Tot el que som

L'Imani acarona la cara i els braços de l'Oringo. Les llàgrimes li llisquen cara avall, és un comiat d'algú que se'n va però no retornarà. El seu estimat fill, el noi fort que havia de caçar animals vora el riu quan el sol es pon, no ha pogut fer front a la força de les aigües, quan s'ha llançat per salvar el seu petit cosí. El cos d'en Kirabo, de tot just quatre anys, reposa entre les cames de l'Oringo. Tots dos han mort alhora engolits pel corrent, adolescent i infant, i just és que junts s'acomiadin i reposin en el si de la deessa de la terra. Les mares s'abracen davant dels rostres trists de la tribu, mentre els enterren amb els objectes que els agradaven a tots dos. Uns venen i uns altres se'n van, és la llei de la vida. Cal que tots es posin en camí aviat. L'Imani sap que no podrà mai tornar a aquell abric sense sentir la cantarella del riure del seu fill gran. Sap que la tribu hi tornarà, any rere any, darrere les gaseles, però ella no tornarà a somriure. Cinc mil anys més tard, al mateix lloc, en Chiamaka s'acomiada de l'Oba, la seva petita "daina", com li deia afectuosament. Plora perquè encara no fa dos anys també hi van enterrar el Davu, de vuit anys, fill de la seva primera dona. En Chiamaka tanca els ulls i pega un cop a terra amb la llança. És hora de marxar.

El que us acabo d'explicar (els noms i detalls són novel·lats, però el context i la relació genètica són certs) són dos enterraments d'infants, que van tenir lloc al mateix paratge, a Shum Laka (Camerun), un lloc arqueològic molt ric de l'Àfrica. Aquests dos enterraments van ocórrer fa 8.000 i 3.000 anys, en el que es considera l'època de transició entre l'Edat de Pedra i l'Edat del Metall en aquesta zona africana, humida i càlida. Es considerava que, a pesar, de ser un jaciment molt ric en restes humanes (de fet, se n'han obtingut fins a 18 restes d'individus diferents, enterrats al llarg de mil·lennis) i en estris de pedra i metall, no es podria mai fer una anàlisi del seu ADN que ens permetés esbrinar quina relació de parentiu tenien els individus enterrats i, sobretot, quina relació amb els individus que viuen actualment amb la zona hi tenien. Estem parlant del bell cor de l'ètnia bantú. Una ètnia amb molts individus i de la qual deriven múltiples llengües que s'estenen per l'Àfrica Central. Era, per tant, molt interessant, de poder esbrinar la relació genètica amb els humans actuals de la regió. Doncs bé, científics de diversos laboratoris de genètica evolutiva de diferents llocs del món, entre els quals, dos de l'Institut de Biologia Evolutiva a Barcelona, han obtingut DNA dels ossets de l'oïda d'aquests esquelets i n'han seqüenciat el genoma. De les dades obtingudes han pogut establir les seves relacions de parentiu. Així, se sap que l'infant i adolescent que es troben al primer enterrament (fa uns 8.000 anys) són cosins llunyans, i els dos infants de dues tombes de la mateixa època són probablement germanastres o tiet/neboda (segon grau de proximitat). Més encara, que tots quatre estan relacionats també entre ells, per tant, pertanyen al mateix clan o tribu, que devia visitar aquelles contrades any rere any, de forma que aquell abric era el lloc d'enterrament comunitari, d'igual manera com ara enterrem els nostres morts en cementeris, que poden tenir les restes de persones emparentades, de moltes generacions i a través de segles de distància.

La seqüència de tot el genoma africà conté fins a un 10% més d'ADN, ADN que és encara quasi desconegut, que conté gens i seqüències nous, i només es troba en alguns humans i no en altres

Però el més interessant és el que aquests investigadors han pogut deduir de la comparació del DNA d'aquests habitants ancestrals amb la població bantú que habita al Camerun i bona part d'Àfrica Central. La conclusió dels científics és que no tenen una relació genètica propera i, per tant, quan entre l'ètnia bantú es va estendre la ramaderia com a mode principal de vida, van expulsar de la zona les poblacions caçadores-recol·lectores que, fins aquell moment, hi havien habitat. D'altra banda, les relacions genètiques d'aquests DNA antics, comparades amb les restes d'un humà enterrat fa 4.500 anys a Etiòpia, i amb el genoma dels humans actuals a l'Àfrica (no oblidem que és d'on venim tots) demostren que la història dels humans és llarga i complexa, amb migracions territorials, amb barreja amb altres homínids primer (com ara neandertals i denisovans), i després amb altres poblacions humanes, considerades modernes, però que han desaparegut o extingit. Són les que anomenem poblacions humanes modernes "fantasma". Podem detectar que han existit perquè humans d'avui dia (o de fa 3.000 anys) contenien en els seus genomes fragments grans d'ADN que són molt diferents de la resta. Podem dir que han viscut i han estat, que s'han encreuat amb nosaltres i que, encara que no en sabem el nom, el seu ADN ens acompanya i està viu en alguns, pocs, de tots nosaltres.

Ens podríem preguntar, però, si realment coneixem de veritat tot el genoma humà. Vull dir, ¿aquesta seqüència d'ADN que està als bancs de dades i ens serveix per a donar la mesura de la variabilitat i diversitat humanes, és realment representativa del que som? Aquest és un tema molt interessant, i ja us puc avançar que la resposta és NEGATIVA. De fet, no sabem ni podem assegurar si tenim als bancs de dades tot el DNA que ens conforma com a espècie humana. Tenim una, deu, uns pocs milers de seqüències de tot el genoma humà, però aquests genomes contenen bàsicament la seqüència de persones d'origen caucàsic, uns pocs centenars d'asiàtiques i uns pocs més de persones africanes. I el que sabem és que quan incrementem l'anàlisi del genoma per tal d'incloure individus d'ascendència africana hem detectat que hi ha regions del genoma que no coneixíem. Dels 3.300 milions de bases que considerem que és el genoma humà, ens en falten, com a mínim, 296 milions de bases més. Per tant, la seqüència pan-genoma (tot el genoma) africà conté fins a un 10% més d'ADN, ADN que és encara quasi desconegut, que conté gens i seqüències nous, i només es troba en alguns humans i no en altres. Probablement, són restes de genoma d'altres poblacions humanes, que porten ja temps extingides, però part del seu genoma conviu dins nostre. Tot i això, TOTS SOM HUMANS… La qual cosa en porta a una pregunta filosòfica, ¿què és el que ens defineix com a éssers humans? El que està clar és que encara ens queda seqüenciar molts genomes humans per a llegir, comparar i interpretar-los. Per a conèixer tot el que som com a espècie, haurem d'aprofundir en què érem, fa milers d'anys, a Àfrica.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: