Toni Trobat: “El País Valencià, les Baleras i les Pitiüses són nacions polítiques criolles”

Rate this post

Fa uns quants anys que conec el periodista i historiador Toni Trobat (Palma, 1981). Diu que quan va iniciar les seves col·laboracions periòdiques a l’Ara Balears va decidir que se centraria en parlar de la realitat de les illes, perquè la seva feina al CIEMEN ja l’obliga a centrar-se en les causes internacionals —la kurda, la palestina, la dels països sense estat d’arreu. Darrere els seus articles, ara agrupats sota el llibre Un país anomenat nosaltres (Illa Edicions, 2018), hi ha un projecte, una proposta constructiva per Mallorca.  

toni trobat - Carles Palacio

 Com definiries la teva aproximació a la realitat sociopolítica de les illes i els països catalans?

Hi ha un personatge amb qui m’agrada comparar-me per l’orientació que té: un historiador valencià de Novelda, a les comarques d’ Alacant, tot i que viu a Girona, que es diu Toni Rico. En Rico, en gran part, i d’altres autors de les illes, intentem pensar les Balears i Pitiüses i el País Valencià des d’una perspectiva nacional que va en dues direccions. Una és la renovació del discurs. Concebre la identitat nacional de manera diferent al que s’ha fet fins ara, no tan associada a la qüestió etnolingüística —la de la persona mallorquina o valenciana que parla la llengua no castellana pròpia del territori— sinó a altres elements més “republicans” com el fet de compartir un espai o la defensa dels drets socials de tothom. L’altra direcció o línia de treball que intentem tirar endavant i que jo he mirat d’impulsar amb aquests articles té a veure, i això s’ha d’entendre bé, amb l’aposta de Mallorca com a subjecte polític propi autocentrat, diferenciat de Catalunya, del País Valencià i d’Espanya. Un subjecte polític propi amb una línia molt confederal no tan respecte Espanya sinó respecte els Països Catalans. Això és novedós.

 En quin sentit aquesta línia de pensament o proposta nacional i social esquerranosa teva o de Rico difereix de les altres línies de l’esquerra dels Països Catalans?

 És una manera d’entendre el país diferent de com l’ha entès sempre el pancatalanisme principatinocèntric. És una esmena a una part del mallorquinisme o catalanisme hegemònics d’allà i és una esmena també al discurs nacional d’aquí, que moltes vegades ha parlat dels Països Catalans com una mena de mantra que no acaba de significar res perquè és un mapa i poc més. Un mantra que es repeteix des del Principat sense cap coneixement del territori. La matriu històrica i la forja dels Països Catalans és la d’ una comunitat nacional confederal, d’aquí que el nom o fórmula sigui en plural: ‘països’. És una comunitat nacional que ja neix confederada i criolla, i això és una cosa que m’agrada introduir sempre. El País Valencià, Mallorca, Menorca i les Pitiüses esdevenen ja al segle XV nacions polítiques criolles com ho són Argentina o Perú, o com ho són els EUA respecte el Regne Unit. La única manera de construir quelcom amb cara i ulls de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar és entenent, d’una vegada per totes, això. Hi ha un llibre d’un medievalista mallorquí important per entendre la qüestió de per què Mallorca és un país crioll. Es diu Esclaus i Catalans (Lleonard Muntaner, 2005), escrit per Antoni Mas i explica que a la Baixa Edat Mitja hi havia un percentatge altíssim de la població mallorquina que era esclava: gent vinguda d’arreu del món. En un procés complex, s’acaba generant, després de segles de segregació, l’adscripció a una identitat nacional comuna però barrejada, marcada per la llengua però diferenciada també de Catalunya i del País Valencià. Això ho pots comparar amb els processos històrics i identitaris dels criolls espanyols o dels colons anglo a Amèrica. Reivindico uns Països Catalans mestissos, plurals i criolls. Només podem ser una unitat des del reconeixement de la diversitat.

El País Valencià, Mallorca, Menorca i les Pitiüses esdevenen ja al segle XV nacions polítiques criolles com ho són Argentina o Perú, o com ho són els EUA respecte el Regne Unit

 A l’article ‘Mantenir el llegat xueta per entendre’ns’ et refereixes a una cosa que et va passar durant la infantesa. Un noi de la teva escola va escridassar i insultar un altre amb la paraula “xueta”. És un prejudici antic. Què ens ensenya?

El prejudici judeòfob cap als xuetes es reprodueix avui en dia amb la islamofòbia o amb altres fòbies xenòfobes cap a l’altre, el diferent. El cas xueta m’agrada treballar-lo perquè fa veure  que al llarg de la història la diversitat ha estat conflictiva , però també és un tresor. La meva aposta és curar les ferides, afrontar els conflictes interns que tenim i avançar cap a una Mallorca nova on el mestissatge sigui determinant…

 Heterogeneïtat i pluralisme horitzontal o d’interacció entre iguals són conceptes que travessen el teu llibre.  

El sobiranisme que defenso és inequívocament d’esquerres. El projecte nou que ha de tenir el mallorquinisme ha de passar per una dimensió democràtica i per una dimensió social. Aquest és el projecte que Mallorca ha d’acabar gestant i que no ha acabat de ser una realitat per més que ara mateix hi hagi un govern de canvi. En el fons aquesta no deixa de ser la triple crisi que hem viscut aquest darrer cicle polític llarg a Catalunya: una crisi nacional però també social i democràtica. Fa uns dies es va celebrar el cinquè aniversari de la gran manifestació dels 100.000 ciutadans antiBauzà; la de les samarretes verdes. Un nombre molt considerable si pensem en les dimensions demogràfiques de l’illa. Aquestes 100.000 persones crec que encara a dia d’avui no tenen un projecte polític que les aglutini i pugui realment transformar el país. Crec que aquest és ara el gran repte, tant dels moviments socials com dels partits polítics que volen emancipar i transformar socialment Mallorca.

Reivindico uns Països Catalans mestissos, plurals i criolls. Només podem ser una unitat des del reconeixement de la diversitat

toni trobat - Carles Palacio 

En un dels articles continguts al llibre et refereixes al cas de Pep Ferragut, arquitecte homosexual assassinat l’any 68. El cas es va vendre com un crim passional.

Aquesta història és apassionant i el documental Vida i mort d’un arquitecte l’explica. L’ha dirigit Miguel Eek, un dels documentalistes joves de les illes amb més projecció. Ferragut era un arquitecte humanista molt enfrontat als poders fàctics i econòmics directament vinculats al franquisme i la classe benestant burgesa que va emergir amb el turisme. Tampoc no era un ecologista, però tenia una visió una mica més ponderada i democràtica del creixement turístic.  El cas s’involucra amb una trama que jo classificaria de pasoliniana i ho van vendre com un crim gai, però el que hi havia darrere era la seva oposició a les corrupteles i una mica al vincle entre la burgesia turística i el règim franquista, que va implantar aquest model turistificat molt agressiu que encara patim avui; és el  que s’ha aplicat a les balears des del 83, perquè el règim de les autonomies del 78 a les illes s’aplica l’any 83.

 El ‘capellà’, el ‘fatxa’ i el ‘poeta’ com a figures mallorquines. Per capellà entenc que et refereixes al buròcrata conformista amb la situació politicosocial de Mallorca; el fatxa potser el vehicules als militars; i el ‘poeta’ com a fals esquerranós o fals artista. M’ho expliques?

Amb aquestes tres figures intento esmenar tres cultures polítiques que han estat molt presents a les meves Balears. La figura que jo anomeno capellà no és un religiós sinó algú de formes capellanesques. Es refereix a un tipus adscrit a una de les tradicions polítiques importants que hi ha hagut, l’esquerra nacionalista que té com a exponent màxim el Partit Socialista de Mallorca o PSM. És un partit molt interessant en alguns aspectes, supervivent del naufragi dels partits socialistes autodeterministes dels setanta. Avui és el bessó de Més per Mallorca i té tics massa resistencialistes. Tenia fama de ser la formació dels mestres d’escola, dels capellans progressistes i dels pagesos: gent poc donada a l’èpica.

Sona a PSC, això.

No exactament. No fem referencialitats cap aquí, perquè ens equivocaríem. Prossegueixo. La segona cultura política de la que parlo a l’article que esmentes, la del ‘fatxa’, és la de la dreta espanyolista, que té una dualitat moral interessant des d’una vessant literària o periodística però és extremadament agressiva i  inclou pràctiques mafioses. La tercera figura és el ‘poeta’, que jo associo molt a un tipus d’enfant terrible impostat, molt individualista i amb un cert radicalisme de saló, amb maneres de fer vinculades a un tipus de pancatalanisme o independentisme que per mi no ha estat positiu. La vindicació d’allò col·lectiu enfront d’un cert menfotisme antropològic de la societat mallorquina és un tema transversal a tot el conjunt del llibre.

La vindicació d’allò col·lectiu enfront d’un cert menfotisme antropològic de la societat mallorquina és un tema transversal a tot el conjunt del llibre

 El teu llibre està ple d’homenatges a noms propis de mallorquins i mallorquines. Fas una clara reivindicació de la gent petita.

Intento reivindicar la gent del carrer i figures que per mi han estat determinants dels moviments socials i de l’esquerra sobiranista mallorquina. Petites persones amb projectes vitals molt grans que han treballat per construir país en positiu. Aquest també és un leitmotiv dels articles: la positivitat. Pensar allò col·lectiu i alhora sortir d’una cosa molt mallorquina que és el pessimisme i l’autodestrucció: concebre l’illa com un projecte fallit sense possibilitat de tirar endavant. Crec que és el pintor Miquel Barceló que sempre diu que el mallorquí és un ésser derrotat col·lectivament des de la revolta de les Germanies del segle XV, una revolta pagesa antisenyorial a València i a Mallorca molt reprimida durant el regnat de Carles V. Mallorca, després de cinc segles d’anorreament col·lectiu, l’única sortida que té és el geni individual. I això desemboca, per mi, en dos personatges extraordinàriament illencs: un és el geni econòmic, encarnat en personatges porcelians com el contrabandista o l’empresari d’èxit; l’altre és la figura del geni artístic, com el mateix Barceló o Baltasar Porcel. Tenint en compte les dimensions demogràfiques l’illa hauria d’haver aportat poc a la cultura catalana i en canvi aporta un percentatge d’escriptors i músics al global català altíssim.  

 No sé si el teu elogi dels anarquistes té alguna cosa a veure amb això.

M’agrada elogiar-los perquè és una tradició política que he tingut sempre molt a prop a nivell personal tot i no ser la meva ni tenir la importància que té a l’àrea metropolitana de Barcelona o a la Catalunya central i a alguns llocs del País Valencià. Dins l’esquerra mallorquina les corrents polítiques més exitoses han estat el republicanisme federal o, en menor mesura, el socialisme. Però m’agrada reivindicar-lo perquè en l’anarquisme, tradicionalment estigmatitzat per individualista, hi ha la idea més pura d’allò col·lectiu. Aquí faig un apunt generacional. Com a persona que està més enllà de l’equador de la trentena ara tinc molt el record de la travessa del desert llarga de finals dels noranta i principis dels dos mil. Llavors els anarquistes eren els únics que estaven organitzats, juntament amb una incipient esquerra independentista: aleshores, als carrers de Palma, pràcticament només podies comptar amb ells.

Mallorca, després de cinc segles d’anorreament col·lectiu, l’única sortida que té és el geni individual

toni trobat - Carles Palacio

 Tens present les tortures a Macià Manera per referir-te als 90 com una època fosca. No van ser un anys pròspers?

Macià Manera va ser l’únic pres mallorquí de Terra Lliure. Va estar sis anys empresonat a Lleida i a Madrid. La segona meitat dels noranta entro a l’adolescència i tinc el record del felipisme, que coincideix amb l’hegemonia del PP i d’Unió Mallorquina a les Balears i el ‘canyellisme’ – el període en que Gabriel Cañellas és president de l’arxipèl·lag de 1983 a 1995-. Faig memòria de l’època en clau emancipatòria i del fil roig que passa per Manera, els anarquistes, l’ecologisme o el moviment okupa i tots els combats que hi havia de carrer. En el conjunt dels 61 articles desordenats del llibre, que tampoc tenen una voluntat de corpus, al mateix temps faig una crítica a una classe social mitjana, d’origen rural, més o menys benestant i vinculada a la figura del “capellà” de la qual parlàvem. Gent progressista i mallorquinista que per mi s’acomodà a una situació – la que sorgeix amb el règim del 78 i l’autonomia balear del 83- amb moltes mancances.  Tot i que, ben pensat, es podia fer alguna cosa més? Tinc un gran respecte per aquella gent. Aquells professors de secundària heroics de la meva infantesa van protagonitzar les batalles pel català i per la protecció dels espais naturals. Però aquest recull d’articles els havia d’esmenar, d’alguna forma. Aquella nova classe social de funcionariat progre no va ser prou perspicaç de veure el desastre cap al qual caminàvem. 

Faig memòria de l’època en clau emancipatòria i del fil roig que passa per Macià Manera, els anarquistes, l’ecologisme o el moviment okupa i tots els combats que hi havia de carrer

 Quin era, aquest desastre cap al qual caminàvem?

No preveure la crisi econòmica. Però això ningú ho va preveure, oi? No preveure, i això sí que ho podien fer, que calia blindar el nostre poble contra els efectes perversos del capitalisme desbocat. Entrem en un debat espinós, però crec que, amb totes les dificultats del món, edificaren un projecte nacional que en el fons cobria les necessitats només d’una certa classe mitjana catalanoparlant agrària. Un projecte poc inclusiu per molts mallorquins. Poc inclusiu per la gent que va arribar després. Un projecte només resistencialista en lloc de bastir-ne un que estigués dirigit a majories socials. El llibre per jo és una triple impugnació: generacional, de classe i nacional-identitària. A la classe i a la generació que arriba el 2008 i no entén el precariat. Que és incapaç d’afrontar els canvis identitaris que necessita Mallorca. El país que la gent a la que impugno en aquest llibre té al cap és el del llegat dels empordanesos que colonitzaren Mayurqa al segle XIII. Un llegat que si volem mantenir s’ha de repensar. I això no és una qüestió mallorquina, afecta tots els moviments nacionals dels món: del Kurdistan fins a Escòcia. Arreu del planeta totes les nacions sense estat estan readaptant la proposta identitària que tenen per a la seva ciutadania. No entenc per què Mallorca hauria de ser una excepció.

 Per què no es fa? Apatia?

Hi ha una qüestió d’apatia, però no només és això. Una part important del sobiranisme català ha tingut una actitud entre paternalista i de desconeixement absolut de la realitat d’allà. Això no ha ajudat. Una part de l’independentisme mallorquí, també, ha volgut calcar experiències o formes que eren del Principat i que no s’adequaven a Mallorca. Després hi ha l’univers del mallorquinisme progressista majoritari. Abans t’explicava això de la classe sociopolítica del “capellà” i em parlaves del PSC i no, el PSM sempre va ser una altra cosa. Allunyada de sucursalismes. Una mescla d’ERC i d’Iniciativa amb alguna essència remotament cupaire, fins i tot. Però que en alguns municipis incorporava a sectors que a Catalunya haguessin pogut ser convergents o sociates catalanistes. Un artefacte que feia tots els papers de l’auca. Frontista, resistencialista i poc ambiciós. La manca d’ambició és un altre dels temes que planen  al llibre.

 Ambició de quin tipus?

Ambició col·lectiva per construir país. Estructures realment fortes. En un article parlo d’IB3 i parlo de “40 putes”, que és un mitjà alternatiu ja desaparegut on escrivia gent en català i en castellà molt interessant. També em refereixo a Mai neva a ciutat, la sèrie. L’has vista? Està a youtube i cada dimarts nit pengen nou capítol. Qualsevol persona catalanoparlant al voltant dels 30 anys la pot entendre i apreciar. La sèrie explica bé Mallorca, però a part a nivell d’autoestima representa la possibilitat de construir productes cosmopolites, arrelats, interessants. Parlo de la voluntat de fer país no en el sentit carca o folklòric que un cert catalanisme li ha donat sinó en el sentit emancipatori. La tradició del catalanisme popular dels barris, de carrer, de fer país en un sentit molt global, m’agrada molt. És el que jo voldria pel nou mallorquinisme i és el que intento predicar als meus articles.

La tradició del catalanisme popular dels barris, de carrer, de fer país en un sentit molt global, m’agrada molt. És el que jo voldria pel nou mallorquinisme

toni trobat - Carles Palacio

L’empresa local Pep Lemon amenaçada per la mutlinacional Pepsi o el comerç local com a símbol d’una manera ‘de fer país’ des del carrer, arrelat a les persones residents i a la proximitat. Parlem-ne.

Els excessos de la turistificació són el gran debat, a les Balears, on els moviments socials i les esquerres institucionals caldria que es posessin d’acord per veure com canviar el model econòmic. Aquest és el gran cavall de batalla del futur. Manca teixit productiu i industrial propi. Manca iniciativa. No hi ha economia social i solidària, però és que no hi ha ni tan sols empresariat autocentrat i responsable! Som un país de funcionaris, proletariat cada cop més lumpen que treballa a l’hosteleria i una classe social estranya de nou rics estrangers i espanyols que s’instal·len allà. Simplificant, només hi ha cambrers, professors d’institut i rics. Hi ha molt poc espai per a res més. M’encanten els cambrers i els profes, però necessitem gent que faci apostes individuals i col·lectives que vertebren la societat. Dels rics, millor no en parlo.

Et refereixes a l’empatia i l’heterogeneïtat com a sinònim de ser d’esquerres. Quina és la situació de l’esquerra institucional a Palma?

A la Marina Garcés li he sentit dir: “el nostre gran drama és que fem uns diagnòstics genials del que passa però no tenim gaires fórmules per transformar la societat”. O en tenim vàries i el que passa és que no s’acaben de poder aplicar o no de manera satisfactòria. Un gran debat que també és aplicable a Catalunya és quins són els límits de l’acció institucional. A Balears el moviment social, sobretot l’ecologisme, li està dient al govern d’esquerres i mallorquinista actual “no has fet prou per canviar el model econòmic”, “no has fet prou per frenar la turistificació excessiva”, “no has fet prou per fer una Mallorca diferent de la que el PP va construir”. Quins són els límits de les institucions? Com es pot transformar el país realment? La fórmula està mig inventada, és treballar des de baix.

Parles de l’Erasmus com a cola per al sentiment de pertinença a Europa. En un article escrius que la UE no és Europa. Quin és el teu europeisme?

Reivindico un europeisme fratern i d’esquerres. Internacionalisme, mediterraneïtat i europeisme són per a mi l’agermanament de la millor referencialitat de la lluita popular. La que ens uneix als partisans antinazis i a Carlo Giuliani , Petra Kelly o Guillem Agulló. Defenso el Mediterrani i Europa com a marcs naturals de relació dels nostres països. Palma, que en el fons sempre serà la urbs que tinc més a dins, als matins sembla Palermo, Tànger o Haifa i el vespre podria ser una ciutat flamenca o occitana.

Reivindico un europeisme fratern i d’esquerres. Internacionalisme, mediterraneïtat i europeisme són per a mi l’agermanament de la millor referencialitat de la lluita popular

Anar a la font
Júlia Bacardit

Powered by WPeMatico

Translate »