Tothom és dels Backstreet Boys al Palau Sant Jordi

La nostàlgia és poderosa quan activa el record d’una cosa gaudida intensament i amb alegria. És aleshores quan la nostàlgia s’enlaira com a celebració, com va passar ahir amb els Backstreet Boys al Palau Sant Jordi, on es van aplegar més de 15.000 persones que havien pagat entre 61,5 i 117,5 euros. La majoria del públic de la que va ser una boy band imbatible fa vint anys segurament no pretenia reviure el passat, ni sentir-se com quan era adolescent, sinó viure des del present una festa en què es canta, es balla, es crida i en cap cas es transmet la idea que qualsevol temps passat va ser millor. Ni un bri de melancolia. Aquí no hi ha irredemptisme generacional, sinó ganes de celebrar la vida, la que va ser i la que és.

Per aconseguir aquest clima d’hedonisme i complicitat era fonamental que els cinc Backstreet Boys estiguessin a l’altura, no de la memòria, sinó del públic que els va rebre amb una cridòria d’aclaparadora unanimitat. La resposta va ser automàtica, amb els altaveus disparant la música d’ I wanna be with you mentre Nick Carter, AJ McLean, Howie Dorough, Brian Littrell i Kevin Richardson cantaven i muntaven la coreografia al fons d’un escenari immens, amb diferents nivells, una plataforma que pujava i baixava, pantalles gegants i una part en forma de falca que s’endinsava en les primeres files de l’inevitable golden circle. A tots cinc, 23 anys més grans de quan van publicar el primer disc, se’ls veia en bona forma, responent a la velocitat amb què anaven despatxant bombes pop com Get down (you’re the one for me) i Don’t want you back. En mitja hora ja havien cantat deu cançons, Brian havia defensat el falset a Nobody else i Howie D havia desplegat el carisma romàntic a Chateau, tots dos temes del disc DNA (2019).

En un dels moments de pausa, Nick Carter va tirar de simpatia per adreçar-se al públic i preparar el terreny per a una breu interpretació de The way it was que va rematar cridant “ I love you Spain ”. El concert entrava en el caliu de balades de baixos gruixuts i confeti com Shape of my heart, Drowning i una I’ll never break your heart d’eco soul que van cantar en castellà. A aquestes altures pel Sant Jordi havien volat globus, Kevin Richardson i AJ McLean havien xerrat de paelles i croquetes mentre feien un estriptis darrere d’una mena de mampara, i una projecció de fotos i vídeos havia recordat joventuts passades. Tot plegat sintonitzava amb un estat d’ànim desenfadat, sense donar-se més importància respectant el llinatge (quina pila de hits!) i exhibint-se en les harmonies vocals en temes com No place. No masteguen les cançons, però el pacte és aquest: una trentena de cançons en poc menys de dues hores. Pacte més que justificat en un tram final vestits de blanc i fent evident la influència de Michael Jackson, el house i l’ eurodance en la indefugible Everybody (Backstreet’s back), pòrtic d’un segment superballable rematat al final del bis amb Larger than life. Tothom va ser molt de BSB ahir.

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: