Tony

Rate this post

Ja sé que vaig divuit anys tard, perquè la sèrie és de l’any 99, però porto molts mesos enganxada mirant Els Soprano. Em queden pocs capítols per acabar-la, però ja tinc la sensació de nostàlgia que m’agafa quan m’agrada alguna cosa i li veig el final. Em farà pena quedar-me sense la presència rotunda de Tony Soprano, que em fa molta companyia. Soprano és un personatge impressionant, que omple sol les escenes, els diàlegs i també els silencis llargs i còmplices. 

Quan la vaig començar, em feia molta angúnia l’atracció que em provocava aquest home de mitjana edat, mig calb i amb una panxa enorme, amb les seves repugnants samarretes imperi i el posat ridícul que té quan s’estira al llit com un mamut. Em passava com li passa a la seva psicòloga, un dels grans personatges de la sèrie. La doctora no s’explica com té ganes de llançar-se a sobre d’un home tan primitiu com Soprano. Ella, que conviu en un entorn refinat i culte, no entén com pot sentir-se atreta per un gàngster panxut que té atacs d’ira i que viu seguint el codi d’honor de la màfia. 

Soprano és un home que ho juga tot a la força. Viu en un món marcat per les normes de l’honor, la venjança i la violència. És un home que s’imposa amb la força bruta, que defensa el seu territori i la seva família amb l’esperit d’un soldat romà

Soprano és un home que ho juga tot a la força. Viu en un món marcat per les normes de l’honor, la venjança i la violència. És un home que s’imposa amb la força bruta, que defensa el seu territori i la seva família amb l’esperit d’un soldat romà. Tots els mitjans són legítims per defensar allò que és seu. Té atacs d’ira que ha de sufocar, té impulsos sexuals que no pot reprimir, i té el remordiment de molts cadàvers a l’armari. Però ho aguanta tot perquè sap que té la responsabilitat de sostenir un sistema que ha heretat i que el sobrepassa. 

Soprano és un home que s’aguanta sol, i això és el que el fa atractiu. S’aguanta sol sobre els seus principis, sobre les seves decisions i sobre les seves contradiccions. Com més poder té més sol es queda, i se n’adona que l’entorn és només l’instrument que té a mà per protegir la seva idea del món. De vegades, l’entorn el contradiu i el debilita, i ell s’ha d’enrocar per aguantar-lo. Ho suporta perquè el seu instint de supervivència és més fort que allò que té al voltant. De fet – i és per això que peta amb els seus atacs de pànic – el seu instint de supervivència és més fort que ell mateix. 

La psicòloga se sent atreta per ell perquè hi veu el que li falta al seu món. Hi veu un home que se sustenta sobre valors forts i absoluts, encara que sigui a còpia de matar gent. Hi veu la protecció i el control. Quan el contraposa amb els seus amics i coneguts, hi reconeix un home fet a si mateix. Un home que aguanta més que els altres i que defensa lo seu amb més força. També l’atrau l’eròtica del poder i de la brutalitat, que contrasta amb la seva societat d’homes desmenjats. 

Els Soprano ensenya per on fallen els mecanismes quan intentes encabir un sistema tan bèstia com la màfia en el benestar americà del segle vint-i-u. Però també ensenya per on fallem nosaltres

Els Soprano ensenya per on fallen els mecanismes quan intentes encabir un sistema tan bèstia com la màfia en el benestar americà del segle vint-i-u. Però també ensenya per on fallem nosaltres. És per això que s’han escrit milers de pàgines sobre la sèrie, i que encara en seguim parlant. Sortir-se’n amb un personatge com Tony Soprano és deixar el llistó molt amunt. 

Anar a la font
Marina Porras

Powered by WPeMatico

Translate »