Torna Calders

Rosa dels Vents ha tret un recull de textos de Pere Calders ideal per fer-se càrrec de la processó de gegants i de capgrossos que ha dominat els debats a la premsa en les darreres dècades. El títol del llibre, Sobre el feixisme, l’exili i la censura, hauria tingut fins no fa gaire un aire melancòlic fàcil de folkloritzar i difícil de vendre. 

Sense l’1 d’octubre, les comèdies de sempre prevaldrien i no tindríem oberts, de forma tan descarnada, els debats que la Transició va intentar tancar en fals. Els presos i els exiliats fan impossible tornar a presentar Calders com un autor inofensiu, d’una cultura local i moribunda, com el descrivia La Vanguardia l’endemà de la seva mort: “Se mantuvo obstinadamente fiel a su pequeño país, su cultura y su lengua milenaria”. 

Els articles, combinats amb el passat recent, deixen en evidència fins a quin punt fa anys que donem voltes al futur del país com un ase lligat a una sínia. Veient l’actualitat dels temes que planteja el llibre, és fàcil d’entendre que Serra d’Or censurés Calders i el tractés de racista i que, alhora, La Vanguardia el fitxés per escriure en català, comptant de convertir-lo en una figura exòtica, d’un temps irrecuperable.

Els articles del recull recorden que el periodisme es fa amb un ideal de ciutadà al cap i, per tant, mirant el món des d’un país concret, cosa que porta a aprofundir en una història, una cultura i unes contradiccions internes. És el que diu la balanguera que com més fonda és l’arrel més amunt pot elevar-se l’ànima. Potser per això, el llibre no sols té força per posar el debat polític actual en una perspectiva critica, sinó que, a més, ajuda a contextualitzar l’obra literària de l’autor. 

Aquests dies, mentre llegia el volum, he obert Ronda naval sota la boira. No sé si algun crític ha vist fins a quin punt la novel·la explica les dinàmiques d’una societat que va la deriva. Em diuen que Joan Sales va tenir l’obra segrestada perquè trobava que era poc compromesa i realista, però el fet és que el llibre és un retrat actualíssim, perfectament vigent, de la Catalunya fatalista, invisibilitzada per la dictadura. 

El capità de Ronda Naval podria ser Lluís Companys, però també podrien ser Quim Torra o Artur Mas. Així mateix la majoria dels articles, vinyetes i relats d’aquest volum ―boníssim el conte del gos que es fa dir Calígula però en realitat es diu Espartero― podrien estar signats fa una setmana. Calders escrivia amb una serenitat fàcil de pervertir en un país que s’ha avesat a presentar les virtuts com a defectes per tal de complaure els espanyols. 

El llibre posa en evidència l’estultícia dels articulistes que insisteixen a enfocar els problemes catalans com si Calders i altres escriptors de la seva qualitat haguessin d’ésser estrafets perquè el Cobi pogués ressuscitar. El pròleg, signat per Diana Coromines, trenca el costum de contraposar el patriotisme amb el cosmopolitisme i d’explicar els nostres autors com si Catalunya fos una bombolla impermeable, desconnectada de la resta del món.

La mirada periodística de Calders ens posa en contacte amb la intel·ligència d’un país que no s’ha rendit mai. Ni el 1640, ni el 1714, ni el 1939, ni tampoc el 1978, quan la Transició va trair els catalans que havien resistit els mètodes totalitaris de la reeducació franquista. La columna que Calders dedica a Francesc Candel s’hauria d’estudiar per la lliçó que dona de la utilització de la ironia en un context de repressió i de barbàrie encoberta.

Fins i tot quan escrivia periodisme a cremadent, Calders tenia el toc i la delicadesa de l’artista. Jo crec que l’ajudava el fet d’haver viscut amb un mínim de coratge. I també que mai no va tenir por d’assumir que la llengua catalana ens posa en relació amb una història que ve de molt abans que l’estat espanyol i que, per tant, sempre, sempre, aspirarà a superar-lo i a deixar-lo enrere. 

El fet és que n’hi ha prou d’agafar els vells articles de Calders, escrits en democràcia o sota dictadura, i posar-los al costat de les columnes que signen les patums d’avui per veure com n’és de fàcil, quan escrius, confondre la teva intel·ligència amb la por de cuc que et fa el poder.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: