Tot era possible i obert

Rate this post

Comença a espurnejar. Pujo pel carrer estret amb lo paraigua ja obert i se m’apropa una noia de 17 anys. La tapo amb lo meu paraigua i caminem juntes una estona. Ella no en porta, és feliç amb la seua adolescència i au. Me ve al cap la cançó d’Els Pets: “Està plovent però em vull mullar!”. Ella no havia ni nascut quan jo la ballava. Mentre pugem lo carrer de vianants, ben apegadetes per cabre sota la mateixa ombrel·la, m’interroga: Coneixes una autora que es diu Zoraida Burgos? Se m’il·luminen los ulls i li dic que i tant, que som amigues, que he musicat obra seua i li demano el motiu de la pregunta. Vull fer lo treball de recerca de batxillerat sobre ella, em respon tota certa. Lo papa té un llibre seu per casa, de tapes dures blaves, i l’altre dia fullejant-lo em va agradar molt i he decidit que lo meu treball serà sobre la seua obra. I així, de cop i tot seguit, com la pluja que cau, m’amolla que vol fer-li una entrevista, que li agradaria conèixer-la en persona, que la troba una gran escriptora, que com a cirereta final del treball vol triar un poema seu i musicar-lo i —oco que va!— que voldria que jo l’aconsellés i l’ajudés en tot este procés.

Ara soc jo la que es vol mullar i, així com qui no vol la cosa, he reculat 25 anys fins a l’instant en què tenia la mateixa edat que ella ara porta amb rebel·lia i no sé quants forats a l’orella. I, si Sabina cantava allò de “¿Quién me ha robado el mes de abril?”, ara podríem preguntar-mos qui mos ha robat la tardor, que de la calor hem passat al fred com aquell qui travessa lo carrer. Dels 26 als 12 graus en un bufit. Dels 17 als 42 anys en un obrir i tancar d’ulls. Pim pam. Sense temps ni de fer el canvi de roba de l’armari. Res de rebequeta. Dels tirants al folre polar. I ara esta xiqueta m’ho evidencia com si fos una dona del temps, lo meteorològic i lo vital, mentre lo cel seguix plovent al·liè a qui mulla.

Ara podríem preguntar-mos qui mos ha robat la tardor, que de la calor hem passat al fred com aquell qui travessa lo carrer

La noia, que es diu Júlia, es queda a una botiga, que era la seua destinació inicial quan mos hem trobat al cap del carrer. Mos acomiadem i jo continuo lo meu camí sabent perfectament quina serà la propera parada, que abans d’obrir el paraigua no estava prevista. Entro a la llibreria i busco un llibre de tapes dures blaves. Convivència d’aigües, diu lo títol en lletres blanques. Obra poètica, hi ha escrit a sota. A la part inferior dreta hi sobresurt lo dibuix d’un rodadits, també amb traç blanc. Demano que me l’emboliquen per a regal i mentre continua caent lo diluvi universal torno cap a la botiga d’abans. He pensat, li dic a la xica adolescent, que si n’has de fer un treball necessites lo teu propi llibre, no el de ton pare, perquè el pugues subratllar, fer un doblec a la cantonada de la pàgina, prendre apunts i endur-te’l allà on vulgues, que la llibertat a vegades cap en una motxilla i no cal una Arca de Noé, per molt que ploga.

Lo que encara no vos he explicat és que a la llibreria en qüestió, La Viladrich, mentre remenava entre les lleixes, hi vaig vore unes ulleres i una dona menuda i discreta de vuitanta anys passats, de cabells curts i grisosos. Mentre pensava que hauria de picar per telèfon a Zoraida per a explicar-li que ma neboda Júlia seguia los meus passos —sense que jo hi hagués tingut res a vore, almenys de manera explícita i directa— i que volia entrevistar-la i musicar un poema seu, va i me la trobo a la mateixa llibreria un dia de tronada. Ella que diu que sols escriu, que no troba motles per a traçar la bellesa d’un instant i ara resulta que la bellesa, almenys un trosset, acabem de trobar-la, com qui caça libèl·lules de la tapa de la seua darrera obra, al bell mig d’un refugi de llibres.

De la mateixa manera que Gabriel García Márquez deia allò de no dixes mai de riure, ni tan sols quan estigues trista, perquè no saps qui es pot enamorar del teu somriure, tampoc no hem de dixar mai de llegir ni de cantar perquè sovint la millor manera, sinó l’única, d’ensenyar és l’exemple i no sabem mai qui mos està observant. L’exemple dels llibres a casa, del plaer de la lectura, d’escoltar música, de donar llibertat mentre s’exercix. Que després les tardors s’escurcen i sense adonar-mos-en retornem, en paraules de la poetessa tortosina, “a l’origen deshabitat, a la casa del riu”, perquè sí que “és circular lo temps del propi enyor” i acabem girant en cercles per a tornar a viure olors i amistats i èpoques. “I era l’aigua i era el somiar i el món immens. Tot era possible i obert”. Possible i obert…

Anar a la font
Montse Castellà

Powered by WPeMatico

Translate »