito que estic passant un temps als Estats Units per intentar comprendre el fenomen Trump. Just abans de posar-me a escriure aquestes ratlles, he tingut l’oportunitat, tot dinant, de demanar-li a algú que coneix bé la política dels EUA com s’explica que resultés elegit. La seva reacció: “Aquesta és la pregunta que encara provem de respondre”.

¿Donald Trump -que va ser estrella de la televisió-és un populista? Definitivament, ho és. Presenta un grapat dels trets definitoris del populisme. És d’extrema dreta? Moltes de les seves posicions coincideixen efectivament amb l’agenda de la dreta radical, encara que algunes altres no. Trump és Trump, com solen dir els estatunidencs. S’havia arrambat tant als demòcrates com als republicans. I havia fet donacions a tots dos partits.

En realitat, Trump -a qui ara acusen d’una violació i que està embolicat en una perillosa escalada de tensió amb l’Iran- no en té gaire, d’ideologia, en el sentit que el seu pensament no és gaire elaborat. És superficial i inconsistent, perquè no sembla que posseeixi una estructura subjacent que li atorgui coherència. Practica el cunyadisme, perquè m’entenguin. Tant és així que un dia diu una cosa i al cap de molt poc es contradiu sense que se li mogui un pèl de la clenxa.

El president Trump, però, no ens el podem prendre en broma. Almenys per un parell de motius. El primer, perquè és el president del país més poderós del món i, per tant, les conseqüències dels seus disbarats -com, per exemple, el seu infantil aïllacionisme- tenen fortes repercussions enllà de les seves fronteres. El segon, per la divisió que tant el personatge com les seves polítiques estan produint en la societat estatunidenca. És cert que aquestes divisions ja existien, però justament per això l’encimbellament polític del multimilionari és encara més mala notícia.

El 1831 el francès Alexis de Tocqueville viatjava als Estats Units amb l’encàrrec de redactar un informe sobre el seu sistema penitenciari. D’aquella visita en sortiria l’obra La democràcia a Amèrica. Tocqueville sentia curiositat per aquella nova democràcia, fundada sobre els principis de la llibertat i la justícia, i que no arrossegava les rèmores que tants mals causaven a Europa. D’alguna manera, Tocqueville i molts altres com ell veien els EUA com una guia, com un far cap al qual avançar deixant enrere les tenebres.

Tinc la sensació, com la tenia Tocqueville, que el que està passant als Estats Units pot anticipar el futur de les societats europees, on, per postres, cada dia apareixen nous i inquietants símptomes. I el que veig als Estats Units és una societat polaritzada, en què els extrems -també hi ha una esquerra que, almenys per als paràmetres americans, és extremista- han aconseguit pràcticament destruir el que aquí anomenen el common ground, el terreny comú, una operació a la qual alguns mitjans de comunicació han contribuït i contribueixen amb fúria i entusiasme. Això fa molt complicat el debat democràtic, atès que la discòrdia infecta també els fets i aquelles veritats que haurien de ser indiscutibles.

No ens ha de sorprendre, doncs, que, més enllà de si Donald Trump guanyarà les eleccions presidencials l’any vinent, la preocupació de molts ciutadans dels EUA sigui quant es trigarà a reparar la destrossa social, política i moral que pateix el país.

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: