The Strokes estrena àlbum (i ja no estem tan malament)

Llista de coses dolentes que han passat durant el confinament: l’han cascat molts avis, s’ha anul·lat Sant Jordi, els Amics de les Arts s’han fet youtubers, el Kebab del barri ha tancat, Miquel Buch ha deixat els catalans ­en ridícul –no és notícia– i s’ha posat de moda ballar als balcons. Etcètera, etcètera, etcètera.

Llista de coses bones que han passat durant el confinament: els The Strokes han publicat The New Abnormal, el seu sisè àlbum. 

A veure, tampoc cal enganyar-se. No és el millor de la col·lecció, precisament. Però segueix sent un disc dels The Strokes i això sempre és d’agrair. Is This It (2001) és una obra mestra i Angles (2011) la cúspide musical del grup de Julian Casablancas. Però és clar, no sóc objectiu. Aquest últim va ser llançat quan jo tenia setze anys. Ja saps, els primers amors, la quaranta-nou, alcohol de marca blanca, salts al mar des de l’espigó del poble. Sembla que estigui escrivint una novel·la de l’imbècil d’en Federico Moccia, però cony, aquesta era la meva realitat. I tot a ritme de cançons com Machu Picchu, Under Cover of Darkness o Gratisfaction

Imagina’t que els membres de la banda vénen al meu pis. Que fem unes birres, parlem sobre les arrels catalanes del bo d’en Julian i després, com qui no vol la cosa, es presten a tocar els temes de The New Abnormal en acústic. Doncs no t’ho imaginis, perquè jo els demanaria per favor que toquessin els de Angles.És el que hi ha.

Però bé, si llegiu aquesta peça és perquè voleu que us parli de l’àlbum que han publicat aquesta setmana, com és lògic. Les aventures adolescents explica-les al psiquiatre, pensareu. I teniu raó.

Si voleu una ressenya aquí teniu una ressenya: The New Abnormal mola. Mola bastant. Els The Strokes són un grup que pots gaudir ininterrompudament sense que gairebé cap tema et faci arrufar la cella. Sempre han estat així. 

Deixant de banda At The Door –una cançó que em recorda irremeiablement al to del meu despertador– el cert és que l’àlbum convida a ser escoltat d’una tacada. The Adults Are Talking i Bad Decisions enganxen, Selflessi Brooklyn Bridge To Chorus entusiasmen i Ode To The Mets, el premi final, apunta a clàssic instantani. Però vaja, aquesta només és la meva opinió.

Nou cançons, poc menys de quaranta-cinc minuts de música. Segurament el departament de màrqueting del grup no va calcular que un tàrtar de ratpenat paralitzaria el món sencer. Si ho hagués vist venir, vull pensar que hauria prolongat el metratge de l’àlbum. Potser és un pèl curt. Potser fa trenta-un dies que estem confiats i hem perdut la noció del temps. En qualsevol cas, rebo The New Abnormal amb els braços oberts. En temps de cantautors de segona a Instagram, els riffs dels The Strokes són una alenada d’aire fresc. La casa feia dies que era tancada i ja tocava ventilar-la. 

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: