Tornar a la normalitat?

Fa quatre dies, si no m'he descomptat —que últimament tots los dies són iguals i ja no sé ni on me trobo— lo govern de l'Estat deia, literalment, que Espanya havia adoptat les mesures més estrictes de tot Europa. Sí, senyor, que no siga dit. És clar, i per això ara anuncien un confinament total i una aturada de país de dues setmanes. Ep! Però, no érem (són) los millors? Ara resulta que es podria haver fet més? Vaja! Però no teníem lo confinament més sever del continent? Ah, no, calla! Ves que això no ho diguessen perquè la quota d'autònoms s'haurà de pagar este mes pete qui pete. Esta devia ser la rigidesa a què es referien, que es veu que els rucs som natros i no entenem res. Espavileu, mortals!

Però no patiguésseu, que hi ha una explicació per a tot. La ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, ha dit que això (les noves mesures excepcionals) són, en realitat, "una prolongación de la Semana Santa", i ara no sé si vol dir que tindrem processons quan tot això s'acabe —si és que s'acaba mai del tot, que ja ho començo a dubtar— o si ho diu així per no haver de reconèixer que s'havien errat (maleïda prepotència) i que el president Torra (i el de Múrcia, i la de Balears, i els científics, que també ho demanaven, eh!) tenia raó des del principi i resulta que anem quinze dies tard en lo tancament total. Però no, gent tota, no, Espanya mai no va tard. On s'és vist? Se veu que Catalunya ho va demanar a deshora. No hi havia cap pressa. Ara, en canvi, amb més de 5.500 morts i desenes de milers de contagiats sembla que la cosa ja és més urgent.

Equivocar-se és humà, però la ignorància no justifica la ineptitud i el desconeixement inicial no excusa la mala praxi posterior quan hi ha vides en joc

A més, diuen que estos quinze dies que els treballadors hauran d'estar tancats a casa sense poder treballar els cobraran igualment, però (sempre hi ha un però amb esta gentola) els diners els hauran de tornar fent hores després de la crisi. I tant! De la mateixa manera que a la banca se li va exigir que retornés los 60.000 milions d'euros del rescat, que està prompte dit: 60.000 (aquí també em descompto, com amb lo dia que em trobo).

Ara que, no sé per què m'esbelego ni de què m'estranyo si també van repetir a tort i a dret que Espanya és una democràcia consolidada, mentre en paral·lel les teles de tot lo món mostraven la seua violència d'estat en lo referèndum de l'1 d'octubre i el Borbó (aquell que en castellà rima amb lladre) aplaudia l''a por ellos'. Per no parlar de com la ministra d'Exteriors, González Laya, justifica que el material defectuós comprat a la Xina és perquè es veu que es tracta de "un mercado desconocido" i que "nos ofrecen gangas". És clar, qui no ha comprat mai lo regal de l'amic invisible a un Todo a cien i després s'ha sentit estafat? I de Fernando Simón, què me'n dieu? Des del Ministeri de Sanitat, dient fa un mes —un mes!— que Espanya, com a molt, tindria algun cas aïllat de coronavirus. Sí que aïllat, sí. A n'ell l'haurien d'aïllar! I de sobte he tingut una mena de déjà vu i he recordat allò dels "hilillos de plastilina". Que no, que no es tracta de partits o de sigles. És la podridura de l'Estat. Quina credibilitat tenen? En mans de qui estem?

La normalitat d'on venim mos ha portat on som avui, com a espècie humana. Ni el món ni natros serem los mateixos quan això acabe

Que sí, que ja sé que estem davant d'una crisi inaudita, d'una pandèmia global que mos demanarà lo millor de natros mateixos i que ni els mateixos governants s'hi havien trobat mai i que és humà dubtar i equivocar-se. D'acord. Però rectificar no sempre és de savis si no ets capaç de fer propòsit d'esmena i reconèixer que vas fallar. La condescendència i la paciència tenen un límit quan hi ha vides en joc. La ignorància no justifica la ineptitud. Lo desconeixement inicial no excusa la mala praxi posterior. L'excepcionalitat del moment no legitima mesures fora de lloc, a destemps i recentralitzadores quan has demostrat que des del centre només saps centrifugar.

Sento a dir molt allò de "tornar a la normalitat" i no hi estic gaire d'acord. La famosa normalitat d'on venim mos ha portat on som avui, com a espècie humana. No sé jo si repetint la manera de viure que portàvem fins ara sortirem del pou on mos hem embotit natros solets. Caldrà desaccelerar i ser resilients. Ni el món ni natros serem los mateixos quan això acabe. I tant de bo, com sí que ha passat darrerament en les crisis, no augmente la desigualtat i els rics no en surten més rics i els pobres més pobres, ni que s'aprofite per a retallar drets civils i socials, que mos coneixem. Esta normalitat tan anormal no la voldria.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: