Tot un govern entre reixes (1934-2017)

Rate this post

“¡Que no se repita la historia porque igual acaban como Companys!”, va exclamar el vicesecretari de comunicació del PP, Pablo Casado, una setmana després de l’1-O. De fet, el fantasma del 6 d’octubre del 34 i –especialment– l’arxiconeguda imatge del president Companys i els seus consellers darrere les reixes ha sobrevolat el procés sobiranista des dels seus inicis. D’alguna manera, a base de repetir que tot plegat podia acabar com la fallida proclamació de “l’Estat Català de la República Federal Espanyola” per part del successor de Francesc Macià, semblava com si s’hagués de repetir inexorablement.

Dijous la jutgessa Carmen Lamela va enviar a la presó el vicepresident Oriol Junqueras i els consellers Jordi Turull, Raül Romeva, Carles Mundó, Josep Rull, Meritxell Borràs, Joaquim Forn i Dolors Bassa. A Santi Vila li va ser imposada presó sota fiança de 50.000 euros, i després d’una nit a Estremera –on hi ha la resta dels consellers, excepte les conselleres, que són a la presó de dones d’Alcalá Meco– ha sortit en llibertat condicional.

Com dèiem, la imatge del Govern de Catalunya darrera els barrots de la presó l’any 1934 s’ha repetit aquest 2017. No sabem quin serà el destí dels nous empresonats, lluny de les seves famílies, dels seus amics i del seu país, però podem recordar què va passar amb aquells set dirigents catalanistes –llavors, tot homes– que van ser engarjolats, jutjats, condemnats i finalment amnistiats en el bienni 1934-1936.

El 7 d’octubre

Després que el cap de la IV Regió Militar Domènec Batet es mantingués fidel al govern republicà i no donés suport a la confusa proclamació republicana, declarant l’estat de guerra i sufocant els combats dels revoltats que havien seguit el president Companys, aquest darrer va telefonar al general per rendir-se. En un context de dretanització del país, amb una Europa cada vegada més marcada pel totalitarisme, on l’anticatalanisme havia tret l’orella en l’anul·lació de la Llei de Contractes de Conreu, i on les esquerres espanyoles i catalanes feien seva l’aposta insurreccional i revolucionària, Companys havia mirat de repetir el gest d’audàcia del 14 d’abril, per refundar la República des de Barcelona, en un sentit federal. Hi havia donat un to marcadament nacionalista, per aconseguir el suport dels separatistes d’Estat Català, però no havia aconseguit que es produís l’alçament pacífic i popular del 1931, amb el suport de les masses obreres. Companys i el seu govern van ser detinguts al Palau de la Generalitat pel comandant Fernández Unzué. Tots, excepte Josep Dencàs, titular de Governació i un dels cervells del 6 d’Octubre, que s’escapà per les clavegueres amb Arturo Menéndez, exmilitar espanyol, exdirector general de seguretat amb Azaña processat pels Fets de Casasviejas i assessor del Govern.

Companys, juntament amb Joan Lluhí i Vallescà, Pere Mestres, Ventura Gassol, Martí Barrera, d’ERC, Joan Comorera, de la Unió Socialista de Catalunya, i Martí Esteve, d’Acció Catalana Republicana, van ser conduïts a Capitania a peu. A la plaça de Sant Jaume, Companys i l’alcalde de Barcelona, Carles Pi i Sunyer, que també s’havia rendit juntament amb els regidors d’ERC i Acció Catalana del govern municipal, es van fondre en una abraçada. El “passeig” fins a Capitania va ser tètric i marcat per la por. Hi havia la por de ser linxats o agredits per militars d’ultradreta, o que se’ls apliqués la cèlebrement terrible “Llei de fugues”, que tants estralls havia provocat a Barcelona. El conseller Lluhí va ser bufetejat per negar-se a cridar “Viva España”.

Companys Uruguay Fets Octubre

El general Batet –que seria afusellat per Franco en negar-se a sumar-se a l’Alzamiento, i a qui es retrauria que no hagués assaltat la Generalitat a sang i foc i hagués protegit els “rebels”– els va rebre i exclamà alguna cosa com: “Collons, Companys, quina nit m’heu donat!”. A continuació, va intentar fer un discurs sobre la defensa de les idees per vies democràtiques, que va ser tallat per Companys: “Sermons, no! Feu el que hàgiu de fer”. Seguidament, el Govern va ser trasllat al vaixell presó Uruguay. La resta de detinguts –membres dels partits i sindicats d’esquerra, mossos d’esquadra i guàrdies d’assalt– van ser tancats a d’altres vaixells habilitats com a presidis: Ciudad de Cádiz, Manuel Arnús, Andalucía i Cabo Cullera, als ports de Barcelona i Tarragona. Començava una nova etapa a Catalunya, sota l’estat de guerra i amb la suspensió de l’Estatut d’Autonomia, de la qual vam parlar en un article recent.

Un judici mediàtic

El novembre de 1934 s’havia celebrat la vista de l’incident de competència del Tribunal de Garanties Constitucionals –una de les principals innovacions jurisdiccionals de la Constitució republicana i precedent de l’actual Tribunal Constitucional– per jutjar el Govern català. Va ser la primera vegada que es va reunir el dream team de l’advocacia que representava el president i consellers: el jurista Luis Jiménez de Asúa, diputat socialista i autor en bona mesura del text constitucional; Ángel Ossorio y Gallardo, exgovernador civil de Barcelona en el temps de la Setmana Tràgica, que de “monárquico sin rey” havia transitat cap al republicanisme i seria l’advocat de Companys; el diputat azanyista i futur ministre d’Estat Augusto Barcia, i Amadeu Hurtado, exdiputat i exconseller de la Generalitat de Macià, que havia representat la Generalitat en el plet de la Llei de Contractes de Conreus.

Finalment, el judici començà a Madrid –on havien estat traslladats els reus– el 27 de maig de 1935. El procés va ser seguit amb avidesa per la premsa, que ocupà tots els llocs destinats als periodistes i fotògrafs. El públic també va fer cua per poder presenciar aquell judici únic. Irene Polo, reportera enviada especial de L’Instant, hi dedicà diverses cròniques. Això explicava sobre la primera sessió del judici:

“La vista ha de començar a les onze, però fins a un quart de dotze no s’obren les portes de la sala i entra el Tribunal, els lletrats i els periodistes.

Després entren els acusats davant de dos guàrdies civils. Van tots afaitats i amb els cabells tallats, i mudats. Sobretot el senyor Lluís Companys, des del dia P (sic) d’octubre no se l’havia tornat a veure amb la seva americana clara creuada i aquell mocador de seda que vessa de la butxaca del pit. Hi ha banquets morats. Els set acusats ocupen els dos de davant. Companys a la capçalera, com en el banc del Govern. Després Lluhí, Martí Esteve, Gassol; a l’altre banc, Barrera, Comorera i Mestres. I darrera, al darrer, els dos guardis civils amb els màusers drets.

A dos quarts de dotze el president del Tribunal, senyor Fernando Gasset, que de tant vellet no s’aguanta, toca la campaneta i crida: Audiencia pública.”

Una altra periodista, Josefina Carabías, escrivia la seva crònica a Mundo Gráfico i en treia el suc més frívol:

“Los comentarios duran mucho rato, todo el rato que tarda el secretario del Tribunal de Garantías en leer una cosa que se llama el apuntamiento y que es un latazo muy grande que hay que aguantar siempre que se asiste a un juicio oral. El silencio se hace, por fin, cuando se levanta a hablar el primero de los procesados. Es el señor Lluhí, consejero que fue de Justicia de la Generalidad. Alto, erguido, serio, contestando con seguridad a las preguntas del presidente.

– ¿Cómo se llama usted? -Juan Lluhí Vallescá. – ¿Su edad? -Treinta y siete años.

Al oír la respuesta, algunas señoritas espectadoras se empinan todo lo que pueden porque no ven bien al procesado desde sus asientos.

– No está mal eso de treinta y siete años -dicen-, y, además, tiene buen tipo.

Continúa el presidente: – ¿Su estado? -Casado -contesta inmediatamente el señor Lluhí, y huelga decir que las señoritas que estaban en la sala con el oído alerta y el ojo avizor han hecho un mohín muy significativo. Pierden, por fin, todo su interés por este procesado, que es el más elegante de todos cuando contesta a otra pregunta: – ¿Tiene usted hijos? -Tres hijos. Ahora las señoritas espectadoras ya casi se enfadan. Tres hijos a los treinta y siete años. ¡No hay derecho!”

Al final de la vista oral, el president del Tribunal va oferir la paraula als processats per si volien afegir res. Companys va fer un autèntic i emocionant al·legat personal polític:

“Deseo pronunciar palabras muy breves en nombre propio y otras en las que, además, estoy seguro que acertaré a interpretar el pensamiento de mis consejeros. En nombre propio insisto en destacar mi mayor responsabilidad por los motivos que ya ha expuesto mi defensor siguiendo mis instrucciones. Mis compañeros, por el afecto que me tienen, por la serenidad e su ánimo y por estímulos de elegancia espiritual, sienten satisfacción y tienen a honor el compartir a igual su responsabilidad con la mía. Pero a mí me produce una impresión que me hace exclamar: esto, señores del Tribunal, no sería justo. Si hay un responsable, soy yo; o cuanto menos, tengo que absorber la mayor parte de la responsabilidad.

Dicho esto, ahora, en nombre de todos, debo añadir lo siguiente: afirmo por nuestro honor, porque es la verdad, ante el Tribunal, ante el país y ante la Historia, que el móvil de nuestras determinaciones no fue otro que la defensa de la República democrática y parlamentaria y de las libertades que la Constitución del Estado tienen reconocidas a Cataluña, y que ésta había aceptado como transacción, y con el afán de encauzar y resolver el ámbito glorioso de la nueva legalidad republicana, las aspiraciones patrióticas e inabatibles de nuestra tierra que había sido constantemente perseguidas y escarnecidas y, por consecuencia peligrosamente excitadas en el régimen de antes.

Afirmo por nuestro honor que en la reunión que el gobierno de la Generalidad celebró el 6 de Octubre, en la que se adoptó por unanimidad el acuerdo que yo leí después, las motivaciones, el análisis de los antecedentes, los argumentos, el examen de las circunstancias políticas que se habían planteado versaron sobre si era o no era juicioso suponer que corría peligro inminente y grave las libertades de Cataluña y el contenido de la República ganada el 14 de abril.

En nuestra vida política está reciente el recuerdo de la Mancomunidad, primer balbuceo autonómico, que después de un hecho de fuerza nos fue arrebatada sin protesta, mansamente; y por haber ocurrido así no tan sólo se perdió la forma, la institución, sino que de debilitaron la fe y el aliento patriótico para su recobramiento”.

El Tribunal va condemnar el president Companys i els membres del seu govern a trenta anys de reclusió major per un delicte de rebel·lió. El mateix, curiosament, pel qual estan acusats el president Puigdemont i els seus consellers. Tot i haver demanat complir la condemna junts i no barrejats amb presos comuns, com a presos polítics que eren, finalment foren separats i enviats a penals diferents: Companys, Comorera i Lluhí al Puerto de Santa María, a Cadis, i Esteve, Gassol, Mestres i Barrera, a Cartagena.

Uns presos ben poc comuns i una rebuda triomfal

A la presó, Companys rebia visites i llegia i escrivia amb avidesa. Responent a la correspondència que rebia i llegint diaris i revistes de Barcelona i Madrid. Un dels qui més el va visitar va ser el seu advocat, Ángel Ossorio, que es convertiria en un amic i apologeta del president després de l’execució de Companys, l’any 1940. Ossorio ha deixat escrit: “Rapat i amb l’uniforme del penal, s’havia guanyat la simpatia no sols de la gent del presidi, sinó de tota la ciutat que per tots els mitjans li expressaven el seu afecte. I mira que és difícil, que un andalús senti afecte per un catalanista”. A la presó, també va rebre la visita de diversos periodistes, que el van entrevistar i que van fer cròniques sobre l’estada al presidi.

L’afecte popular i la qualitat de símbol que posseïa Companys es van posar de manifest novament en el seu retorn triomfal cap a Catalunya, després de les eleccions del 16 de febrer de 1936, que van donar una ampla victòria al Front d’Esquerres, la versió catalana del Front Popular estatal, i que portava al programa l’amnistia dels presos, els quals formaven part, amb Companys en primer lloc, de la llista. El 22 de febrer, Manuel Azaña va decretar l’amnistia de tots els presos. El 21 de febrer, Companys i els seus consellers van sortir del penal i es van dirigir a Madrid, des d’on van tornar a Catalunya. Durant tot el viatge van ser aclamats com a herois per les masses populars republicanes espanyoles. L’1 de març, van arribar a Catalunya, on se’ls va tributar una rebuda triomfal. Una rebuda que va culminar a la mateixa plaça de Sant Jaume on s’havia consumat la trista desfeta d’octubre, i on un fatigat i emocionat Companys va pronunciar una frase per a la història “Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i tornarem a guanyar!”.

Anar a la font
Joan Safont

Powered by WPeMatico

Translate »