Thriller

Tots els que hem viscut als anys 80 sabem que Thriller, la cançó i videoclip de Michael Jackson va suposar un abans i un després de la música pop. Encara ara, les coreografies i els balls d’aquest carismàtic cantant exerceixen una estranya fascinació. El vídeo de Thriller, de gairebé 14 minuts, té més de 800 milions de visualitzacions a Youtube, i l’elapé (long play, discs de vinil de llarga durada que anaven a 33 rpm al tocadiscs) va ser el més venut a tot el món l’any 1984. Respecte a la història explicada al vídeo, sempre he pensat que la manera de lligar del protagonista amb la novieta, fent-li passar molta por, entremig d’homes llop i zombis, era força maldestra. A mi no m’agraden gens les pel·lícules de por, així que aquesta aproximació no hauria tingut èxit, però és cert que en aquella època estaven de moda les pel·lícules amb fenòmens paranormals. Qui no va anar al cine a veure Poltergeist?

La veritat és que m’ha vingut al cap aquest videoclip en llegir un article molt curiós sobre el festeig de certes aus d’Austràlia. L’ocell lira superb (Menura novaehollandiae) és una au que recorda llunyanament un faisà, amb una cua de plomes quasi etèrea que pot obrir com un magnífic vano. Aquest ocell té una capacitat vocal sorprenent, ja que és capaç d’imitar múltiples veus i sons amb extrema precisió (com podreu comprovar en aquest altre vídeo).  En època d’encreuament, la femella visita la zona on resideix el mascle, i aquest ha de convèncer la femella perquè s’hi quedi per a l’encreuament. Segons va proposar Darwin en el seu llibre La descendència de l’home i sobre la selecció en relació amb el sexe, en moltes espècies animals, les femelles trien les seves parelles sexuals amb un criteri estètic i el “gust de les femelles pel que és bell”, ha portat al fet que la selecció natural sexual hagi seleccionat mascles amb ornamentacions especialment extravagants. Però, a més, la teoria de la selecció sexual també preveu que hi hagi casos de selecció per conflicte (com els cérvols mascles, que s’enfronten entre ells) o l’engany. L’engany sol consistir en una “trampa” sensorial, en què els mascles enganyen sensorialment les femelles per aconseguir copular.

Doncs això és el que fan els mascles d’aquesta espècie d’aus. Els investigadors de l’article que us menciono, observen que hi ha dues fases del festeig. De fet, el festeig consisteix en una complexa barreja de dansa i cançó executades pel mascle. En una primera fase, els mascles fan un “recital” de cançons magníficament exuberants on entre sons i cançons específiques dels ocells lira superbs hi incorporen variants enriquidores; aquestes variants són imitacions de cançons d’altres espècies i altres sons. Ja hem comentat que són excel·lents imitadors de qualsevol so, per exemple, la veu humana, o el soroll d’un disparador o d’una serra manual. Aquests recitals de lliure creació i lluïment masculí mai no van acompanyats de dansa. Però a més, el festeig també té una altra fase amb una elaborada dansa ritualitzada en què el mascle desplega la seva magnífica cua i canta quatre cançons en una seqüència concreta. Si amb tot aquest desplegament d’encants, la femella encara no està convençuda i gira cua per anar-se’n sense haver copulat, el mascle té una última arma, la quarta i última cançó, una cançó que provoca la por de la femella. El mascle imita la cacofonia que generen grups d’aus de diferents espècies enmig del bosc quan albiren un depredador (com ara una serp, o un llangardaix) i intenten avisar-se i alhora espantar-lo, com a estratègia defensiva. Fins i tot afegeix sons que recorden el moviment dels ocells quan volen entremig del fullam dels arbres. Ho fa tan bé, que altres ocells creuen realment que hi ha un depredador i s’espanten. És un engany absolut, no hi ha cap depredador. És una estratègia d’imitació que només es fa servir per retenir la femella quan cap dels altres estratagemes no ha funcionat. Moltes femelles s’ho empassen i s’espanten; prefereixen quedar-se al costat del mascle abans que intentar fer front a un potencial depredador, totes soles.

Si la femella es queda, hi ha copulació. Però és que el mascle no en té prou amb haver-la enganyat una vegada, sinó que si intenta escapar-se enmig de l’acte sexual, per intentar retenir-la uns minuts més (i assegurar, per tant, que l’esperma pugui arribar a fecundar), torna a repetir aquesta cançó d’engany i de por (anomenada pels investigadors com a cançó D). Evidentment, aquest és un últim recurs; si la cançó es fes servir indiscriminadament, perdria efectivitat. A l’article original, podeu veure el vídeo i escoltar algunes d’aquestes cançons D i el soroll d’una bandada de veritat davant un depredador per a comparar-ho (àudio S1).

Des del punt de vista evolutiu, per tant, els mascles d’aquesta espècie d’aus han sigut seleccionats pel seu virtuosisme vocal i capacitat d’imitació de sons, mentre que les femelles haurien sigut seleccionades per ser capaces de discriminar entre realitat i ficció. Com us podeu imaginar, aquestes estratègies d’atreure a les femelles mitjançant un engany sensorial varien entre diferents espècies i s’han seleccionat segons les preferències i la sensibilitat sensorial de les femelles. No sempre ha d’incloure la inducció de temor, sinó que, de vegades, el mascle enganya intentant fer veure que és més fort o més gran. En aquest punt, és la femella la que ha de discriminar.

En altres casos, per exemple, els ocells utilitzen altres estratègies, per exemple, el manaquí d’ales blanques (Machaeropterus deliciosus) es dedica a dansar frenèticament, fent acrobàcies, amb salts mortals cap enrere i cops d’ales en posició erecta, vertaders ocells atletes, tot en benefici d’aconseguir el beneplàcit sexual de la femella. Uns investigadors estan estudiant quines variants genètiques han permès als mascles d’aquesta espècie ser consumats acròbates, i han observat que molts gens que s’expressen a la zona del seu cervell que controla els estímuls visuals, així com als músculs pectorals que controlen la velocitat i coordinació de les ales, responen a hormones masculines. De nou, selecció sexual d’aquestes variants genètiques per permetre que els mascles puguin ser triats per les seves companyes.

Així que llegint sobre l’ocell lira superb i el seu complex ritual d’encreuament, no he pogut evitar pensar que són com el Michael Jackson a Thriller, enmig del bosc australià.

T’ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: