Traslladar-se

Rate this post

Buscar pis, sobretot a Barcelona i l’àrea metropolitana, és l’odissea millennial. Ja d’entrada, tens el repte de trobar un pis que, primer, tingui un lloguer prou assequible com per no haver de vendre‘t un ronyó i que, segon, no sigui un refugi de la guerra civil. Quan per fi en trobes un que, més o menys, satisfà les dues característiques ―una de les dues no la pots acabar de complir del tot―, has de jugar a la ruleta russa de les immobiliàries. Això vol dir que, en la majoria de casos, et toparàs amb un pis llogat per una que serà decent. Algunes et cobraran una morterada, cosa que farà que definitivament t’hagis de vendre un ronyó. Si no tens sort, et toparàs amb una immobiliària que si et diguessin que està regentada per la màfia més mafiosa del món t’ho creuries.

Un amic historiador em va explicar que textos posteriors a l’Odissea conten que l’heroi grec va morir a l’exili, i penso que als millennials també ens passa quelcom semblant. Això que una vegada tens casa t’hi quedis durant anys i panys, que és més o menys al que aspiraven generacions anteriors, és complicat d’assolir. A vegades em pregunto fins a quin punt tens casa, i no una concatenació d’habitatges dels quals vas saltant, de l’un a l’altre, en funció de la feina, els estudis i, sobretot, del pervers estira-i-tarronsa entre un sou que no acaba de pujar tant com s’enfila el lloguer. Tot això fa que acabis establint casa dels pares com a punt logístic de rebuda de les cartes del banc i altres documents i paquets importants. També és el magatzem de la roba que no és de temporada i els llibres llegits. L’adreça de casa dels pares és un cordó umbilical que fa que, mentre el mantinguis, no acabis mai de sentir-te del tot adulta.

Pensava en tot això mentre omplia caixes i maletes per traslladar-me. Un altre salt. N’he comptat vuit en els darrers sis anys. Últimament he estat vivint amb els pares. Al principi em feia una mica de vergonya dir-ho. Després em va importar ben poc. Necessitava carregar piles emocionals i laborals, la base d’operacions era el millor lloc per fer-ho. Una amiga amb fills grans em va fer la broma que ara ja no saps mai quan els fills marxen de casa, però que, pel que es veu, tens clar que sempre tornen.

L’adreça de casa dels pares és un cordó umbilical que fa que, mentre el mantinguis, no acabis mai de sentir-te del tot adulta

Tornar a viure amb els pares, després d’anys d’independència, és un xoc, perquè pretens fer la vida que havies fet fins ara, la vida de dona feta i dreta, però clar, dorms al llit on dormies quan eres petita. En el meu cas, aquest xoc va cristal·litzar en una mena de segona adolescència que jo compto com una crisi dels quaranta extremadament precoç. Un dia assolellat decideixes posar-te una jaqueta impermeable no només perquè és molt xula i còmoda, sinó també perquè saps que a la teva mare no li agrada que la portis quan no plou.

Durant aquest temps he conviscut molt amb els dos inquilins més nous de casa els pares, els gats. En sóc molt al·lèrgica. Això va fer que a l’inici estigués a punt de morir, però amb el temps m’hi vaig anar acostumant. Segons els meus càlculs, si m’hi hagués quedat un parell de mesos més m’hagués tornat immortal. Amb el gat que més em faig és amb l’Elvis. Físicament és tot el que pot sortir malament en un felí. Cua torta ―per agafar el wifi, que diu una de les meves germanes―, potes de llebre, cara esmolada i orelles punxegudes. No és gens carinyós, llevat de quan li agafa per voler mamar, que llavors et mira amb ulls vidriosos i et comença a xuclar el coll o la panxa. Però és molt simpàtic i murri. Al final em seguia per tot arreu i jugàvem que jo m’amagava pels llocs i ell em buscava. També es posava a la finestra de la meva habitació esperant que li tragués el fil de les cortines perquè ell hi pogués jugar. Es veu que ara surt a la finestra i espera, però el fil no surt i ell no entén què passa. Una mica com a la pel·lícula Sempre al teu costat, Hachiko, però sense gossos, estacions de tren, gent blanca robant una història entendridora a gent japonesa i propietaris d’animals domèstics morts. Com que l’Elvis sabia que el trobaria a faltar, va voler que m’endugués un record seu i es va entaforar en una de les caixes del trasllat. Quan el vaig treure d’allà, just abans de marxar, ja m’havia deixat la roba arrebossada de pèls.

En el fons, una de les coses que més em fot és tenir la vida repartida en caixes i maletes, escampades per vivendes i trasters. Em fa una sensació de dispersió absoluta, com si tota jo estigués fragmentada en mil bocins.

Anar a la font
Marta Roqueta

Powered by WPeMatico

Translate »