Tota la veritat de ‘Claus i Lucas’

Trobo que, com més gran em faig, més llibres m’agraden, però menys m’impressionen, em canvien. Fa anys que no trobo que cap novel·la que sigui “com un pic de gel que trenqui el mar congelat que duem dins” (Franz Kafka). 

Vaig arribar a Claus i Lucas  gairebé de casualitat, i no estava preparada: és un cop de puny a l’estómac i unes nàusees de bilis constants. Tot això sense buscar la morbositat, sense induir-nos a la tragèdia, que és palpable en tot moment. La novel·la captiva i em va tenir al llit tot un cap de setmana, volent més cops, més bufetades i més mal.

L’obra d’Agota Kristof (1935 – 2011) està dividida en tres parts, que al seu dia es van publicar separadament: El gran quadern (1986), La prova (1988) i La tercera mentida (1992). Dos bessons, Claus i Lucas, fugen d’una guerra (qualsevol guerra) a casa de la seva àvia que no han conegut mai i que cruelment els ensenyarà a guanyar-se la vida de manera humil i astuta. A la novel·la de Kristof no hi ha bàndol guanyador o bàndol perdedor –hi ha la humanitat en totes les seves formes, i els dos bessons seran els primers a acostumar-se a enganyar, matar i torturar per satisfer totes les seves necessitats.

El més notable de l’obra és la primera part, un quadern que escriuen els petits per practicar com representar la realitat. Diuen que volen apuntar-ho tot com és, tan precisa i exactament com sigui possible: l’àvia dient-los que, quan pateixi un accident, l’enverinin; la neboda del capellà abusant d’ells sexualment; la veïna del costat buscant que el gos la llepi. Són petites impressions de l’horror i la soledat, explicats de la mà de dos nens que ho entenen tot però no jutgen. La seva innocència no deixa de ser picaresca i són ben conscients, és clar, de les seves diverses extorsions a altres personatges del llibre. La candidesa s’esdevé, en bona part, del llenguatge, planer, simple i alhora evocador –aquesta novel·la, definitivament, se l’hauria de llegir l’autor d’El nen amb pijama de ratlles–. I és que Kristof aconsegueix fer que els diàlegs i pensaments dels narradors traspassin les pàgines i siguin creïbles i brillants amb una frescor que es desfà del vocabulari enrevessat, paraules poètiques o un lirisme que molts creuen que és necessari que tingui la bona literatura. La poesia de Claus i Lucas sorgeix de la veritat.

És complicat, saber què vol dir la veritat, a la literatura. També és un terme força subjectiu, i una cerca personal, però sovint em trobo tancant un llibre abans d’hora, arrugant el nas, dient-me: aquesta història no té veritat. La primera part de Claus i Lucas és veritat perquè m’obre els ulls a entendre de manera més vasta la vida. És la comprensió de l’horror a través d’uns personatges entranyables que no els ha quedat cap altra que seguir vivint com poden. Com tots.

A la segona part, aquesta última màxima es fa més present a causa de la separació dels germans, i Kristof se les enginya per fer que la novel·la segueixi funcionant sense el seu factor clau, els dos bessons (ara separats). La soledat de Lucas sense Claus ens sumeix en una aura de tristor i empatia, i el llenguatge deixa de ser simple per evocar la innocència per seguir essent simple i evocar el pragmatisme de la vida que ha de seguir, tot i tot.

Tot i això, la veritat poètica de Kristof cau a la tercera part, precisament quan la veritat de l’argument es fa explícita. Vaig voler tancar el llibre: no en volia saber res, de la veritat dels dos germans! Però vaig decidir seguir, perquè, sobretot, vaig pensar que Kristof hauria pogut voler-me dir alguna cosa, amb això. Vaig acabar-me la novel·la a desgana perquè el final em va semblar pastat, fet, una espècie d’embolicar la troca que no anava enlloc. El problema (potser) era jo, o el que jo esperava com a lectora: no em va agradar saber la veritat perquè per mi era molt més evocadora i misteriosa la mentida. Mentre escric aquestes línies i deixo els meus sentiments lectors per intentar sumir-me en certa objectivitat, penso que potser voler seguir a la penombra és, possiblement, allò que Kristof inconscientment critica durant les tres novel·les, amb un Claus i un Lucas que busquen sense parar una vida lluminosa en mig de tanta soledat.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: